El voraviu

Qui deia que el Regne Unit es van equivocar en votar Brexit? On són els que mantenien que els pobrets britànics els havien entabanat, que no sabien el que es feien i que si tornaven a votar ho rectificarien perquè de fet es volien quedar? Els que no volien que marxessin d’Europa ho han provat tot per regirar la voluntat expressada a les urnes, però les urnes han tornat a ratificar que els britànics volen Brexit. Se’n volen anar. Jo no sé per què i és possible que ells tampoc, però se’n volen anar. Ara no s’hi val dir que Corbyn és un negat i el culpable de la victòria de Johnson, com estem sentint aquests dies. Massa victòria perquè sigui així. És Europa qui ha d’analitzar per què li marxen. I amb Boris Johnson, què fem? Impeachment com amb Trump? Ni l’un ni l’altre em cauen bé, però tampoc els que tenen mal perdre, i hi ha una raça de progres que en tenen. Tenen molt mal perdre. Aquí, allà i més enllà. Que el britànic i l’americà són dos histriònics, esquenadrets i potalluents podem signar-ho molts, però la persecució a la qual se’ls té sotmesos des de l’opinió publicada contrasta massa amb el que a l’hora de la veritat surt de les urnes. Què fa que gent amb tan mala premsa aconsegueixi victòries electorals tan espectaculars? És el resultat de crear històries en lloc d’explicar-les.

He tornat a fer allò que m’agrada tant i he rememorat els anys de la doble sessió al Cinema Fontova i al Rosa. Els multisala ho permeten si controles bé els horaris, i encara que el preu és doble, tens l’avantatge que la programació te la pots fer entre una respectable varietat. Ho he fet amb família i de pica-pica hem triat lleugeresa. Dwayne Johnson i la darrera entrega de Jumanji. Si saps el que vas veure compleix bé les expectatives. Com a mínim per a mi, que quan estic de relax abaixo el llistó de l’exigència molt prop del terra, que és la garantia per disfrutar com un posseït. Peres d’un altre paner ha estat el segon plat. Era la darrera sessió i estàvem sols a la sala. Anys enrere, quan estaves sol a la sala en la darrera sessió et demanaven gentilment que hi tornessis un altre dia. Sortia massa cara la projecció per a un sol espectador. Hi havia clients que s’ofenien i enviaven cartes molt dures als diaris. També acostumaven a queixar-se de les crispetes que per aquells anys es començaven a introduir com la llaminadura predilecta. Hem vist Los miserables, premiada a Canes i proposada als Goya i als Oscar. No recordo un canvi de ritme tan espectacular en cap pel·lícula. I m’he anotat la cita final, de Victor Hugo: “Amics meus, reteniu això. No hi ha males herbes ni homes dolents. Hi ha mals cultivadors.”

El cinisme del ministre José Luis Ábalos és d’una textura molt especial. A mi em motiva, i em tensa, encara que no trobo paraules per qualificar-lo. Ha vingut a tancar el Congrés del PSC i ha aprofitat per pressionar ERC, que li són els vots imprescindibles si vol que Sánchez sigui investit i formi govern. Els ha manat pressa per enèsima vegada, quan els altres s’han cansat de dir que no en tenen cap, de pressa, i quan tots sabem què volen dir quan han de fer veure que no en tenen cap, de pressa. José Luis Ábalos, però, no es talla ni un pèl i reclama investidura ràpida i que no s’entestin a posar condicions prèvies. Vaja, com deia Coello, el negociador, la setmana passada. Calcat. Com que no s’han de posar condicions prèvies? Que no ho saben allò que deia l’àvia Neus, que músic pagat no fa bon so? Els catalans sí que ho sabem. I sabem que el PSOE desafina especialment si el pagues abans de refilar. L’argument del ministre és de traca i mocador, que diuen a les retransmissions esportives. “Sense això (la investidura) no hi ha res”, diu ell. I mira tranquil i desafiant a la concurrència. Sense això (la investidura) no hi ha res per a qui, senyor ministre? Molt especialment per a tota la tropa de Sánchez és per qui no hi ha res, senyor ministre. I res, res, tampoc. Hi ha eleccions.

La professió periodística no està tan fotuda. Avui mateix Almudena Ariza ha donat mostres evidents que encara hi ha gent amb criteri i sentit comú. La periodista ha comunicat al director d’informació i actualitat de RTVE, Enric Hernández, que renuncia a dirigir els serveis informatius perquè considera que no reuneix prou suport de la plantilla. Sembla que, de raó, no n’hi falta. Sobre un cens de 3.200 treballadors de la tele pública, només van anar a votar un 13%, i els 308 que hi van votar a favor representen un 10% del total del cens. Poca cosa, és cert. “Interpreto que no compto amb un suport majoritari i que no he sabut il·lusionar ni convèncer”, ha dit la periodista, que ha renunciat al càrrec que li oferia Enric Hernández. La cosa és que al mes de setembre, quan es va proposar Hernández per al càrrec que ocupa, la participació en la votació va ser prou més alta que en el cas d’Almudena Ariza. Set punts més. Un 20% en lloc del 13% que ha aconseguit ella. Tanmateix, Hernández només va aconseguir 95 vots a favor, un 3%. Set punts menys que ella. Com que el resultat no és vinculant, Hernández va decidir que ho agafava i allà està. “Millor conèixer que ser conegut”, deia l’àvia Neus. En aquesta professió hi ha gent que no coneix la vergonya pròpia. La passem els altres per ells! Mentrestant, tiren de veta. Pública.

