El voraviu

Ha mort l’actor Felix Casas (89). Del 1966 al 1974, com a Capitán Tan, va viatjar des de TVE “pel llarg i ample del món” acompanyat dels Chiripitifláuticos. Jo feia Calonge-Palamós-Calonge els lectius. Primer Sarfa. Després Crurisa. El darrer any, una Mobylette Paleta. Eren temps de blanc i negre total. De color, només els guixos per a la pissarra. En sortir de classe, corríem esperitats (a l’entrada ens feien formar) cap al Bar Romero, a la plaça de Correus, al costat de la pista de bàsquet i el camp de futbol, al final del carrer Cervantes, a la carretera de Palafrugell. Allà veiem els darrers minuts d’en Locomotoro, el Tío Aquiles, la Valentina i els Hermanos Malasombra. I després Ron Ely, el que realment ens motivava. Tarzan. Tarzan i el seu fill. Tarzan dels micos. La primera sèrie de la nostra vida. Seixanta minuts trepidants fent justícia per la selva africana, que molts dies se’ns estroncaven perquè l’autobús arribava abans que acabés. En Tarzan, com el Capitán Tan, hauria impedit que el mussol d’en Rafael Ribó es fes convidar a la final de la Champions del 2015 per la trama del 3%. Ara no hauríem d’aguantar que el fiscal anticorrupció acusi de suborn el síndic de greuges. Més cutre que la llotja del Bernabéu. I la progressia i els indepes, silenci. “Va ser un error”, diu Ribó. D’acord. Però és una vergonya.

“Nosaltres ens protegim. Ningú més. M’ho va dir un pagès.” Podria ser de l’àvia Neus, però és de Robert Bilott, advocat mediambiental. S’enfronta des de fa vint anys a l’agroquímica multinacional DuPont que va enverinar un poble d’Ohio. Mark Ruffalo l’interpreta a Dark Waters, estrenada ahir com a Aguas oscuras. D’acord que és la clàssica història de David contra Goliat. D’acord que els crítics hiperventilats no hi trobin cap joia cinematogràfica. D’acord que no li sobra ritme. I d’acord també que la Julia Roberts d’Erin Brockovich (Steven Soderbergh, 2000) va ser justament oscaritzada i no s’espera que Dark Waters tregui el nas en els premis de l’Acadèmia, bo i les coincidències dels fets reals en què es basen. Però la història del granger Wilbur Tennant i l’advocat Robert Bilott mereix que li dediquem els 126 minuts que dura. Més que això. Fa bo sentir créixer la ràbia dins i deixar escapar una llàgrima d’impotència davant la supèrbia i el cinisme dels poderosos. Com se’ls en foten, fins i tot, les condemnes. Es redueixen a diners i a ells no els en falten. Les vides són les dels altres. Fa bo contemplar, una vegada més, que el sistema no ens protegeix. “Nosaltres, ens protegim. Ningú més.” A l’advocat Bilott li va dir el granger Tennant. Els catalans ho redescobrim cada dia. Nosaltres. Ningú més.

El Barça Nobita/Setién va fer ahir el primer gran pas. Va perdre el lideratge de la lliga contra el València, al qual ha fet una OPA hostil per Rodrigo. Quin estil, tu! Quines formes! Quins valors! Quin luxe! Quina categoria! Quin nivell! La idea de futur és quedar-se per una picossada un davanter de 29 anys que no fa gols (dos en divuit partits de lliga) i enviar a la Roma per quatre calerons Carles Pérez, de 21 anys, que també n’ha fet dos però en deu partits. Absurditats del món de les celebrities, en què els Buenafuente-Abril se serveixen del copy-paste de l’anunci d’Idealista (en versió puritana), i en la gala dels Goya ensenyen dos tangues (un de blau i un de grana) i les quatre natges familiars. Dos culs que aniran directe a la paperera de la memòria perquè el que traspassarà serà l’entrecuix de María Luisa Mayol, la companya de Luis Tosar. L’entrecuix va quedar generosament al descobert en un inoportú moviment a la catifa vermella que va propiciar que el tall de la faldilla d’Adolfo Domínguez que lluïa pugés a l’infinit. Constato tanta banalitat per encanyonar la reaparició del president Montilla. “No cal enganyar-se. No hi haurà cap acord sobre un referèndum d’independència.” I pair el nou Jaume Asens. “L’amnistia és inviable. S’ha de reformar el delicte de sedició.” Magnífic! Quins monstres!

