El voraviu

No la planyo. L’àvia Neus em va ensenyar que no s’ha de plànyer mai certa gent que ha tingut certes actituds. “No els desitgis cap mal”, deia, “però no els planyis!” Sospito que Inés Arrimadas les passa putes. Em revé Good bye, Lennin (2003), encara que amb seriosos dubtes sobre el paper de la líder. El que queda clar és que el pare és fora i que sembla que reposa bé amb Malú a l’altre cantó de la frontera. Dubto si ella queda bé com un dels fills entestats que la mare no tingui un desengany en veure que el món que coneixia s’ha ensorrat; o si ha de ser la mateixa mare que en despertar del coma i acabar-se la telerealitat que li creen els fills ensopega amb el món real. Arrimadas va provar de ressuscitar ahir amb una piulada a les onze de la nit després de la reunió entre el PSOE i ERC. Va bescantar del comunicat dels de Sánchez. “El PSOE compra a ERC tots els mantres nacionalistes.” “No hi ha conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Hi ha ruptura social a Catalunya per culpa del separatisme.” Clava el que deia Sánchez abans-d’ahir, el que deia per convocar eleccions. Clava el que fa mesos que borden tots des de tots els altaveus. Però ara, de cop, Inés Arrimadas es troba la ignorància com a resposta. És el que té muntar relats. La realitat desapareix quan et fan baixar de l’escenari. Good bye, Inés (2019).

Pobre Santi Vila! El van enganyar. Ara ho veu. O ho mig veu, perquè encara deixa alternativa. O Rajoy menteix o a ell el van enganyar (com a un “xino”, diu). És la tessitura que manté per no trobar-se tan ridícul ara que torna a sortir i besa i insta a besar la mà de Puigdemont. Amenaça que podria ensenyar el mòbil (és educat i no ho fa) per veure què li deien alguns ministres de Rajoy. I doncs? Què es pensa? Què pensa ell i la legió de trompetistes que intoxiquen cada vegada que el campaner toca a sometent? Què pensen tots? Civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, pontsaeris, terceresvies, neoautonomistes, moderadors. Això va d’això, i ho sabeu! No ens prengueu per estúpids! De què i per què els creieu? Com els directors de diari quan Aznar l’11-M els deia que era ETA? Què val la paraula de segons qui? Per què penseu que us volen a la camarilla? Per manipular-vos. Quin paperàs! Si Puigdemont hagués convocat eleccions, també hauria tocat 155. Ho diu Rajoy al seu llibre. Per les cites que se’n van sabent, i digui el que digui Vila, és el Rajoy lúcid. No és el de “es el vecino el que elige al alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”. És el Rajoy que sap que el futur del Real Madrid no és fitxar Mbappé, sinó que Messi jugui a Austràlia. Era 155 o 155. Que ho anotin totes les rates sàvies que clamaven eleccions al 130è.

Mai m’hauria pensat que l’exalcadessa de Madrid Manuela Carmena em donaria un cop de mà, però avui ho ha fet. O més ben dit (perquè ella evidentment no m’ha donat res): mai m’hauria pensat que em podria agafar a unes declaracions seves en el tema de l’orgue i la bulla que es dona a Vox. “S’ha de parlar amb Vox, sense cordons sanitaris que els converteixin en víctimes”, ha dit Manuela. I jo l’aplaudeixo. La progressia (certa progressia que inunda xarxes i controla l’activisme social) fa i ha fet tanta feina per Vox com Vox mateix, o més. Jo, com la Carmena. Fa temps que hi poso la banya sense èxit. Ni cordons sanitaris, ni càntics ridículs de “no passaran” quan ja han passat, ni boicot als seus actes. Vox ha vingut per quedar-se perquè, de fet, hi ha estat sempre i ja fa massa temps que el teníem amagat, sobretot al PP. I sobretot deixem de dir-los fatxes. Qui reparteix el carnet de fatxa? Què és ser fatxa? “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”, deia l’àvia Neus. Oi que no en faran res, de no parlar amb 2 milions d’independentistes? Tampoc en farem res de no parlar amb els més de 3,5 milions d’electors que hi ha al darrere de Vox (des del 10-N). Respectem la diferència en totes les direccions. Fins i tot al judici del procés era del parer de contestar-los i posar-los en evidència.

