la glòria i l’honor

La mag­ni­tud de la bor­rasca Glòria que ha gira­vol­tat per Cata­lu­nya durant els últims dies ha dei­xat en segon terme de l’actu­a­li­tat infor­ma­tiva epi­so­dis impor­tantíssims per a la política cata­lana, com ho són el judici al major Josep Lluís Tra­pero i l’enèsim capítol de la cacera con­tra el pre­si­dent de Cata­lu­nya, Quim Torra.

En el cas del màxim res­pon­sa­ble poli­cial del nos­tre país fins a l’octu­bre del 2017, estem par­lant d’una purga amb totes les lle­tres con­tra un home i el seu equip que durant els mesos de setem­bre i octu­bre de fa dos anys no només es van limi­tar a fer la seva feina, sinó que la van fer bé. Les con­si­de­ra­ci­ons polítiques pel que fa al posi­ci­o­na­ment en relació amb el procés inde­pen­den­tista que es puguin extreure de les seves decla­ra­ci­ons a l’Audi­en­cia Naci­o­nal, que reblen les fetes fa una mica menys d’un any davant del Tri­bu­nal Suprem, no són en abso­lut relle­vants a l’hora de deter­mi­nar la natu­ra­lesa del procés judi­cial: estan con­dem­nant –arri­bats a aquest punt ja ningú es creu que l’esti­guin jut­jant, sinó que, com va pas­sar amb els pre­sos segres­tats per l’Estat, estan donant cober­tura a la decisió que ja tenen presa– un inno­cent perquè no va repri­mir la ciu­ta­da­nia amb la manera d’actuar que regeix en un estat fona­men­tat en la con­vicció que no exis­teix per defen­sar la ciu­ta­da­nia, sinó per defen­sar-se’n.

En el cas del pre­si­dent, van tan­cant el cer­cle per desa­llot­jar-lo seguint l’estratègia de l’Estat dels últims dos anys que diu que el pre­si­dent dels cata­lans no el tria la ciu­ta­da­nia, sinó qui deter­mi­nen les auto­ri­tats judi­ci­als. Veu­rem si el Par­la­ment sap defen­sar el prin­cipi bàsic de la democràcia, que és la sepa­ració de poders, o es doblega un cop més als desig­nis de les togues demos­trant que no cal que ens tre­guin l’auto­go­vern perquè ja l’hem rega­lat nosal­tres.

Per aca­bar, hi ha les dues ràfegues d’aquesta set­mana dis­pa­ra­des pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal amb relació a les pre­sons pre­ven­ti­ves de Carme For­ca­dell i Jordi Sànchez. El risc de rei­te­ració delic­tiva o de fuga argu­men­tat per l’alt tri­bu­nal hispànic repre­senta una nova burla que reves­teix de lega­li­tat allò que era i con­ti­nua sent un segrest ofi­cial.

Aquests són, de moment, els resul­tats d’una etapa de la política cata­lana en què es creu que el camí del pacte és el millor encara que s’hagi pac­tat la pau amb algú que no té cap capa­ci­tat real per fer callar les armes. Con­ti­nua plo­vent sobre mullat en aquesta Cata­lu­nya en què els estralls no només els pro­voca una bor­rasca, sinó també la mare­gassa judi­cial.