MADRID VOL REPATRIAR EL MOBILE

“És una mala notícia per a la Comu­ni­tat de Madrid que la seu d’una empresa elèctrica que és mul­ti­na­ci­o­nal i que és una de les grans empre­ses espa­nyo­les es tras­lladi fora del ter­ri­tori naci­o­nal.” Aquesta frase la va pro­nun­ciar el 12 de setem­bre del 2005 l’ales­ho­res pre­si­denta madri­le­nya, Espe­ranza Aguirre, inter­ro­gada sobre l’OPA que en aquells moments l’empresa Gas Natu­ral, amb seu a Bar­ce­lona, havia fet sobre Endesa, amb seu a Madrid.

Quinze anys després, una altra pre­si­denta dels madri­lenys i madri­le­nyes, la senyora Isa­bel Díaz Ayuso, ha fet unes decla­ra­ci­ons que, si bé no són exac­ta­ment iguals, sí que deno­ten un mateix ima­gi­nari res­pecte de Cata­lu­nya. Perquè l’amenaça d’arra­bas­sar a Bar­ce­lona el Mobile World Con­gress (MWC) per endur-se’l a Madrid par­teix de la mateixa idea: Madrid pot llui­tar legítima­ment con­tra Bar­ce­lona perquè la capi­tal cata­lana, de fet, no és per­ce­buda com a espa­nyola. En un estat fort on la seva capi­ta­li­tat fos indis­cu­ti­ble, que el MWC tingués la seu a Bar­ce­lona no només seria indi­fe­rent, sinó que seria reco­ma­na­ble per evi­tar la macro­cefàlia i pro­moure el dina­misme gene­ral a tot el ter­ri­tori. En canvi, a Madrid, sigui des de la capi­tal, sigui com en aquest cas des de la comu­ni­tat autònoma, sigui com sem­pre des de l’Estat, la idea és que a Cata­lu­nya no només no cal inver­tir-hi tot allò que indica la llei (fa uns dies es va conèixer l’esfereïdora dada del dèficit fis­cal), sinó que cal evi­tar que a Bar­ce­lona s’hi con­cen­tri cap mena de poder, sigui polític, sigui econòmic, sigui cul­tu­ral, sigui del que sigui. No pas perquè Bar­ce­lona es con­si­deri una com­pe­ti­dora (qui pot com­pe­tir amb tots els bene­fi­cis de la capi­ta­li­tat d’estat?), sinó perquè és a l’estran­ger. Per això Díaz Ayuso vol el MWC. El vol recu­pe­rar per a Espa­nya. No és una acti­tud exclu­siva de la dreta espa­nyola. Històrica­ment, tots els governs de l’Estat han mal­trac­tat Cata­lu­nya fins allà on la lli­ber­tat de l’aritmètica par­la­mentària els ha permès.

Com que a la vida sem­pre s’ha d’inten­tar veure les coses per la banda posi­tiva, cal cele­brar que els naci­o­na­lis­tes espa­nyols i l’inde­pen­den­tisme català coin­ci­dei­xen en una cosa: Cata­lu­nya no és espa­nyola. La coin­cidència és un punt de par­tida gens menys­pre­a­ble. Ara cal­dria avançar fins a des­co­brir per què, si no es con­si­dera espa­nyola, Cata­lu­nya con­ti­nua sent trac­tada com una colònia i què cal fer perquè deixi de ser així. Des de l’inde­pen­den­tisme la pro­posta és clara. A Espa­nya, em temo, no tenen cap alter­na­tiva al gar­rot, fins i tot, quan convé, sense alter­nar-lo amb la pas­ta­naga.