PERSISTIR ÉS VÈNCER

El 16 de setem­bre del 1810, Miguel Hidalgo y Cos­ti­lla, Igna­cio Allende i Juan Aldama van fer repi­car les cam­pa­nes de l’església del poble mexicà de Dolo­res per inci­tar la ciu­ta­da­nia a la insur­recció con­tra la corona espa­nyola. És el dia cone­gut com a Grito de Dolo­res, que com­me­mora la inde­pendència de Mèxic. Tan­ma­teix, allò que avui en diríem “fer efec­tiu el man­dat” no es va pro­duir fins al 27 de setem­bre no pas d’aquell mateix any, sinó del 1821, en aca­bat d’una llarga guerra durant la qual no van fal­tar moments ten­sos i dis­pu­tes entre les matei­xes for­ces inde­pen­den­tis­tes. Onze anys després. Per aca­bar-ho d’ado­bar, l’Estat espa­nyol, tot i haver-hi per­dut bous i esque­lles, no va reconèixer inter­na­ci­o­nal­ment Mèxic com a estat inde­pen­dent fins al 1836. Vint-i-sis anys més tard. He triat el cas dels mexi­cans i podria con­ti­nuar amb els exem­ples simi­lars de Colòmbia i Veneçuela, de l’Argen­tina, Xile i el llarg etcètera de ter­ri­to­ris que es van inde­pen­dit­zar d’Espa­nya durant tot el segle XIX.

No pre­tenc fer paral·lelis­mes anacrònics, però sí extreure’n una ense­nyança que pot resul­tar ins­truc­tiva per al pre­sent. Tots els pro­ces­sos polítics reben el nom pre­ci­sa­ment de procés perquè no solen resol­dre’s d’un dia per l’altre.

La decla­ració del 27 d’octu­bre del 2017 o, si ho pre­fe­riu, jo també ho pre­fe­reixo, l’1 d’octu­bre d’aquell mateix any, va ser el nos­tre Grito de Dolo­res. Durant el nos­tre procés, amb dos anys de diferència, gai­rebé data per data hem pas­sat de l’èpica victòria a les urnes del 21-D a l’èpica victòria als tri­bu­nals euro­peus del 19-D. Entre­mig, alts i bai­xos i pata­ca­des sona­des no sem­pre per culpa de l’ene­mic, un ene­mic que, per cert, con­ti­nua entos­su­dit, amb la con­demna al pre­si­dent Torra, a dei­xar en mans de la justícia patriòtica allò que s’hau­ria de resol­dre per la via política.

Podem ser més o menys opti­mis­tes, però allò que sem­bla indis­cu­ti­ble en aquests moments és que estem embran­cats en una pugna en què perdrà qui acabi abans la paciència. Ningú no ens asse­gura que acabi bé, però tot­hom hau­ria de veure que en aquesta guerra, que afor­tu­na­da­ment no es lliura al camp de bata­lla, sinó a les urnes i als tri­bu­nals neu­trals, és tan impor­tant la deter­mi­nació com la tem­prança. La com­bi­nació pre­cisa dels verbs resis­tir i per­sis­tir ens porta al verb avançar. Queda camp per córrer i sem­bla que en les pròximes set­ma­nes farà una mica menys de pujada. De Lle­do­ners i la doc­trina Jun­que­ras a les cris­pe­tes de Water­loo, tot suma. Bones fes­tes i que els anys vint ens siguin més feliços.