SALVAR EL PLANETA?

Madrid cen­tra durant uns dies la mirada infor­ma­tiva no (només) per les misèries de la política domèstica, sinó, sobre­tot, per la cele­bració d’una enèsima cimera del clima des­ti­nada a tro­bar el des­llo­ri­ga­dor (és a dir, la volun­tat i el com­promís) per fre­nar el canvi climàtic deri­vat de l’escal­fa­ment glo­bal pro­vo­cat per l’acció humana. La missió no és sen­zi­lla, tenint en compte els resul­tats de les últi­mes grans ope­ra­ci­ons a escala mun­dial. Després de l’ano­me­nat Pro­to­col de Kyoto per a la reducció d’emis­si­ons de gasos a l’atmos­fera, apro­vat el 1997 i en vigor des del 2005, les emis­si­ons glo­bals han cres­cut. Les con­clu­si­ons i revi­si­ons de les cime­res dels últims anys per redreçar el tema, han aca­bat sent paper mullat.

Tro­ba­des com la de Madrid cons­ta­ten, d’entrada, que la huma­ni­tat és una gran potència gene­ra­dora de consciència crítica per detec­tar ris­cos i pro­po­sar rep­tes, però alhora un mons­tre depre­da­dor incapaç de rec­ti­fi­car tendències a curt i a mitjà ter­mini (i a llarg, si ens des­pis­tem, perquè el canvi climàtic sem­bla que ja ha entrat en fase d’irre­ver­si­bi­li­tat) empès per la vora­ci­tat col·lec­tiva i una eco­no­mia amb inèrcies tan potents que fan difícil la mani­o­bra­bi­li­tat.

De Madrid en sor­ti­ran, sent opti­mis­tes, bones inten­ci­ons i pro­pos­tes de solució fac­ti­bles. A par­tir d’aquí, els poders públics es posa­ran a tre­ba­llar afer­ris­sa­da­ment per demos­trar la seva total i abso­luta inca­pa­ci­tat reso­lu­tiva. Això, els que no expres­sin direc­ta­ment l’opo­sició als nous acords.

Evi­tar la catàstrofe climàtica és com­pli­cat. Sobre­tot si fins i tot els sec­tors més men­ta­lit­zats des de l’eco­lo­gisme afron­ten el tema amb una evi­dent pre­potència antro­pocèntrica. Sal­vem el pla­neta i Sal­vem la Terra són els eslògans més repe­tits. Com si el món estigués en risc. No ens enga­nyem: el pla­neta està sal­vat perquè, fem el que fem, men­tre el Sol car­buri con­ti­nuarà fent rota­ci­ons i vol­tant per l’espai amb avor­rida tran­quil·litat. A qui cal sal­var, doncs, no és pas el pla­neta, sinó la vida que hi habita. Pot sem­blar filar molt prim, però afi­nar amb el llen­guatge té la seva importància. La Terra no ens neces­sita, som nosal­tres els que la neces­si­tem en deter­mi­na­des con­di­ci­ons climàtiques. Una mica més de modèstia exis­ten­cial pot­ser ens aju­da­ria a enfo­car millor la qüestió. Tot i que, fent un cop d’ull al pano­rama mun­dial, pro­ba­ble­ment acon­se­gui­rem que el canvi climàtic, per més gasos que llan­cem a l’aire, no sigui prou ràpid per liqui­dar-nos abans que no ens hàgim mas­sa­crat nosal­tres matei­xos fins a l’extinció.