Estic consternat per una notícia enxampada al vol mentre conduïa i que després he contrastat. Resulta que desaconsellen xuclar els caps de gamba (així, literalment) perquè s’hi concentra el cadmi, un element químic cancerigen que provoca disfuncions renals i alteracions òssies i de l’aparell reproductor. M’he documentat i no ho diu qualsevol. Ho diu AECOSAN, que és l’Agència Espanyola de Consum i Seguretat Alimentària i Nutrició. I, a més, he trobat per internet que això no és nou i que ja fa temps que es diu. Tan bon punt com tingui temps faré una immersió total en el tema, perquè jo penso que el món s’acaba si ja no podem ni xuclar el cap de les gambes. Qualsevol diria que són cigrons i que en tenim a taula dia sí dia també. Les gambes formen part de la creació, perquè els dies de festa grossa, grossa de veritat, els podem xuclar el cap. És el súmmum. Molts replans per sobre de l’arròs a la cassola del dijous o del pollastre amb escamarlans del darrer diumenge de mes. Xucla-li el cap i llepa’t els dits, és molt més que el triomfador eslògan de l’anual campanya gastronòmica del Menú de la Gamba als restaurants de Calonge, Sant Antoni, Palamós i Vall-llobrega. Aquest tema s’ha d’aclarir a fons. Quant cadmi tolerem? Quant n’hi ha per cap de gamba? Això sí que és important i no la investidura!

Les xarxes i els mitjans han concedit avui uns minuts de glòria al que han anomenat “els últims tres pescadors de Badalona”. S’ha fet viral un vídeo en què mostren les xarxes plenes de residus plàstics i tot tipus de porqueria. S’hi escolta la veu d’un dels protagonistes, que s’expressa amb molta eloqüència. “ Ningú fot res. Que ens follin.” Demano disculpes a aquests tres darrers pescadors. Mai m’hauria pensat que encara en podia quedar algun en aquesta zona i soc incapaç d’imaginar que tinguin esma per lluitar per la seva feina en un marc tan advers i hostil. No sé si els servirà de gaire res aquest crit d’atenció d’avui, més enllà d’un grapat de declaracions de solidaritat i en contra de la contaminació de rius i platges. El drama és que ja no és només el mar, ja no és només el medi. Ells mateixos són espècie en extinció. De fet, jo mateix em pensava que ja s’havien extingit i que si volia trobar pescadors en aquella zona havia d’anar al museu. Deu ser molt complicat que es puguin continuar guanyant la vida per pocs que siguin i per gran que sigui el mar. Hem reintroduït l’os al Pirineu i l’esparver cendrós als aiguamolls de l’Empordà, però no som capaços de mantenir els pescadors al port de Badalona. D’aquí a cent anys, potser una fundació en farà un programa de reintroducció. Quanta bogeria!

Ja no tinc el cul llogat. Vist l’acord de compravenda d’accions que hem signat avui al notari, ara soc amo. El responsable de recursos humans diu que m’ha de donar de baixa, sense excuses, del règim general de la Seguretat Social, que en tenir la majoria d’accions de la companyia ja no m’hi volen ni com a assimilat. He de ser autònom. L’àvia Neus sempre que podia em feia una recomanació laboral que he tingut com a capçalera personal i que no m’ha fet mai nosa: “Pensa que qui té el cul llogat no seu quan vol.” Moltes vegades l’he citada en veu alta i he comprovat que molts interlocutors la coneixen i la precisen. “Ni quan vol ni on vol”, diuen uns. “Ni quan vol ni com vol”, fan altres. Totes les matisacions són certes i parlo amb l’experiència contrastada de quaranta-vuit anys, des de l’estiu del 1971, el primer que vaig anar a recollir i vendre fruita al Mas Molla de Calonge. Em tinc per un bon treballador, i els cinc amos que he tingut m’hi han considerat i m’ho han fet saber. Ara espero ser un bon amo i sortir amb certa gràcia de l’embolic en què m’he posat en comprar Hermes Comunicacions SA, l’empresa editora d’El Punt Avui, que vaig fundar el 28 de juny del 1993 amb els germans Bosch Roura, Joan i Jordi. Interpreto com el millor presagi la rebregada del TJUE als espanyols.