El voraviu

La majoria dels defensors d’aquest primer govern de coalició, progressista i de diàleg que ERC ha facilitat a la democràcia espanyola perquè superi el bloqueig, inflen el pit amb una gran idea que veuen possible, creuen imprescindible i somien que té efectes màgics. Igual que l’oli de cop és la recepta universal per a les trompades, els politòlegs de la investidura també han trobat una recepta universal. La desjudicialització. Es refereixen a la desjudicialització de la vida política, tant se val, i ho venen, sembla, amb efectes immediats. No necessita ni els quaranta dies a sol i serena que l’oli de cop necessita per a la seva correcta maceració. Però serà que no. De fet, ells ja ho saben que serà que no, perquè saben que forma part del sistema, com en formen part els mitjans de comunicació públics i els consells d’administració de tantes empreses controlades per la política. Quan hi ha nou govern (ara i sempre) hi ha canvis en el poder judicial. La cúpula judicial, que es on es judicialitza la política, la nomenen els polítics. Oli en un llum. Passarà que els propers quatre anys serà utilitzada de manera diferent per uns i altres de com l’han utilitzada fins ara. Te’n serveixes diferent des del govern que des de l’oposició. I la judicatura es belluga en funció de les proporcions que la política ha bellugat. Punt final.

No sabem si s’ha d’agafar com un petit avançament dels temps que venen o com el cant del cigne dels temps que marxen. El cas és que hem vist com els Mossos d’Esquadra, per ordre de la fiscalia, anaven cap a la plaça de Vic a treure una pancarta amb el rei dels espanyols cap per avall i amb una inscripció. “No tenim rei.” És feina de la fiscalia ordenar als Mossos retirar pancartes? Quantes pancartes ordenen retirar cada any? Amb quina prioritat i diligència compleixen els encàrrecs, els Mossos? Els serveis d’aquest tipus són prioritaris sobre altres tipus de serveis en moments d’escassetat de recursos de personal com ho són els actuals? Com d’amatent estarà, la nova fiscalia, a aquest tema del rei? Retirarà totes les pancartes que no el dignifiquin, com les que el col·loquen cap per avall? I els partits republicans que sustenten el govern de coalició, progressista i de diàleg, com s’hi posaran? Donaran alguna instrucció als seus militants i simpatitzants, Bildu i ERC? Han de mirar de no molestar gaire amb el tema del rei o poden continuar cremant fotos? I UP, que té tot el ferro del partit al Consell de Ministres i que demà jurarà lleialtat al rei? S’ha acabat la reivindicació de la III República Espanyola, Iglesias, Montero i Garzón? O la impulsareu des del Consell de Ministres?

En què pensava el president Sánchez o el seu pensador de butxaca, Iván Redondo, quan van decidir importunar Felip VI en diumenge per anar-li a presentar en festiu un gabinet de vint-i-dos membres que eren coneguts per tot Espanya i en tota la seva extensió des de feia gairebé quaranta-vuit hores? Error de càlcul? Ganes de fer-li encara de més mal empassar el garipau del suport republicà? O just el contrari? Celebraven haver aconseguit l’objectiu Botín i que ja han seduït els catalans com era la seva nova estratègia i la nova ordre que els havia donat? O només era una contraprogramació a la manifestació convocada per Vox a totes les capitals de província i que en alguns casos no ha arribat ni al centenar d’arreplegats? No ens posem nerviosos, que ja s’anirà veient. Com deia l’àvia Neus, “no cal matar tot el que és gras”. Hi haurà motius i moments en què els interrogants s’aniran discernint sols i en què alguns dels dubtes que ara ens assalten s’aclariran amb el llibre obert que sempre és la política en democràcia. Grateu, si no, en la mateixa intervenció d’avui del president. “Res més progressista que unir Espanya.” Gran declaració de principis per als independentistes. “Res més progressista que dialogar.” Tancar acords i complir-los és conservador i fins i tot reaccionari. Progre, el diàleg.

“S’atrapa més aviat un mentider que un coix”, que diria l’àvia Neus. Aquí la teniu, la desjudicialització. El que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. El president sap que no pot fer concessions de cara a la galeria amb les coses de menjar. I tot el món de la judicatura és cosa de menjar. No pensa donar-los peixet, i per això ha anat per la via directa. Dolores Delgado. De ministra de Justícia a fiscal general de l’Estat sense escales. I a qui no li agradi, que es foti. La llei ho permet i jo ho faig. El president no està per a punyetes. Està bregat a moure’s en territori comanxe i no fa ni farà concessions. Això és el que els ha volgut significar amb un gest tan lleig com aquest. Si ha d’anar fort com Felipe, hi va, i si ha de copiar Felipe, el copia. La lliçó ja es va donar amb Javier Moscoso (de ministre de la Presidència a fiscal general de l’Estat) quan el 1986 es van trobar que Luis Antonio Burón Barba no els acabava de fer la farina plana com ells volien (cas Banca Catalana i sentència 23-F) i s’atrevia a dimitir des de la discrepància. Es va iniciar una etapa de vuit anys en què els fiscals generals (Javier Moscoso, Leopoldo Torres i Eligio Hernández) venien de la política. Juan Alberto Belloch ho va tallar el 1994 i es va respectar en els set nomenaments posteriors. Fins ara. Desjudicialitzar.

