SEGON GRAU, TERCER GRAU
En relació amb la proposta de classificació penitenciària dels presos polítics, aquesta setmana hem opinat tots plegats per sobre, molt per sobre, de les nostres possibilitats, fent bona la màxima de Georg Christoph Lichtenberg que sosté: “En una disputa és necessari que almenys un no entengui del tema en discussió, i que en això que s’anomena una discussió viva, en el seu punt àlgid, que cap de les dues parts no entengui res del tema, i que ni tan sols sàpiga el que està dient.” Ironies a banda, el tema és prou delicat i seriós per mantenir-lo al marge de la disputa tertuliana més superficial i situar-lo encara més lluny de la picabaralla política entre els partits que malden cada cop més agressivament per aconseguir el control del lideratge de l’independentisme.
Sent generosos, doncs, i fent veure que aquesta incidència penitenciària no està sent aprofitada per fer volar ganivets entre els dos socis de govern, podríem considerar que, sense entrar en el fons de la qüestió, la controvèrsia pública gira a l’entorn d’allò que el politòleg fundacional Max Weber va qualificar com la dialèctica entre l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció. En la interpretació que en fa el filòsof André Comte-Sponville, mentre que seguint l’ètica de la convicció, “una bona intenció pot menar a una catàstrofe, l’ètica de la responsabilitat vol que responguem no només de les nostres intencions o dels nostres principis, sinó també, en tant que les puguem preveure, de les conseqüències dels nostres actes”. És, per tant, en aquest marc on cal situar la discussió sobre l’encert o el desencert d’aplicar el segon grau penitenciari o el tercer als presos polítics.
En aquest context, convé la línia recta, o la via més efectiva? Desconec, tot i que hi ha prou pistes per intuir-ho, si darrere els criteris de classificació hi ha una pura aplicació mecànica dels protocols, o bé una voluntat estratègica de no perjudicar més els captius amb decisions empàtiques però ineficaces perquè poden ser bloquejades per instàncies judicials. No sembla gens forassenyat intentar que en cada passa per aconseguir que surtin com més aviat millor, el plom sigui als peus i no pas a l’ala. Dit això, des de l’empatia amb els captius que són víctimes d’aquesta controvèrsia, un cop més tenim la sensació que l’aplicació de les lleis té poc a veure amb la justícia. Malament rai quan el sistema t’obliga a planificar elaborades giragonses per aconseguir un objectiu tan evident com que els que són a dins haurien de ser a fora.
