TORNEM A LA VERITAT

La decla­ració ins­ti­tu­ci­o­nal del MHP Quim Torra, per dir-ho amb una certa solem­ni­tat, ens ha tor­nat a la veri­tat. O, si més no, ens per­metrà tor­nar-hi. I no a una sola veri­tat, sinó a diver­ses. La més con­tun­dent, la de la des­con­fiança entre les for­ces polítiques que feien govern. Una des­con­fiança sovint con­ver­tida en des­lle­ial­tat i que no és recent, sinó que l’ha acom­pa­nyat fins i tot abans de cons­ti­tuir-se. La tria de pre­si­dent s’havia ini­ciat amb la pri­mera traïció sense avís a l’acord de nome­nar Car­les Puig­de­mont. I quan va arri­bar l’elecció de Torra, ja feia mesos que es mira­ven de reüll. Torra tenia la vir­tut de no pertànyer a cap par­tit, però aquest també ha estat el seu infern: gai­rebé ningú no l’ha con­si­de­rat prou seu per defen­sar-lo quan tocava.

En aquest sen­tit, els esca­ra­falls per la visu­a­lit­zació del dis­tan­ci­a­ment entre els dos socis de govern de dilluns pas­sat al Par­la­ment, han tin­gut molt d’hipo­cre­sia. Uns, perquè no havien parat de bur­xar en la divisió. Els altres, perquè fa temps que l’espe­ra­ven per acce­le­rar la con­vo­catòria d’elec­ci­ons. Encara més, perquè posant l’accent en l’espec­ta­cle de la divisió, han dis­si­mu­lat la raó del xoc: l’incom­pli­ment, amb l’accep­tació de la reti­rada de l’acta de dipu­tat al pre­si­dent, dels acords votats feia pocs dies. En cap cas es podia seguir enda­vant ocul­tant la rea­li­tat, i el fet que s’hagi fet pública, si bé no la fa menys dolo­rosa, en canvi pro­du­eix un nota­ble alli­be­ra­ment emo­ci­o­nal.

No sé si aquesta veri­tat ens farà lliu­res, però com a mínim ens alli­be­rarà d’haver de mos­se­gar-nos la llen­gua per no posar encara més en risc la con­tinuïtat del govern. Amb l’anunci d’elec­ci­ons –després d’apro­var pres­su­pos­tos per tal de mini­mit­zar-ne l’apro­pi­ació amb fina­li­tats par­ti­dis­tes–, cada for­mació es podrà pre­sen­tar lliure dels com­pro­mi­sos amb qui, en el fons, con­si­de­rava adver­sari. ERC podrà expli­car sense embuts com –i amb qui– pensa enca­rar el futur, i par­ti­cu­lar­ment com vol res­pon­dre al con­text repres­siu. I Juntsx­Cat dei­xarà de ser l’entelèquia d’una sola força i podrà fer el debat intern que en més de divuit mesos no ha estat capaç d’enca­rar. Algú lamen­tava una pos­si­ble cam­pa­nya de gani­ve­ta­des entre inde­pen­den­tis­tes. Compte, que pot­ser les més greus no seran entre els dos blocs actu­al­ment al govern.

Tan­ma­teix, hi ha altres veri­tats que podran sobre­ei­xir. Com les cri­des a una uni­tat de for­ces polítiques que, lamento haver tin­gut raó, per impos­si­ble, eren una invi­tació a la der­rota. Com més es cri­dava uni­tat, més lluny se l’envi­ava. La gran força de l’inde­pen­den­tisme ha estat, des del pri­mer dia, la seva plu­ra­li­tat ideològica, el seu caràcter mul­ti­par­ti­dista, haver abraçat des de l’anti­ca­pi­ta­lisme la dreta, en gene­ral, mode­rada. I la veri­tat de l’actual des­a­cord hau­ria de per­me­tre esta­blir unes altres bases per a la uni­tat, aquesta sí, de l’inde­pen­den­tisme civil, del que es troba aple­gat a Òmnium i l’Assem­blea i es con­cen­tra al car­rer. Uni­tat de l’inde­pen­den­tisme civil, doncs, però només acords tàctics de les for­ces polítiques, dei­xant-los lliu­res els espais que neces­si­ten de con­fron­tació. Per dir-ho com Jordi Turull, ha de ser pos­si­ble anar tro­bant replans a l’edi­fici, bo i saber que cadascú mirarà de pujar o bai­xar esgla­ons a la seva manera. Sense la feblesa d’un objec­tiu impos­si­ble, sí que és pos­si­ble recons­truir la for­ta­lesa d’uns acords pro­ba­bles.

Això sí: la veri­tat d’ara, en cap cas, hau­ria de ser­vir per rega­lar a José María Aznar un tri­omf que no ha acon­se­guit. La divisió de què par­lava Aznar era la dels cata­lans, no la dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, i aquesta no s’ha produït. La divisió política no s’ha con­ver­tit en divisió social. I si es vol par­lar de divisió entre par­tits, la que hi ha a Espa­nya ens gua­nya per 10 a 1. No siguem tan mesells de rega­lar-los una victòria que no han acon­se­guit.

Final­ment, i des del meu punt de vista, la gran pre­gunta que hau­ran de res­pon­dre les for­ces inde­pen­den­tis­tes en les futu­res elec­ci­ons és la de com pen­sen plan­tar cara a la repressió, i quins ris­cos i qui­nes pre­cau­ci­ons pren­dran. Al cap­da­vall, aquesta ha estat la veri­ta­ble raó de fons de la divisió de tots amb el pre­si­dent. El MHP Quim Torra, des del pri­mer dia, no ha dei­xat mai de citar la sentència de Xam­mar com a lema de la seva pre­sidència: “Trac­tant-se de les coses de Cata­lu­nya, jo no prenc mai pre­cau­ci­ons.” Vet aquí perquè ha moles­tat tant!