la glòria i l’honor
La magnitud de la borrasca Glòria que ha giravoltat per Catalunya durant els últims dies ha deixat en segon terme de l’actualitat informativa episodis importantíssims per a la política catalana, com ho són el judici al major Josep Lluís Trapero i l’enèsim capítol de la cacera contra el president de Catalunya, Quim Torra.
En el cas del màxim responsable policial del nostre país fins a l’octubre del 2017, estem parlant d’una purga amb totes les lletres contra un home i el seu equip que durant els mesos de setembre i octubre de fa dos anys no només es van limitar a fer la seva feina, sinó que la van fer bé. Les consideracions polítiques pel que fa al posicionament en relació amb el procés independentista que es puguin extreure de les seves declaracions a l’Audiencia Nacional, que reblen les fetes fa una mica menys d’un any davant del Tribunal Suprem, no són en absolut rellevants a l’hora de determinar la naturalesa del procés judicial: estan condemnant –arribats a aquest punt ja ningú es creu que l’estiguin jutjant, sinó que, com va passar amb els presos segrestats per l’Estat, estan donant cobertura a la decisió que ja tenen presa– un innocent perquè no va reprimir la ciutadania amb la manera d’actuar que regeix en un estat fonamentat en la convicció que no existeix per defensar la ciutadania, sinó per defensar-se’n.
En el cas del president, van tancant el cercle per desallotjar-lo seguint l’estratègia de l’Estat dels últims dos anys que diu que el president dels catalans no el tria la ciutadania, sinó qui determinen les autoritats judicials. Veurem si el Parlament sap defensar el principi bàsic de la democràcia, que és la separació de poders, o es doblega un cop més als designis de les togues demostrant que no cal que ens treguin l’autogovern perquè ja l’hem regalat nosaltres.
Per acabar, hi ha les dues ràfegues d’aquesta setmana disparades pel Tribunal Constitucional amb relació a les presons preventives de Carme Forcadell i Jordi Sànchez. El risc de reiteració delictiva o de fuga argumentat per l’alt tribunal hispànic representa una nova burla que revesteix de legalitat allò que era i continua sent un segrest oficial.
Aquests són, de moment, els resultats d’una etapa de la política catalana en què es creu que el camí del pacte és el millor encara que s’hagi pactat la pau amb algú que no té cap capacitat real per fer callar les armes. Continua plovent sobre mullat en aquesta Catalunya en què els estralls no només els provoca una borrasca, sinó també la maregassa judicial.