Que els astres o qui sigui facin que no ens n’hàgim de penedir. Què som? Què ens hem tornat? Era imprescindible empeltar-nos de tota la ruqueria i petulància dels nous rics? Qui ens creiem? Fem fora un entrenador que ha guanyat la lliga cada any i torna a anar líder? Voleu dir que és hora de pecar de supèrbia? La combinació ha estat explosiva. S’ha barrejat amb una manifesta incompetència. Superbs i incompetents. El súmmum! Els casos Neymar i Griezmann havien tingut tocs penosos i ridículs en la gestió, la comunicació i la resolució, però l’acomiadament de Valverde és vergonyós. Xavi i Koeman ens han dit que no, que ja és gros no tenir el sí de gent tan nostra. Però més bèstia trobo que pensessin en Pochettino. Va ser idea teva, Nobita? Ens va dir que no, també, o algú va posar seny en algun moment? I ara tots a cantar les excel·lències de Quique Setién. Ves quin remei! ADN Barça. Joc d’atac. Cruyff. Cruyff. Cruyff. La il·lusió d’una vida. El futbol no eren resultats? On són els resultats de Quique Setién? Com a jugador? Com a entrenador? Palmarès europeu? Equips grans entrenats? Et desitjo el millor, Quique. Per tu, que sembles un bon tipus, i pel fenomen que és el Barça. Transcendeix aquesta directiva, si us plau, o la teva sortida serà una pel·lícula de por.

Tot és superable. Si algú pensava que la cursa boja de les combinacions electorals s’havia acabat quan JuntsxCat va decidir deixar fora de la Diputació de Barcelona ERC per uns set sous tan inexplicables com els set sous pels quals els altres els havien deixat fora de l’Ajuntament de Sant Cugat, anava ben equivocat. Llegeixo astorat que ahir, a la mesa del Parlament, els pressupostos van fer un pas endavant amb els vots de JuntsxCat, Cs i el PP. Ho he rellegit tres vegades en paper. Ho he buscat a l’edició digital per si era una gatada. He anat a set digitals més i és cert: JuntsxCat, Cs i el PP. Les discussions que han generat una altra polèmica independentista són de tanta volada com la majoria de les que ens han ofert els últims anys. Fins que no hagin fet mutis de l’escena, la gran majoria dels actuals dirigents això no té remei. Per tant, podeu fer el que us roti. En tinc la pipa plena i no penso deixar que m’altereu l’index d’estrès, el nivell de colesterol ni la intensitat dels nervis. Em mantindré fidel al vot indepe en tota crida electoral a què siguem convocats, però el triaré amb un dau en el darrer moment entre les ofertes de cada cita. Se me’n refot qui se l’endugui. És només perquè els unionistes no en trobin cap a faltar. I a esperar una nova generació de polítics menys patètics.

Hauria d’estar prohibit per llei fer segons quines coses a sang calenta. Parlo de coses com opinar, teoritzar o legislar sobre segons quines matèries sota segons quins efectes. Quan es produeixen fets extraordinaris d’efectes devastadors s’haurien de tancar més boques que no pas se n’obren. De tècnics de veritat, de suposats tècnics i de xerraires professionals. El perímetre de devastació provocat pels llengueruts que es deixen anar resulta de vegades més letal i tràgic que el perímetre de devastació provocat per l’accident o la catàstrofe extraordinària. El balanç de morts en la deflagració de dimarts a la tarda a l’empresa IQOXE al polígon petroquímic de Tarragona ja puja a tres. No és hora d’especulacions ni de cerques ràpides sobre la història de la companyia i els accidents al polígon. És hora d’atendre les víctimes i les famílies de les víctimes. És hora d’endreçar les destrosses i recuperar el nivell d’activitat que sigui possible. És hora d’analitzar a fons la successió de fets i les causes que els van ocasionar. Sense dictàmens científics contrastats i ben divulgats sobren totes les anàlisis i tota la xerrameca. Primer, l’emergència. Ara, l’anàlisi contrastat. Les solucions, després. Pareu de menjar-nos l’olla amb la sirena que no va sonar. Voleu més sirena que el pet que va fer?