L’ESTAT VA FENT
Entre humans, el diàleg és la principal característica que ens diferencia de la resta d’éssers vius. Per tant, renunciar al diàleg, rebutjar l’exercici d’asseure’s i parlar, és situar-se fora de la racionalitat. Per més allunyades que estiguin les posicions, per poques possibilitats que hi hagi d’entesa, negociar per mitjà de la paraula és un deure indiscutible en les relacions humanes en general i en la política general.
El diàleg, però, només serveix d’alguna cosa quan se situa al capdavant de qualsevol altre tipus de relació entre persones com la via exclusiva per abordar les solucions. Quan, en canvi, paral·lelament hi ha establerts altres canals que distorsionen o buiden de contingut la paraula, el diàleg acaba esdevenint una coreografia, una despesa inútil d’energies, una simulació inoperant. Això és el que passa en aquests moments a l’Estat espanyol en relació amb Catalunya. Mentre una part de la política (per convicció, per estratègia o per necessitat, depenent dels actors) intenta asseure’s a parlar, des de les profunditats de l’Estat la repressió voraç, l’esperit de revenja més sàdic, continua desplegant-se immutable, impassible, incontenible, contumaç, des d’instàncies judicials altes baixes i mitjanes, des d’organismes foscos com el Tribunal de Comptes, des de profundes clavegueres policials que escolten i segueixen a mig país des de fa anys i van elaborant arxius verinosos per difamar persones i destruir vides quan calgui, si convé, sense escrúpols ni decència. Mentre aquests tentacles desbocats no siguin lligats curt des de la política, no hi ha solució possible. Això si és que la política espanyola fos capaç, si ho volgués, de controlar alguna altra cosa que no fossin les aparences, la simulació del poder, la representació teatral d’una democràcia presonera de les forces del deep state.
Ja ho deia de forma precisa Oriol Junqueras en una entrevista a Mònica Terribas fa uns anys : “Negociar amb l’Estat espanyol no té cap sentit, perquè l’Estat espanyol sempre incompleix els acords als quals arriba. Estem convençuts que l’Estat espanyol no vol parlar i si vol parlar ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.” En aquestes circumstàncies, tot i que costa resistir la temptació de deixar-se vèncer pel pessimisme, es pot mantenir l’esperança sempre que no es perdin de vista les sàvies paraules del líder d’Esquerra. Si volem travessar el riu amb l’escorpí damunt del llom, provem-ho, però siguem conscients que, com en la faula d’Isop, el més probable és que acabem amb el fibló clavat a mitja travessia.
