El voraviu

Aquests quinze dies de descans ens han tornat, diuen, a Pedralbes. A la ponsètia groga. A res. Al president, li han pactat a l’esquena una taula que diuen que ha de copresidir. Bona part dels indepes catalans (ERC) i bascos (Bildu) permetran investir el govern del qual s’han d’independitzar i que en la recent campanya va dir coses com que l’autodeterminació no existeix i que detindria Puigdemont; que torna a tenir l’euroordre desactivada per un jutge europeu, que vol dir espanyol, per greu que els sàpiga, fins que no es materialitzi l’Spexit. Què hi pot veure el 95% del ferro d’ERC i el 81% del ferro de Bildu a investir govern a Espanya? Jo no hi veig res. I, sobretot, com ho expliquem als europeus perquè no es facin un embolic? Corria la brama que la JEC decidiria avui, però que no ho diria fins després de la investidura per no influir. I per què no fins al dia del judici final a la tarda? Déu nostre senyor és molt influenciable, també... Però ho han decidit i no han trigat ni un minut a propagar-ho. Diu Tardà que no aconseguiran rebentar la investidura. Qui, no la rebentarà? A canvi de deixar-hi què, s’impedirà? Tant ens hi va? Si ja t’han dit que la consulta serà una botifarrada i que d’autodeterminació, res de res. Disposats a fer rebentar ERC perquè no rebenti la investidura?

No soc PP. Ni Vox. Ni Cs. Ni claveguera de l’Estat. Ni porta del darrere. I encara menys JuntsxCat ni CUP. Ni res que s’hi assembli. Simplement penso que és una bogeria i un error que ERC faciliti la investidura per aturar la dreta. De quines clavegueres parla Aragonès? De quina porta del darrere? De quina política de la foscor? Més clara i neta i a la cara no ho podia ser, la inhabilitació del president. Fora collonades! Set vots a sis de la JEC. Ens inhabiliten qui ha d’anar a la taula i parem l’altra galta i els desbloquegem el nomenament dels seus. Taula, diàleg, negociació i consulta per eixamplar la base? A partir de quina estadística o enquesta? En els dos grans períodes de govern de l’esquerra a l’Estat espanyol, l’independentisme s’ha fet la pell. En els catorze anys de Felipe (1982-1996), hi va deixar un 22% dels vots: dels 216.010 (ERC, NE i PCC) del 82 als 167.641 (ERC) del 96. En els set anys de Zapatero (2004-2011), hi va deixar un 62% dels vots: dels 652.196 (ERC) del 2004 als 244.854 (ERC) del 2011. Amb governs de dretes, en canvi, els indepes eixamplen la base a cor què vols. Un 289% amb Aznar: dels 167.641 (ERC) del 1996 als 652.196 (ERC) del 2014. I un 517% amb Rajoy: dels 244.854 (ERC) del 2011 als 1.512.993 (ERC i JuntsxCat) de l’abril del 2019. Barrar el pas a la dreta? Que ens sobren vots?

Ja ho deia l’àvia Neus, que en situacions d’alta tensió el més estripat se l’agafa amb paper de fumar si li convé i ho necessita. Rufián, ahir, va fer un acte de desgreuge respecte a la ciutadania espanyola, que tampoc és nou perquè ja fa anys que l’usa amb segons quins públics. “A mi no em roba Espanya”, va remarcar. “Em roba Rato, em roba Bárcenas, em roba Millet i em roba Pujol. I aquests és igual d’on siguin.” Estic d’acord a precisar el llenguatge i que l’expressió “Espanya ens roba” no és convenient acceptar-la ni en l’obligatòria síntesi d’espai del títol periodístic que usa “Espanya” com a “Estat espanyol”, “govern espanyol” o “administració espanyola”. Sobta, però, que algú que fili tan prim li foti tan pel broc gros immediatament. Són improvisats els quatre noms? S’han escollit a l’atzar entre els centenars de personatges públics condemnats per posar la mà a la caixa? S’ha mirat que hi hagi una proporcionalitat entre condemnes i partits? N’hi ha de tots els que ho són? No. Rufián fa de Rufián una vegada més. I afegeix Pujol sense matisar, perquè sap que tothom entén Pujol pare, encara que no ha estat mai condemnat. I s’estalvia, ves per on, cap nom dels socialistes que investeix. Com si no ens haguessin robat, també. Navarro. Roldán. Chaves. Griñán. Bartomeu.

