El voraviu

Com deia l’àvia Neus, “sovint qui t’emmascara és una paella bruta”. Tantes i tantes lliçons de cosmopolitisme i globalitat que a comarques hem d’escoltar de la política i el periodisme capitalins (Barcelona i Madrid, sense distinció en aquest cas) i així que et despistes els veus que es mouen amb un aire més provincial i carrincló que el del més sabellut dels canonges de la seu. Tot avui que em moc en el dubte existencial que m’han provocat entre Ayuso, Colau i Collboni i els mitjans de propaganda de cadascun d’ells. Què és més provincià, carrincló, pocapena i descastat, Barcelona autocensurant-se o Madrid oferint-se de hiena quan la presa és ben viva i eixerida? Perquè aquest ha estat l’espectacle amb què avui ens han entretingut des de les grans metròpolis. Els uns, esverats, parlaven de “la gran espifiada de Colau ara que Madrid ha obert la caça pel Mobile”. I els altres anaven dient als quatre vents que ells sí que els estimarien. Quin nivellàs! Ni Vilaseca-Salou, Calonge-Sant Antoni, Torroella-l’Estartit o Reus-Tarragona han deparat episodis de tan poca rellevància i alt voltatge. Però el més gros de tot és que al final s’ha despenjat del web l’article que havia ocasionat l’esverament i que era un article crític amb l’entorn Mobile. Més de poble, l’aixada o la reia.

“Una merda! I una puta merda, els vam enganyar!” Llàstima que no hi ha àudio de l’entrevista a Oriol Junqueras que avui publica El País. Es convertiria en un clàssic de tanta rellevància com el de Labordeta al Congrés el 5 de març del 2003. Seria punt de pelegrinatge de generacions posteriors quan necessitessin dosis d’orgull i gallardia. Encara més que en el cas del cantautor aragonès, el to i la modulació de la veu serien fonamentals. Tenir constància sonora del moment màgic en què l’Oriol trenca aquest to entre bisbe i magisteri del que tant abusa i que tant ens adorm, seria caprici dels déus. Formes a part, el que de veritat interessa és el fons. Ja era hora que algú contestés de forma pertinent la impertinència. “No van enganyar als catalans prometent-los una independència impossible?” Algú ho havia de dir. Ja n’hi ha prou de tanta autocrítica i de tanta conya marinera. D’acord que tot ha anat com ha anat i que queda poc més a dir que avall que fa baixada, però mai m’he sentit enganyat per cap dels líders del procés. És més. Estic segur que arribarem a la independència. El que no té futur són les pallisses, la presó, la destitució de governs i el tancament de parlaments. I ja era hora que enmig de tant de diàleg, Junqueras ho deixés tan clar. I una puta merda, ens van enganyar!

La monarquia no és feina a temps parcial. Només a plena dedicació. Com a mínim, a la cort britànica. Als 93 anys, la reina Isabel ha demostrat tremp i vitalitat i no ha deixat emborderir el tema. Si no en volen, no en volen, i no calen mitges tintes ni temps d’adaptació, com havien demanat. Enric i Meghan ja són oficialment dos privats. Ja no reben caler públic, hauran de tornar els que es van gastar en les obres de la residència i si hi volen continuar vivint hauran de pagar un lloguer de 15.000 lliures al mes. Així estan les coses, segons un comunicat que va llançar ahir a darrera hora el Palau de Buckingham. Enric i Meghan perden els seus títols i no rebran fons públics. Dos menys. Llàstima, però, que són britànics. És curiós com allà pleguen els joves i aquí pleguen (abdiquen) els vells, o com a molt fan veure que arraconen els que són jutjats i condemnats per delinquir. Està bé, de tota manera, que aquest tipus de famílies també evolucionin. Haurem d’esperar, però, si els sindicats hi diuen alguna cosa i presenten una demanda d’ofici contra la reina Isabel. Per què no ha de ser possible el treball a temps parcial en la monarquia? Si en alguns casos s’ha donat com a panacea per poder repartir més i baixar l’atur, per què no ells? Us imagineu treballar de família reial a temps parcial?

Tinc la sensació que es veuen guanyadors i s’hi comporten. Civetistes, neoautonomistes, pontsaeris, intermediaris, equidistants, negociadors, terceresvies i moderadors implementen el seu discurs a l’estil Conde Duque: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” Just el dia que comença el judici a Trapero a l’Audiencia Nacional és el dia que presenten pressupostos. Els segons i el preludi dels tercers. D’acord que el mateix Trapero ha dit que no vol remor, però calia contraprogramar? Qui ens ha vist i qui ens veu! Però sobretot qui ens veurà i què se’ns veurà! Quedem-nos amb la imatge de Colau, Artadi, Maragall i Collboni. Comuns, JuntsxCat, Esquerra i socialistes. Oh! Quin gran goig! Quina joia, quan els germans s’estimen! De no parlar-se, a tres pressupostos. Ajuntament, Generalitat i govern central. Quatre, de fet, amb la Diputació de Barcelona. I va un despistat i pregunta: i l’Ajuntament de Sant Cugat? Com aquell qui no vol la cosa, aquest dilluns 20 de gener quedarà com el dilluns del desbloqueig. Quasi res! Tan blasmar la sociovergència i predicar la por a la socialesquerrància i a un nou tripartit i ara resultarà que ens hauran preparat un quartet per buscar un parell d’anys d’estabilitat aquí i allà. Per un segon judici per rebel·lió que no quedi.

