Segon o tercer grau, decisions, explicacions, emocions, raons.

Dret i política estan entrellaçats des que les màquines de la fiscalia van respondre al context de l’1 d’octubre. Una fiscalia que va demanar la presó provisional de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart com a reacció immediata i que fins al darrer moment ha mantingut l’acusació de rebel·lió contra els líders catalans i la presidenta del Parlament. Un judici llarg, proves inexistents, defenses desconcertades i una sentència dura, objecte de crítiques per part de moltes entitats internacionals. És normal que el debat sobre la classificació penitenciària als condemnats per la sentència del Tribunal Suprem hagi omplert els espais mediàtics i socials dels darrers dies. És la primera ocasió en què la pilota jurídica està a la teulada de l’administració catalana i en què la posició tècnica, política i institucional ha de respondre a unes expectatives de dignitat, coherència i raons tècniques jurídiques de rigor.

Segurament, aquests són els pitjors dies que ha de viure la consellera de Justícia, i no són fàcils de digerir quan tens amics i companyes a les presons que tu dirigeixes, i per condemnes injustes.

La presa de decisions finals al departament també ha de incloure raons de política criminal. Unes raons que, malauradament, mai formen part del debat mediàtic en profunditat i que van donar lloc a una reforma del reglament penitenciari l’any 1996, segons la qual els models de compliment en semillibertat haurien de ser molt més extensos del que ho són. Tot i els esforços de l’administració catalana –l’única comunitat autònoma que té competències en aquest tema–, el cert és que l’autèntica potenciació del tercer grau com a règim ordinari per als que reuneixen els requisits no està normalitzada. La fiscalia de vigilància i els jutjats de vigilància no sempre senten els criteris més favorables.

Des d’un punt de vista estrictament jurídic, tenen tanta raó els que defensen el tercer grau com els que defensen el segon. Encara que pel que fa als condemnats a nou anys, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, tenint en compte la durada de la pena, el temps que fa que són a la presó, els delictes i la compareixença voluntària al jutjat, hauria estat raonable tècnicament adoptar una classificació inicial en tercer grau.

La premissa és que la fiscalia pot recórrer contra qualsevol mesura que permeti una flexibilització del règim tancat, per tant aquest taló d’Aquil·les el trobarem sempre.

La qüestió de fons és en quina mesura els criteris de tractament penitenciari es poden posar en marxa quan la sentència està marcada per l’absurd d’uns delictes pels quals l’únic tractament possible seria que els condemnats abdiquessin de les seves idees independentistes. L’etiologia delictiva en aquests delictes és una ideologia, i una lògica de defensa de la lleialtat parlamentària amb què representa les possibilitats d’error en la presa de decisions estratègiques.

D’una sentència que es basa en l’absurd, l’únic element que es pot ponderar és si el compliment en semillibertat d’aquests presos i preses representa un perill per a l’ordre públic, per a la reincidència o per a la fuga de la presó. Crec que no calen més justificacions.

És cert que el tracte igualitari per a tots els penats ha de ser el primer, però també és cert que mai hi ha hagut a les presons catalanes presos per aquests delictes. La durada de la pena no pot absorbir la resta d’arguments.

Crec que des d’una tribuna no es poden jutjar decisions de tècnics i professionals que estan absolutament implicats en la reinserció dels presos i les preses, però també és cert que aquest escenari, del qual es farà crònica històrica, ha de servir per adonar-nos dels nostres punts febles.

Les raons jurídiques han de ser el primer. Totes. I el debat jurídic que en termes de tractament penitenciari s’hauria produït en el combat per un tercer grau actual, per als que creiem en el dret penitenciari, ens hauria interessat profundament tenint en compte tots els drets afectats i el sentit últim de la reinserció com a finalitat de la pena.

Tots els penats acumulen dos anys de presó. Tots van comparèixer voluntàriament a l’Audiencia Nacional sabent a què s’exposaven. Aquestes dues raons també formen part de la lògica en què ara es troba l’administració catalana, que està obligada a adoptar decisions justes, legals i no discriminatòries.