LA FORÇA DE LA NEGOCIACIÓ

“Algun dia hauríem de xerrar, i ja està. Aquesta seria la salvació de la humanitat.” Amb aquesta frase tan simple, Lin Yutang, un dels pensadors xinesos de més influència a Occident, reivindica l’antiga justícia de l’esperit de la cerimònia del te com a solució de conflictes, heretada de la tradició xinesa. En el seu llibre La importancia de vivir dissecciona els dos vessants de la deriva de la justícia, quan prevalen els músculs a la raó o, més ben dit, el domini de la violència a les paraules. Yutang es mostra escèptic davant la possibilitat que les paraules triomfin en la nostra selva, per això apel·la a la potencial noblesa de la ment, a la paraula dignitat, com la gran contribució del segle XX, i a la capacitat de l’ésser humà vinculada a l’instint de l’amor.

La conversa entre el president Sánchez i el president Torra, en el nou marc de diàleg que l’acord polític PSOE-UP-ERC ha posat en marxa, és una bona notícia. Un escenari d’apropament que va molt més enllà de gestos i paraules buides. Aquest diàleg arriba amb molts anys de retard, però per primera vegada en la història de la relació entre Catalunya i Espanya es concreta una taula simbòlica que, com en l’antiga cerimònia del te, reconeix un conflicte, estableix una bilateralitat política i acull la possibilitat de reconèixer l’altre.

No és menor que el mateix president Sánchez hagi volgut iniciar aquest diàleg amb un president qüestionat per un òrgan administratiu com la Junta Electoral Central i perseguit per la justícia. Aquesta dimensió de reconeixement ofereix elements a l’exterior d’un govern espanyol que, per fi, ha entès que el problema de la part de la societat catalana que democràticament ha expressat el dret a exercir la seva voluntat sobre el futur polític de Catalunya existeix i que s’ha d’abordar amb nous escenaris i actuacions.

El document de més de quaranta mesures no inclou el referèndum. No és nou, i seria impensable que fos així, tenint en compte els darrers anys i el viratge del PSOE en aquesta renúncia, però la taula de diàleg exclou la continuïtat de la repressió judicial, aborda temes substantius en drets de gestió política i, sobretot, no impedeix continuar parlant per avançar.

El president Torra va deixar clar que els partits que integren el govern reivindiquen el conflicte de sobiranies com el marc clar en què s’ha d’inserir la taula bilateral. Aquesta afirmació en altres temps hauria suposat la renúncia immediata a la taula per part del govern espanyol. De fet, la mateixa sentència condemnatòria del Tribunal Suprem estableix les línies vermelles per a la pluralitat política que pretengui un qüestionament de la unitat territorial d’Espanya. D’altra banda, el president català ha dibuixat les dues vies del tren del diàleg: el dret a l’autodeterminació i el cessament de la repressió.

El resultat de la reunió va ser positiu en la mesura que els dos líders hi van posar data de continuïtat, a finals de febrer.

La defensa d’aquesta anàlisi positiva no exclou la gran dificultat d’apropar posicions i de superar el tabú de la unitat d’Espanya, però si enfoquem el zoom del diagnòstic a la situació actual, i aquesta taula és capaç de fer-ho, ens trobem en una clara triangulació de dimensions territorials i actors polítics. Europa està immersa en una crisi econòmica i política i s’ha de repensar. La necessitat imperiosa de superar el Brexit amb més sobirania europea, una nova identitat política i una visió de la seva pluralitat encaixen amb la visió de l’Europa de les regions, on Catalunya, Escòcia, Flandes i altres territoris puguin existir amb una relació política d’estatus diferenciat. Calen líders amb visió que puguin reaccionar davant l’actual crisi, per elevació. Europa no pot sobreviure des de la feblesa, sinó que hauria d’aprofitar aquest moment per fer un nou tractat i una nova concepció que no fos només un repartiment del dèficit de l’aportació britànica perduda.

Aquesta visió de la taula incorpora i fa imprescindible el rol europeu dels quatre parlamentaris independentistes: Junqueras, Puigdemont, Comín i Ponsatí. El seu rol està legitimat per les urnes i existeix per fer política.

Els que ens hem dedicat a estudiar com la política criminal, en gran mesura, afecta els més febles de la societat, o els dissidents de règims autoritaris, fa anys que defensem que la grandesa del diàleg, de la mediació i de la restauració és la solució més civilitzada. Ni és fàcil ni respon a les necessitats més primàries de l’ésser humà carnívor, dominador i venjatiu. Ni tampoc respon a les claus més bàsiques del sentit del poder que inspira por i respecte. Aquella mena de poder que no té aliances amb la gent, amb la força de la ciutadania conscient.

De la cerimònia del te arribem a la primera reunió de la taula de diàleg a què s’ha compromès el govern espanyol i a una possible reforma legal que, si es fa ben feta i inclou tothom, podria suposar el cessament de la repressió i l’inici de la política.

Una política espanyola que, com diu Yutang, no fa incompatible el sentit de la vergonya pel fracàs amb la continuïtat de les paraules com a exigència d’una millor civilització.