ICETA OBLIDA
Aquest article anava d’una altra cosa, però quan l’estava escrivint he escoltat per la ràdio una declaració del primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, que m’ha deixat esfereït: “L’oblit té sentit després d’una dictadura de quaranta anys; en una democràcia, no. En una democràcia cal buscar altres camins: reformar el Codi Penal, demanar mesures de gràcia o adoptar mesures de política penitenciària.” Si em punxen no em treuen sang. Per la declaració i per qui és el declarant.
La primera part d’aquesta frase ensorra més de quatre dècades d’intents de reparar les víctimes d’una dictadura que es va convertir en democràcia passant de llei a llei gràcies a una amnistia que, com ja van veure alguns en aquell moments, i com ha acabat demostrant la història, va servir per exonerar bàsicament els botxins, que des de llavors han campat lliurament i han anat morint tranquil·lament al llit com ho va fer el seu generalíssim, sense ser importunats per afrontar les seves responsabilitats com sí que va passar amb els jerarques de la resta de dictadures europees.
Miquel Iceta, un socialista, un catalanista, un demòcrata, ha abonat l’amnèsia que va garantir la impunitat dels repressors i que dinamita almenys dues dècades de polítiques públiques de memòria a Catalunya, impulsades també pels socialistes, per combatre el silenci que durant tant de temps ha blanquejat el feixisme i ha castigat doblement les seves víctimes, represaliades durant la dictadura i discretament arraconades després pel bé d’una suposada reconciliació que no ha estat altra cosa que no molestar els que manen, els que manen de debò, còmodament escarxofats amb el sabre i la bitlletera rere els cortinatges d’aquesta societat de democràcia limitada.
“L’oblit té sentit després d’una dictadura de quaranta anys.” Aquestes lamentables paraules de Miquel Iceta, proferides en un programa de ràdio i que ell mateix s’ha encarregat de difondre ufanosament a través del seu compte de Twitter, serien de vergonya aliena si no fos que la tradició de la qual és hereu, que és la de Rafael Campalans, la de Manuel Serra i Moret o la de Josep Pallach, també ens la sentim pròpia molts altres.
Davant d’aquesta misèria ètica val la pena recordar aquesta frase d’Eduardo Galeano: “La dictadura militar, per por d’escoltar, per por de dir, ens va convertir en sordmuts. Ara la democràcia, que té por de recordar, ens fa emmalaltir d’amnèsia. Però no hi ha cap catifa que pugui ocultar la brossa de la memòria.”