A camp obert. Amb llum i taquígrafs, que ara vol dir amb càmeres panoràmiques, micròfons oberts i xarxes socials. No s’escapa res i tot arriba fins al més recòndit dels racons. Queden registrats els mínims detalls i podem furgar-hi una vegada i una altra. L’escena final d’avui serà una de les icones del procés. No sé ben bé davant de què estem, però fa basarda, llàstima, ràbia... una mica de tot i gaire res de bo ni divertit. S’havien de comptar amb els dits d’una mà els de JuntsxCat que no aplaudien? Els d’ERC aixecats picant de mans? Els de Cs que no cridaven “delinqüent, delinqüent”? Escollim xais? Ves a saber on som exactament. El que no cessa és la capacitat per crear llenguatge. La palma, avui, per a Sergi Sabrià. Ha registrat “la desobediència estèril”. Diu que fa el joc a l’Estat, la desobediència estèril. Fort! Diccionari en mà és una desobediència “que no dona fruit, que no produeix”, o una desobediència “que no es pot reproduir”, o una desobediència “lliure de microorganismes especialment per esterilització prèvia”, o una desobediència “no contaminada per una espècie indesitjada”. El matís exacte no l’ha precisat. Tampoc s’ha esplaiat en les desobediències que hi ha, ni el joc que fa cadascuna. La productiva? L’eficient? L’estètica? La civil? Més que unitats? Pot ser. Esperem uns dies.

A les Espanyes troben poques les 322 medalles amb què Marlaska ha condecorat (demà les començarà a imposar amb motiu del 196è aniversari del cos) alguns policies que es van desplaçar a Barcelona a repartir llenya entre octubre i novembre del 2019. En volen més. Una per a cadascun dels que van venir. Això és tenir-ho clar. Tres sindicats, entre ells el majoritari, SUP, ja han anunciat que posaran un contenciós administratiu als tribunals. I Vox presentarà una proposició al Congrés perquè s’insti el govern a condecorar-los a tots. Ells sí que ho tenen clar. Claríssim. Aquí, en canvi, tot just ens concedim una treva després de l’espectacle d’ahir perquè venen els presos al Parlament. Un Parlament aïllat i acordonat perquè no hi arribés la ciutadania, a la qual tampoc s’ha convocat amb força. Jo no sé on soc i temo que no soc l’únic. Hi ha tal pollastre muntat, tal cerimònia de la confusió, que m’he vist obligat a seure amb un llapis i un paper i escriure les coses bàsiques abans que em facin parar boig. 1. No m’agraden les monarquies com a forma de govern. Vull una República i per a mi no és un tema menor. 2. No m’agrada formar part d’aquest estat i vull un estat propi per a la meva nació. El dret de autodeterminació existeix i el vull exercir. 3. La resta, mandangues i fum.

El portal Electomanía ha trigat menys que res a posar sobre la taula el panorama que segons ells es dibuixa al Parlament ara que el president Torra ja ha anunciat que anem a eleccions. Quasi ha trigat tan poc com el PSC a dir-nos que ells no faran president un independentista. Això últim ja ho veurem, perquè els temes de l’aritmètica parlamentària sempre sumen el que sumen fins al moment que sumen el contrari. Recordeu, si no (“com a mostra un botó”, diria l’àvia Neus), què deia Sánchez el 8-N i l’abraçada dels ossos del 12-N. O JuntsxCat i Núria Marín a la Diputació de Barcelona. O Manuel Valls i Ada Colau a l’Ajuntament. L’anunci de Electomanía, en canvi, posa més marxeta a l’assumpte. Llegit en termes expressius del grup vocal Macedònia, la mama s’ha mogut i torna a ser sobre el papa, o quasi. És a dir que la cosa pinta que el resultat de la lluita per l’hegemonia dins de l’independentisme ja no és tan clara i donen un empat tècnic i un augment de rellevància a la CUP. Potser sí. O potser no. Nervis a les tres cases. Primer sondeig, primera sotragada. Tots orelladrets. També es veu, a banda del govern indepe, que surten els comptes per a un tripartit o un de progrés, com defensen dir-ne els Comuns. La diversitat d’opcions sempre aporta passió. A comprar crispetes!

Jaume Asens! Jaume Asens! Jaume Asens! Que això està tipificat i se’n diu la fe del convers des d’una perspectiva i la síndrome d’Estocolm des de l’altra. Un immens ridícul des de totes, Jaume Asens! És tan vell com l’estratagema dels contractes de la Colau per 1 euro menys del topall legal que obliga a fer-ne concurs. Sigues discret a partir d’ara, Jaume Asens, que exhibir-te per segons qui és perillós i t’acostuma a deixar amb el cul a l’aire. Tampoc cal que et posis com en Sabrià: “Ajornar la mesa és un incompliment flagrant i una irresponsabilitat.” No, Sabrià, no. És Sánchez en estat pur. Recorda que músic pagat no fa bon so. No t’esveris Sabrià, mira com l’Asens ho veia clar aquest matí, que no es pot fer taula amb un govern tan provisional i per això veia raonable posposar-la. Fes una mica el cort fort, que aviat estaràs com ell. Qui va amb un coix al cap de l’any són dos. No sempre tindràs la sort d’avui, Sabrià. No sempre canviaran de parer en sis hores. Per a altres pessebres que vindran potser seria un bon consell buscar sortides en el món del sexe. A Laurence Vincent-Lapointe, onze vegades campiona del món de piragüisme que va donar positiu en un control antidopatge li ha servit. Ha fet passar que no es va dopar, que es va contaminar amb els fluids corporals del seu exnòvio fent-hi l’amor. Imaginació al poder!