DE GEGANTS I MOLINS

Hi ha moments a la vida en què sembla inevitable recordar un emblemàtic diàleg entre el Quixot i Sancho Panza:

“La ventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubren treinta o pocos más desaforados gigantes, con quien pienso hacer batalla y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer, que esta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra.

¿Qué gigantes? –dijo Sancho Panza.

Aquellos que allí ves –respondió su amo–, de los brazos largos, que los suelen tener algunos de casi dos leguas.

Mire vuestra merced –respondió Sancho– que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que, volteadas del viento, hacen andar la piedra del molino.

Bien parece –respondió don Quijote– que no estás cursado en esto de las aventuras: ellos son gigantes; y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla.”

Ara bé, ara i aquí, no ens enfrontem a molins, sinó a gegants, i si no som capaços de distingir els uns dels altres, potser no estem preparats per al desafiament que tenim al davant dels nassos. I sí, em refereixo al conflicte entre Catalunya i l’Estat, o una part de l’Estat, perquè avui més que mai es fa necessària una distinció entre el que és el govern d’Espanya i el que sembla que és l’Estat espanyol.

Els gegants, no pas els molins, estan proveïts de tremendes i poderoses armes que els permeten aniquilar tot un exèrcit o, si ho desitgen i els interessa, liquidar, amb gran precisió, aquells quixots a qui han identificat com a responsables dels seus grans mals i que, per tant, han transformat en objectius a destruir.

Els gegants, no pas els molins, es refugien en una fortalesa inassequible que molts veuen amb veneració i que creuen que va ser construïda pels déus, per la qual cosa resulta inqüestionable tant la seva existència com l’ús que en fan els gegants que pretenen destruir tots aquells quixots que intenten qüestionar-ne no l’existència, que sempre és necessària, sinó la seva manera d’actuar i d’usar el poder que els homes, no els déus, els hem donat.

Els gegants, no pas els molins, s’han sabut transformar en apòstols d’una veritat revelada i, en una primera etapa, es van dedicar a propagar i després a consolidar una sèrie de creences que, com dogmes i veritats revelades, després els van permetre construir un poder omnímode i inqüestionable que utilitzaven, utilitzen i utilitzaran per a finalitats menys piadoses que les que diuen que defensen.

Els gegants, no pas els molins, s’han apoderat de la “veritat revelada” que, a més, ells i només ells són capaços d’anar interpretant en cada moment i amb la flexibilitat que l’ocasió els demana, però sempre amb una única finalitat: tenir el control d’un poder omnímode que els permeti mantenir l’statu quo en què més còmodes se senten. Per això, si es veuen qüestionats, no dubten a replegar-se a la fortalesa des de la qual, fent ús de les armes que el poble ha posat a les seves mans, destrueixen tot aquell que gosi enfrontar-s’hi i intenti alterar aquest preuat i sacralitzat statu quo.

Aquí, però, ni hi ha molins ni quixots delirants, sinó una dura realitat que molts ni volen veure ni estan disposats a assumir. Aquesta realitat ens indica que hi ha una part de l’Estat que, fins i tot amb el risc d’enfrontar-se amb el govern i d’acabar destruint allò que diuen que defensen, està disposada a imposar els seus criteris al preu que sigui i, de passada, a destruir tot allò i tots aquells que els contradiguin o posin en evidència.

El conflicte entre Catalunya i l’Estat, per les seves característiques i la seva manera de lluitar, ha posat de manifest una sèrie de deficiències, algunes d’estructurals, del sistema democràtic espanyol, i això, sens dubte, hi ha una part de l’Estat que no ho perdonarà mai perquè afecta no ja la concepció que tenen de com i què ha de ser Espanya, sinó la mateixa existència dels seus poders i prerrogatives, que sempre ens han presentat com una espècie de mandat diví.

Els gegants, no pas els molins, d’aquesta història no són altres que aquells que fent un ús polític dels instruments legals s’han obstinat a implantar la seva pròpia agenda política i, en aquesta obstinació, arrasen amb tot allò que s’hi oposa. Fa molt temps que ho dic, això, i aquest comportament, en general, es pot emmarcar en el que s’ha convingut anomenar lawfare.

Ara, dins d’aquest esquema d’ús espuri d’una sèrie d’instruments de l’Estat, no som pocs els que patim les conseqüències d’haver-nos posat del costat de les víctimes i d’haver-nos enfrontat als gegants, no pas als molins, que es resguarden a la fortalesa que els hem construït per fer un ús arbitrari i polític d’aquests instruments. El meu cas no és l’únic, però és el que conec millor, el que més sento i el que més pateixo.

En menys de quatre mesos m’han transformat, com em va dir un bon amic, en una espècie de ninot de fira a qui, amb l’objectiu de tombar i cobrar pel premi, tots poden disparar sense cap risc, ja que els que haurien de protegir la meva llibertat d’exercici professional, la seguretat personal de la meva família i la meva, així com el dret que també tinc a la seguretat jurídica són, justament, els gegants, no pas els molins, que han decidit jugar les seves cartes per mantenir el poder al qual no estan disposats a renunciar.

En menys de quatre mesos he viscut el que la majoria dels ciutadans no pateixen en tota la seva vida: l’entrada i registre a casa meva i al meu despatx; una imputació abjecta per blanqueig de capitals per fer la meva feina; un sospitós assalt al meu despatx en què no van robar res; una declaració de no prescripció d’una cosa prescrita per uns fets que no vaig cometre i que van succeir fa trenta-dos anys; la inadmissió a tràmit d’un recurs rellevant per “presentació fora de termini” quan, no només no ho està, sinó que mai, en tots els anys que fa que exerceixo professionalment, m’ha passat per alt un termini.

I tot això, amanit amb una incessant campanya de desprestigi personal i professional que ja fa creïble qualsevol cosa que s’expliqui sobre mi. Òbviament, res de tot això és casual, sinó part d’una estratègia fonamental: al contrari se’l combat però a l’enemic se’l destrueix i, un cop se’ns ha catalogat com a enemics, aquesta és la màxima que estan aplicant, primer als catalans i ara, a mi.

Aquesta campanya, i tot el que encara ha d’arribar, és el preu que, en una democràcia tremendament imperfecta, s’ha de pagar per fer una cosa per a la qual qualsevol advocat resulta essencial: defensar els drets d’aquells que ens ho sol·liciten i poder-ho fer amb independència i tranquil·litat.

Ara bé, no siguem ingenus i creiem que el meu és un cas aïllat, perquè no ho és. Es tracta, sens dubte, d’una estratègia a través de la qual ens volen destruir, per la via que coneixen i controlen per, d’una banda, passar-nos la factura per la gosadia i, per l’altra, crear una por generalitzada que impedeixi que a ningú, mai més, li passi pel cap ni tan sols intentar-ho.

El temps anirà demostrant que aquesta no és una visió quixotesca, per al·lucinada, sinó més aviat una anàlisi del que està passant, que no és res més que l’ús abjecte dels instruments, els recursos, els aparells i les normes de l’Estat per, en lloc d’intentar convèncer el contrari destruir l’enemic... Sí, som enemics per a aquells que, disfressats de demòcrates constitucionalistes, són simplement el major perill que enfronta qualsevol sistema que pretengui avançar cap a una democràcia més perfecta.

La qüestió que cal dilucidar és si els ho permetrem, perquè com em sol dir un amic, la por és lliure. No obstant això, a aquest plantejament sempre li contesto amb una idea que intento aplicar en aquest tipus de situacions: només és lliure qui sap controlar la por... no qui no en té.