El voraviu

La jet urbanita està dels nervis i llança continus missatges de tranquil·litat que no presagien res de bo. Jo ja deixo clar des d’ara que no hi aniré, al Mobile, però no és ni per esnobisme rural ni per tocar allò que no sona. No hi aniré amb tota normalitat, com no hi he anat en cap de les edicions anteriors, com no vaig mai al Círculo Ecuestre, per posar un exemple. Sí que és veritat que em pregunto (si no s’ha d’ofendre ningú) per què hi ha grans companyies (com LG i Ericsson) que se’n desdiuen públicament si no hi ha cap motiu sanitari per no venir-hi com diuen l’OMS i totes les autoritats conegudes i per conèixer que hi tenen relació. Les companyies fan lacònics comunicats en què diuen per què no vindran. “No podem garantir la seguretat i la salut dels nostres treballadors i clients.” I aquí hi deu haver la clau de la cosa. En la responsabilitat per a qui no hagi garantit. En la batalla d’assegurances que es desencadenarà si passa res. En les demandes milionàries que es plantejaran. Aniran contra l’OMS? Contra la Generalitat? Contra el Mobile? Contra la Colau? Aniran contra les empreses que pensaven que els premiaven amb uns dies de bon menjar, beure, divertiment (i feina) a Barcelona i que tindran mobilitzats i ocupats per anys els equips d’advocats. Per això se’n desdiuen.

Quin dissabte, avui! La Colau. La Marín. En Trump. La Llop. En Borrell. Que ben servits que estem! I per acabar-ho d’adobar, el clima. Al gel, han arribat als 18,3 graus, que ja es veu que és una bestiesa ni que sigui un dia a l’any, i s’ha despenjat un altre iceberg gegantí. Ada Colau troba que ara que l’Estat dialoga (!), no cal el mediador que ha aprovat el Parlament. Innocència? Ignorància? Manuel Valls? Abella Maia? Mala llet? Núria Marín no descarta un pacte PSC - JuntsxCat a la Generalitat i no sé per què l’hauria de descartar. Han pactat a la Diputació, i JuntsxCat, de moment, calla. El que han de descartar és el pacte amb ERC, que ho diu cada dia tres vegades, que no pactarà amb el PSC. Als EUA, Trump, que vol ser reelegit, va per feina. Els dos assessors que van declarar contra ell en l’impeachment ja són a l’atur. Mà ferma, tu! Joc ras i coça al fetge, que dèiem. A la idea, com va Pilar Llop, presidenta del Senat. “Em toca una legislatura d’esbroncades, però estic preparada per al que sigui.” En canvi, Borrell fa tres dies que obre la boca només per disculpar-se per allò que va dir de la síndrome Greta. Avorreixo la frase “no ens podem fer grans”, però en el cas de Borrell, l’accepto. Aquest home interessa quan infla el pit i s’envalenteix. Entregat al políticament correcte ja no fa ni riure. Deu ser que es fa gran.

Dia de constatacions. Primera. Es constata que els “relats” que proven d’introduir a les vides dels altres són fils que allargassen, allargassen i allargassen fins a fer-ne bobina. Vegeu el famós cas del “relat del mediador”, complement del “relat del diàleg”. Ahir, Colau el treia a escena. Avui, Aragonès l’enfila. Com a l’alcaldessa, al vicepresident se li’n fot, la votació del Parlament, i diu que el mediador no cal i avança un pas. Avisa Torra que el mediador no pot ser un obstacle per al diàleg. “Prou perdius, vicepresident Aragonès, que ja hem vist que són garses”, diria l’àvia Neus, arribats a aquest punt. Com es posaria el vicepresident si es trobés en el cas del president? Entén la dificultat d’estar al capdavant d’una comissió negociadora amb algú al darrere que canta les cartes al del davant? Segona constatació. La famosa desjudicialització implica desmobilització. On és la gent? Avui les quatre marxes grogues a la plaça 1-O de Girona han reunit 500 persones. Compareu! Es busca (i sembla que ho aconsegueixen) que la societat civil retorni el poder a la classe política. Necessiten més que mai que la política sigui cosa d’una elit. Llach ho tuiteja amb clarividència. L’endolciment socialista és per embarrancar el procés independentista. Saben que quan vinguin els altres ja ho tornaran tot al seu lloc.