(Heigh-ho, heigh-ho... tornem a les urnes... Heigh-ho, heigh-ho... tornem a les urnes…). La majoria espanyola, segons l’enquesta que avui publica l’ABC, prefereix disfressar-se de nans de la Blancaneu i desfilar i cantar cap a la convocatòria del març. A veure què passa en les terceres seguides. “La majoria prefereix tornar a les urnes abans que un govern amb ERC.” És portada a l’ABC i la derechona no està sola. Felipe, Guerra, cinquanta diputats constituents… A l’altra banda, els indepes ja no parlen del front comú de vint-i-tres. Res més s’ha sabut de les trobades, no han tingut vergonya a començar cadascú pel seu compte i proliferen els franctiradors. Joan Tardà, algú t’ho ha de dir, estaries més bé callat. No esperava veure’t gerro xinès tan aviat. I menys esperava que fessis el paper que fas. “El que importa és investir Sánchez per poder negociar.” Com en la moció de censura. Fem fora Rajoy i ja vindrà tot. Fins i tot hi ha qui torna a vendre el canvi de fiscal general. “Que hi hagi govern i que es pugui negociar el temps que calgui sense renunciar a res.” Perdona la grolleria, però com diria el meu fill: “Quina merda és aquesta?” Fem cas de les manipulacions demoscòpiques de l’ABC i tornem a les urnes. No serà culpa de ningú. Són els espanyols, la majoria, els que ho demanen. Qui convocatòria electoral passa, any empeny.

Segona reunió entre els negociadors del PSOE i d’ERC. Hi passen dues hores i mitja, igual que el dimarts passat, però avui ja hi ha comunicat conjunt. I també hi ha anunci de la tercera trobada per al dia 10. Venen el reforçament de la idea que estem al davant d’un conflicte polític. Ho diuen amb el mateix to que aquell que la va fer grossa. Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat. I esperen que salivem. Si la cerimònia acaba com els alliberats de les tribus programen (JuntsxCat hi traurà el nas demà quan el turmell de la Lastra ho permeti), això farà més mal que pedregada seca, que diria l’àvia Neus. En aquests anys de procés hem fet molt el babau. Entre tots i repartit, tot igui dit. Qui faciliti aquesta investidura, si es facilita, pujarà de pressa en el top ten dels babaus i s’hi mantindrà temps. De moment, hi ha tres qüestions que els aturen i que poden engreixar el gripau a empassar. El pronunciament europeu del dia 19, l’actitud de les bases d’ERC al consell nacional i la classificació de graus penitenciaris dels presos que ha de fer la junta de tractament. Si no els surt cap ciri trencat el faran president. Els que teniu certa edat recordareu un dels primers missatges publicitaris que va triomfar. “Agárrate a Junior, que vienen curvas.” Doncs això. Agafeu-vos. Revolts.

La XIV legislatura es va obrir ahir. Durarà 111 dies com la XI? 126 com la XIII? 959 com la XII? O els 1.400 llargs que corresponen a una legislatura completa? Entre l’abraçada dels ossos que ni el més espavilat va preveure i que s’ha vist que no serveix per a res sense els independentistes i el 155 o 155 revelat pels editors de Rajoy el cap de setmana passat ara no hi ha comentarista que s’atreveixi al si l’encerto, l’endevino que acostumen a practicar. Fan bé. Un cert consens que abans de festes res de res i que al gener han d’haver passat tantes coses que la predicció feta ara pot estar a anys llum de la realitat. Avui s’ha sabut que els sindicats majoritaris han fet aposta. Dijous passat va ser Álvarez, de la UGT, i aquest dilluns ha estat Unai Sordo, de Comissions. Tots dos s’han acostat a la presó a visitar Oriol Junqueras i demanar-li que faciliti el govern de Sánchez. Hi anirà Pedro, que és el primer interessat, a demanar-li? I Pablo, que és el segon, hi anirà? O esperen la possibilitat que una decisió europea obligui a excarcerar-lo perquè el reconegui eurodiputat i ja quedaran a Brussel·les? O esperen que la junta de tractament li concedeixi un grau que els permeti veure’l fora? Rebrien a La Moncloa un condemnat per sedició de qui necessiten el suport per fer govern a l’Estat contra el qual conspira?

Més enllà de les piruetes jurídiques que els experts s’esforcen a aclarir-nos, cada dia es fa més complicat trobar un bri de sentit comú en la judicialització a què han sotmès la vida política catalana. Divendres passat, ens vam haver d’empassar que repetien el circuit del 9-N i portaven el govern en pes al Tribunal de Comptes com si els 100 anys del Suprem fossin poca cosa. Ahir vam conèixer que la fiscalia de l’Audiencia Nacional no té previst “en aquest moment processal” modificar la seva acusació per un delicte de rebel·lió contra l’exmajor dels Mossos Josep Lluís Trapero. Ja hi tornem a ser, amb la cançoneria de la venjança castellana, que és l’única cosa de què fa pinta tota aquesta pel·lícula. Si el Suprem ja ha dit que el govern no es va rebel·lar, com és que es manté l’acusació per rebel·lió per a un funcionari a les ordres del govern? Aquí hi torna a haver un munt de coses que no lliguen ni amb fum de sabatots. És venjança castellana pura i dura. Ja l’he citat alguna vegada. La que canta Manuel Machado a Castilla. “Buen Cid, pasad. El rey nos dará muerte, arruinará la casa y sembrará de sal el pobre campo que mi padre trabaja...” Amb el desterrament no n’hi havia prou. Necessitaven escarmentar. Cada dia que passa put més a venjança i escarment. Sort que negocien la investidura!