ICETA OBLIDA

Aquest arti­cle anava d’una altra cosa, però quan l’estava escri­vint he escol­tat per la ràdio una decla­ració del pri­mer secre­tari dels soci­a­lis­tes cata­lans, Miquel Iceta, que m’ha dei­xat esfereït: “L’oblit té sen­tit després d’una dic­ta­dura de qua­ranta anys; en una democràcia, no. En una democràcia cal bus­car altres camins: refor­mar el Codi Penal, dema­nar mesu­res de gràcia o adop­tar mesu­res de política peni­tenciària.” Si em pun­xen no em tre­uen sang. Per la decla­ració i per qui és el decla­rant.

La pri­mera part d’aquesta frase ensorra més de qua­tre dècades d’intents de repa­rar les vícti­mes d’una dic­ta­dura que es va con­ver­tir en democràcia pas­sant de llei a llei gràcies a una amnis­tia que, com ja van veure alguns en aquell moments, i com ha aca­bat demos­trant la història, va ser­vir per exo­ne­rar bàsica­ment els bot­xins, que des de lla­vors han cam­pat lliu­ra­ment i han anat morint tran­quil·lament al llit com ho va fer el seu gene­ralíssim, sense ser impor­tu­nats per afron­tar les seves res­pon­sa­bi­li­tats com sí que va pas­sar amb els jerar­ques de la resta de dic­ta­du­res euro­pees.

Miquel Iceta, un soci­a­lista, un cata­la­nista, un demòcrata, ha abo­nat l’amnèsia que va garan­tir la impu­ni­tat dels repres­sors i que dina­mita almenys dues dècades de polítiques públi­ques de memòria a Cata­lu­nya, impul­sa­des també pels soci­a­lis­tes, per com­ba­tre el silenci que durant tant de temps ha blan­que­jat el fei­xisme i ha cas­ti­gat doble­ment les seves vícti­mes, repre­sa­li­a­des durant la dic­ta­dura i dis­cre­ta­ment arra­co­na­des després pel bé d’una supo­sada recon­ci­li­ació que no ha estat altra cosa que no moles­tar els que manen, els que manen de debò, còmoda­ment escar­xo­fats amb el sabre i la bit­lle­tera rere els cor­ti­nat­ges d’aquesta soci­e­tat de democràcia limi­tada.

“L’oblit té sen­tit després d’una dic­ta­dura de qua­ranta anys.” Aques­tes lamen­ta­bles parau­les de Miquel Iceta, pro­fe­ri­des en un pro­grama de ràdio i que ell mateix s’ha encar­re­gat de difon­dre ufa­no­sa­ment a través del seu compte de Twit­ter, serien de ver­go­nya ali­ena si no fos que la tra­dició de la qual és hereu, que és la de Rafael Cam­pa­lans, la de Manuel Serra i Moret o la de Josep Pallach, també ens la sen­tim pròpia molts altres.

Davant d’aquesta misèria ètica val la pena recor­dar aquesta frase d’Edu­ardo Gale­ano: “La dic­ta­dura mili­tar, per por d’escol­tar, per por de dir, ens va con­ver­tir en sord­muts. Ara la democràcia, que té por de recor­dar, ens fa emma­lal­tir d’amnèsia. Però no hi ha cap catifa que pugui ocul­tar la brossa de la memòria.”