Dia de gracietes al servei de relats coneguts i pauta ben marcada. 1. El govern està ben trencat. 2. La necessària estabilitat. 3. L’esquerra ja mana. 4. Perilla el Mobile. 5. No amb el PSC. Les gracietes cauen parsimonioses com si fossin escames arrancades del pangolí que ha fet de pont del coronavirus. 1. Engega el ventilador Marta Vilalta. La direcció d’ERC, tipa de l’espiral de retrets de JuntsxCat (els socis de govern), demana que frenin. Això sí, continuen dient que no cal mediador i ara volen pactar amb Torra la data de les eleccions, prerrogativa presidencial. Vosaltres freneu que nosaltres accelerem. 2. Tornem a obrir el ball electoral. Oblideu les coses fetes per la necessària i sacrosanta estabilitat. A l’abril, eleccions a Euskadi i a Galícia, abans que les catalanes monopolitzin el panorama. 3. Iglesias serà a la taula de negociació per decisió de Sánchez, i així també hi serà Aragonès, al costat de Torra; Iglesias també ensenya la porta de sortida al sector anticapitalista del seu partit. Tres pans en la primera fornada del govern de coalició: aplaudir el rei, l’autodeterminació, al cul (a la taula de diàleg), i el tracte als anticapitalistes com a mostra del tarannà dialogant de l’esquerra. 4. Sony tampoc vindrà al Mobile. 5. Avui és Roger Torrent, i a Ràdio 4, qui surt a dir que és impossible un govern d’ERC i el PSC.

El conseller Puigneró va dir ahir que ho tenen tot monitorat i que el Mobile es farà “amb la més absoluta normalitat”. La més absoluta conya, si es fa. Un Mobile de conya marinera. Per què ens fem trampes al solitari? Se n’han desdit només 9 de 2.400, és cert, però aquestes 9 ocupaven un 10% de l’espai firal i encara falten catorze dies. No és un degoteig, és una torrentada. O afluixem en les declaracions, o això serà un suplici i un ridícul. Les empreses s’arriscaran a denúncies milionàries, expedients de milions de pàgines i dies i dies de jutjats? Si parlem de por, i és del que parlem, els discursos abrandats no serveixen de res. Hem de mirar qui té por i per què la té. L’àvia Neus repetia: “La por guarda la vinya.” Ningú té por del nostre sistema sanitari. Ningú té por dels casos que la pandèmia ha deixat a casa nostra, però les companyies anuncien una darrere l’altra que cancel·len els seus compromisos, mentre que l’OMS continua pregonant que es pot circular lliurement excepte a la zona 0. Qui pren les decisions, en aquestes empreses, i per què les prenen? I també, molt important: contra qui les prenen? Alguna cosa hi ha que trigarem a saber. Però no deixen de venir perquè sí, i les defenses provincianes i ridícules que hem vist fer als representants polítics, tampoc són perquè sí.

El Mobile, suspès. Quina pena, tu! Si haguessin esperat una mica més no els hauria calgut. S’haurien esborrat les 2.400 empreses inscrites. Hi ha qui ho viu com una reedició de la Setmana Tràgica. Incomprensible. El Mobile no ha deixat de batre rècords, i aquest any també n’està batent. Es cancel·la dotze dies abans de la inauguració, després d’una setmana dient que no. Com els cessaments dels entrenadors de futbol. No sabem i potser ni sabrem per què s’ha cancel·lat... No sabem qui paga la cancel·lació, ni com es paga, ni quan es paga. 450 milions, diuen! Fot-li, que és de Verges! No és veritat que no hi hagi Mobile perquè s’hagi cancel·lat. En parlarem tant o més. Queden massa preguntes. Quantes cites més s’han cancel·lat al món? Hi haurà un efecte Mobile? Després de tanta globalització passarem unes quarantenes? Imaginem Orà a La pesta de Camus en bèstia? Quina seria la unitat de quarantena? La ciutat, la comarca, la comunitat autònoma, l’estat, la Unió, els continents? Per què el degoteig de baixes? Pressió contra el govern espanyol per la taxa Google? No deu ser que estan eliminant costos superflus? Al cap i a la fi, també té molt de fira de bestiar de les del segle XIX, en bèstia. Fondes. Tavernes. Varietés. Per què tornen a assegurar el 2021? No ho estava fins al 2023? És pitjor que el contracte d’en Messi, això.

Després de 850 nits a la presó, Jordi Cuixart ha sortit aquest matí de Lledoners i ha anat a Sentmenat, a l’empresa Aranow Packaging Machinery SL, que va fundar el 2003, i que fabrica maquinària per envasar, que ocupa quaranta treballadors i que factura 6 milions d’euros, la gran majoria gràcies a l’exportació. Era el seu dia a dia abans de tot aquest merder, i avui ha tornat, com aquell qui diu, a la rutina. Nou hores i mitja fora de la presó. No és concessió, ni el fruit d’una negociació política. És la llei. L’article 100.2 del reglament penitenciari. La llei, res més que la llei. És previsible que en pocs dies, tots els presos polítics s’hi hagin acollit. Hi ha qui pretén que això sigui el compte enrere per accelerar la desmobilització que persegueixen. No hauríem de deixar-nos enganyar per l’aparença de llibertat que poden transmetre els mitjans i les xarxes per aquestes hores fora de les reixes. Ara, el 100.2 i després el tercer grau són la llei. Res més que el compliment de la llei, que ja començaria a ser hora que s’apliqués sense rebregar-la per a presos, exiliats i activistes independentistes en general. Entusiasme per cada segon de llibertat que puguin tenir. Ara bé, no ens deixem enganyar. Són a la presó. Hem de continuar mobilitzats. Insisteixo en el tuit de Llach. Que l’endolciment no ens embarranqui.