EL JOC DELS DISBARATS

La realitat sempre supera la ficció, i en aquests dos anys de defensa dels exiliats si he après alguna cosa és que qualsevol fet que imaginem acaba sent possible... per molt absurd que pugui arribar a semblar. Les euroordres en contra dels exiliats i la lluita per treure’ls la immunitat serà terreny adobat per veure tot tipus de situacions que passaran als annals de la justícia europea.

Molta gent ja s’ha perdut en el laberint de situacions que estan pendents de resoldre’s, però aquesta setmana n’hi ha dues que estan ocupant el primer lloc en aquest podi en què es van ubicant, per ordre de despropòsit, tots els disbarats que anem veient.

Mentre celebràvem una vista relacionada amb les euroordres del president Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, el jutge Llarena ens sorprenia amb una resolució per la qual, d’una banda, reconeixia que Clara Ponsatí ja tenia immunitat a tota la Unió Europea però no a Espanya, i que, segons la seva particular i pròpia interpretació, l’acord del Brexit la privava de qualsevol protecció si els jutges britànics eren capaços de mantenir-la al Regne Unit... Bàsicament el que demanava era que s’adoptessin mesures cautelars per impedir-li arribar a territori de la UE. Pensar que una eurodiputada triada a la circumscripció electoral corresponent al Regne d’Espanya només té immunitat a la resta de la Unió però no allà on va ser triada és un disbarat i, també, una vulneració de la legalitat internacional i de l’ordenament de la Unió... Una cosa diferent és que els que cometen aquesta vulneració estiguin disposats a reconèixer-ho i, per això, serà un tema que caldrà resoldre en jurisdiccions més democràtiques.

Pensar, si és que es va pensar, que un jutge a Espanya pot interpretar l’acord de desconnexió, el del Brexit, entre la Unió Europea i el Regne Unit ja no és un disbarat, sinó un fidel reflex de la visió que alguns tenen d’ells mateixos. No, ni tenen jurisdicció per fer-ho ni en tenen els coneixements necessaris... En qualsevol cas és un tema que caldrà resoldre en jurisdiccions més preparades i democràtiques.

La tossuda realitat demostra, li pesi a qui li pesi, que les coses són una mica més complicades que el simple fet de dictar una resolució... que, al final, estem veient que és una cosa que pot fer qualsevol. El tema de la immunitat, i la seva suspensió o no, és un fet prou complex per no avançar cap tipus d’escenari, però si hi ha alguna cosa de la qual podem estar segurs és que, des del mateix moment en què s’està vulnerant per part dels que estan reclamant la seva suspensió, les coses es van complicant més i més de cara a aconseguir aquest obscur objecte de desig que no és cap altre que portar a Espanya una part dels exiliats.

La immunitat, sens dubte, garanteix la lliure circulació de Clara Ponsatí i així s’ha demostrat amb el seu viatge a Bèlgica i amb el que farà a França. A Europa, ningú, absolutament ningú, té dubtes que això és així i a tothom, absolutament a tothom, li sorprèn que alguns continuïn entestats a negar aquesta realitat... Potser el problema ja no és jurídic, sinó psicològic, però, en qualsevol cas, aquest és un tema que s’haurà de resoldre en jurisdiccions més preparades i democràtiques.

L’afany per impedir que la Clara exerciti el seu mandat com a eurodiputada no té límits i, perquè no ens confonguem, el que el jutge Llarena està demanant als seus homòlegs britànics és que l’empresonin perquè no pugui exercir com a diputada al Parlament Europeu... Això no succeirà, perquè el jutge escocès té les coses clares, està perfectament informat de la condició i localització de la Clara i entén que no hi ha cap raó legal per adoptar una mesura d’aquestes característiques perquè el que se li està demanant és que infringeixi la legalitat.

Interpretar, com fa el jutge Llarena, l’acord de desconnexió del Regne Unit com a resultat del Brexit no només és una gosadia, sinó que, com ja he dit, entrarà en els annals dels disbarats, perquè la interpretació feta no només excedeix l’àmbit de les competències del Tribunal Suprem espanyol, sinó que, a més, es basa en una errònia lectura de l’esmentat acord... Algú va fer un resum del resum i, de passada, es va saltar la part més important que fa referència, d’una banda, al període transitori i, de l’altra, als destinataris d’aquestes previsions... En qualsevol cas, i com he anat dient, aquest serà un tema que caldrà resoldre en jurisdiccions més preparades i democràtiques.

Penso que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea tindrà un elevat interès a pronunciar-se sobre l’acord del Brexit, i l’oportunitat brindada pel jutge Llarena és digna d’agrair; no tot poden ser crítiques, i aquest és un tema molt i molt interessant que generarà una complexa jurisprudència que, sens dubte, afectarà la implementació del Brexit i el condicionarà des de la perspectiva d’unes euroordres i de la immunitat d’una parlamentària europea resident al Regne Unit però triada en una altra circumscripció.

Ja em puc imaginar la gràcia que farà a Boris Johnson veure el seu Brexit sent escrutat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea com a resultat d’un intent desesperat d’aconseguir allò que el dret no permet: privar arbitràriament d’immunitat una diputada al Parlament Europeu. Els farts de riure que ens farem seran importants o, més ben dit, ho serien si no estiguéssim parlant d’una cosa molt seriosa i que alguns s’estan prenent com un afer personal quan no ho és.

Queda molt camí per fer en aquests temes i, com he dit en més d’una ocasió, el més adequat seria fer-ho amb calma, sense presses i meditant cada pas que s’ha de fer, perquè quan es comença a jugar amb l’ordenament jurídic al final el que s’acaba fent és aniquilar-lo.

Els que es pensin que això ja està fet s’equivoquen. La dura batalla pel restabliment dels drets i les llibertats tot just acaba de començar, i no seran poques les travetes que ens aniran fent. La condició d’eurodiputats no era una finalitat, sinó un mitjà per poder-ho reconduir tot a l’àmbit del qual mai hauria d’haver sortit: el polític.

Ara bé, també s’equivoquen els que creuen que com més gran sigui el disbarat més fàcil serà que els donin la raó; serà just el contrari i, amb la major de les esportivitats, els convido a meditar molt sobre els passos que cal fer abans de posar-se a caminar perquè, d’aquesta manera, no seguiran fent el ridícul ni danyaran més la imatge d’una justícia que no els pertany. A Espanya hi ha milers de jutges que, cada dia i amb escassos mitjans, fan una bona feina i que no es mereixen veure’s arrossegats per un desprestigi d’aquesta intensitat per aquells que han decidit implementar, a través de la seva funció jurisdiccional, una agenda política que és incompatible amb la jurisdicció.