Ja fa 100 dies del tall nocturn a la Meridiana, que vol dir 100 dies des de la sentència del judici del procés. La pregunta és: que quedarà 100 dies després dels 100 dies? La resposta és res. Recorden aquells encesos discursos sobre la resposta institucional i la resposta social, sobre la unitat estratègica i la unitat d’acció? On són aquelles odes inflamades al jovent que ja no estava disposat a la revolució dels somriures? On és aquella onada contínua de Tsunami Democràtic? On és Tsunami Democràtic, fins i tot? I els comitès de defensa de la República? I l’ACN? I Òmnium? Tal com es veia a les cares de la gent el dia Onze de Setembre, el cansament ha arribat i la política ha deixat el carrer i ha tornat als despatxos. Punt final durant una bona temporada. Ja he vist una bona colla de dirigents indepes que no porten el llaç. Primer l’alternaven amb xapes, arracades, papallones, agulles de penjar roba i roses de pitiminí fetes amb punt de creu. Ara ni això. I d’aquí a 100 dies, res de res. Hem de tornar a la normalitat. S’han de revertir les retallades. S’han de fer lleis per la justícia social. Hem de tornar a la política, al diàleg, a la convivència i al bon govern. I si hi poden tornar sense les seves peregrines idees sobre la forma i els límits de l’Estat, millor que millor.

Ensumo que el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, alguns militants de les joventuts del partit i alguns militants de la ciutat de Badalona ja viuen el compte enrere de la seva pertinença al partit. A menys que es posin a fer la farina plana des d’ara mateix. Com prefereixin. El mateix Oriol ha intervingut en la polèmica pública per l’entrevista de Rufián a García Albiol i ha sentenciat (tant se val) a favor de Rufián. “Dues persones parlant sense censures prèvies, sense un guió marcat, només això”, ha escrit el líder. El missatge de Junqueras és quasi clavat (ves quina casualitat) al que va utilitzar el mateix Rufián ara fa set mesos quan va anunciar el llançament de La Fábrica com un canal de YouTube des de Cornellà. Però Wagensberg i els emprenyats d’ERC tenen la raó dels sants. Al darrere de la pantalla de nen terrible del Congrés només hi ha, en més d’una ocasió (diguem-ne estirabot), el seu propi interès personal. La fam de mitjans i de notorietat del portaveu d’ERC arrasarà tard o d’hora amb ell i amb alguna cosa més si els del seu cantó baden. Des del minut 1 de la seva projecció pública, l’obsessió de Rufián pel lideratge mediàtic se’l menja a ell i ens ennuega a molts. Vistes les entrevistes a Arcadi Espada i a Xavier García Albiol i la resposta a les crítiques rebudes, això ja no té aturador.

Ha parat de ploure i surt el sol. No fa vent i el mar està en calma. L’aigua baixa per recs i rierols cap als rius que amenacen sortir de mare més del que ja ho han fet mentre plovia. A l’estiu no hi haurà problemes per a l’aigua de boca. Sau i Susqueda han passat en quatre dies del 50% al 100% i el Pasteral està al 104%. Desaigua, doncs. I encara quedarà el que s’hi hagi de sumar pel desglaç de la neu. No hi ha mal que per bé no vingui o, com deia l’àvia Neus, “es tanca una porta i s’obre una finestra”. Tornem a la normalitat. I és en la normalitat que els indecents continuen tenint els seus espais de difusió i les seves plataformes d’intoxicació. “Espero que Trapero es podreixi molt de temps a la presó”, ha dit avui Salvador Sostres a la COPE de Carlos Herrera. Textual. He escoltat l’àudio tres vegades perquè no podia creure el que em deien que havia dit ni d’un pocavergonya com ell. Poc abans que El Punt comprés l’Avui, Sostres hi feia una columna que titulava “Lliri entre cards”. El van fotre fora bàsicament per maleducat, i quan nosaltres el vam comprar va venir a ploriquejar-me el retorn. Li vaig dir que no i al cap de poc iniciava el seu periple cap a l’espanyolisme més recalcitrant i la degradació moral que avui ha exhibit. M’alegra haver mantingut lluny de casa un espècimen com aquest.