Avui la paraula ha estat compromís. Compromís amb Espanya i la Constitució. L’hem trobat a la sopa. El compromís de l’exèrcit i la Guàrdia Civil que el rei dels espanyols ha volgut remarcar amb motiu de la Pasqua Militar. I és clar, avui tot ha anat ple de compromís. Boques inflades per dir-ho i orelles ben dretes per escoltar-ho. Compromís. Com una mena de do natural o de superpoder. Com una mena de virtut que només posseeixen els escollits. En realitat parlem d’un contracte a través del qual et guanyes la vida i que el canvies per un altre quan les condicions t’interessen més. La mateixa èpica del paleta amb el contractista, del mestre amb l’escola, del metge amb l’hospital, del músic amb l’orquestra i de l’esportista professional amb el club. Deu ser la condició humana que té la debilitat de posar llacets, fanfàrria i serpentines a allò que no entra pels ulls i és poc comestible. Els que també s’han esforçat deunidoret han estat els de Bildu que, per si de cas, han ideat un antitamayazo. Estan tan convençuts de l’aportació històrica que fan amb la investidura de Sánchez, que el diputat Jon Iñarritu creu que hauran de votar sí en lloc d’abstenir-se si hi ha algun “penedit” que escolta la crida al transfuguisme de Ciutadans.

L’Espanya actual (l’Espanya política actual) presenta símptomes, formes i maneres d’estat mafiós. Avui el diputat Tomás Guitarte, de Teruel Existe, ha dormit en lloc desconegut. Estem tips de veure pel·lícules i sèries americanes amb l’eix central del famós programa de protecció de testimonis, en les quals els que hi entren han de declarar contra la màfia, i a Madrid han hagut d’improvisar un programa de protecció de diputats. Ha inclòs el llit secret de Guitarte, però també l’ordre explícita que cap congressista del sí o de l’abstenció dormís aquesta nit passada fora de Madrid. Es pugen graons. Cada dia es pugen graons. És cert que al final no hi ha hagut tamayazo, que ja hauria estat la repera, però hem de tenir un xic de paciència. El tamayazo vindrà més endavant. Hi haurà tamayazo i deixarà com una anècdota l’episodi trànsfuga de la Comunitat de Madrid. Això no acabarà bé de cap manera. M’hi jugo el pot de pínsols que encara conservo de canalla. I no em preocupa gens ni mica. Suposo que han notat fa temps que em passa com a la diputada Montse Bassa. M’importa un rave la governabilitat d’Espanya. I no és ni un de diferent. És el mateix rave que li importa a ella. Un rave, com molt bé va dir, generat des de la gestió de la ràbia i la impotència.

El diàleg del dia és clar, curt i concís. Tretze paraules justes. Com hauria de ser sempre el llenguatge periodístic. “Vuit mesos per a deu segons”, fa l’un. “Ha estat ràpid. El dolor ve després”, contesta l’altre. L’un i l’altre són el president i el rei dels espanyols. I el diàleg l’han mantingut durant la presa de possessió del primer i l’ha pogut escoltar el món sencer. Ha estat casualitat que hagi fet fortuna? L’hem sentit per l’error d’un tècnic que s’ha deixat oberta una línia de micròfon que havia d’estar tancada? És una premonició? Qui és que l’ha tinguda, la premonició? Qui li ha d’infligir, el dolor, al president? És més. On li infligiran, el dolor? I quan l’hi infligiran? Serà progressiu fins que es faci insuportable? Hi ha tractament? Com és que el rei ho sap amb aquesta certesa? Quines coses més sap i no precisa? Què hi té res a veure, ell, amb tot el que ha de venir? Només serà per al president, el dolor? Ho sap per experiència pròpia el rei? Potser ha volgut dir que n’està fins als pebrots? O era una amenaça per tanta aliança estranya i tanta invocació d’Azaña? Per més que tenen qui s’esforça a riure-li les gràcies, els reis estan millor callats, sobretot en segons quins moments. I aquest, a qui van preparar, ja ho hauria de saber. I ho sap, però no hi pot fer res. Li surt de dins.

M’hauran de perdonar la contradicció. Soc poc creient i vaig deixar de ser missaire fa quaranta-sis anys, quan vaig penjar la sotana d’escolanet de la parròquia de Sant Martí de Calonge. Ara mateix, però, penso que té raó l’arquebisbe d’Oviedo, i que fa bé demanant a la Verge de Covadonga que intervingui i salvi Espanya. No crec que se’n surti, però fa bé perquè la cosa està fotuda i té mala pinta. No estaria de més que el de Catalunya invoqués la Moreneta; el de Huelva, la del Rocío; el de Tenerife, la Candelaria, i així bisbes i arquebisbes en sacra coordinació alcessin una veu coral a tots els altars on s’honora el conjunt del matriarcat que al seu moment històric va ser intervingut per l’Esperit Sant, amén. Si no és així, aquest festival no l’acaba ni Déu, i que em perdonin totes les mares invocades. Tot era tan urgent que el debat es va haver de fer en dissabte i diumenge vigília de Reis. Com que els socis van dir els noms dels seus ministres abans que toqués, el govern no s’anunciarà fins diumenge que ve. Però la venjança la servim avui mateix, i on hi havia tres vicepresidències ara n’hi haurà quatre. Per dolents. Que n’aprenguin! Aquesta és la volada intel·lectual del primer gran govern de coalició de la democràcia. Que Déu ens agafi confessats! El TS ja s’ocupa que Junqueras continuï a la presó!