MAREJANT EL ‘LAME DUCK’

En la política ame­ri­cana tenen l’expressió lame duck (‘ànec coix’) per des­criure els diri­gents polítics que per alguna cir­cumstància han per­dut la capa­ci­tat de fer política efec­tiva encara que con­tinuïn en el càrrec, ja sigui perquè han anun­ciat que no es tor­na­ran a pre­sen­tar, ja sigui perquè el seu par­tit els ha reti­rat el suport, ja sigui, com en el cas del pre­si­dent de Cata­lu­nya, perquè ja ha anun­ciat la con­vo­catòria d’unes elec­ci­ons de les quals pre­vi­si­ble­ment que­darà fora. El lame duck ame­ricà vin­dria a ser, seguint la metàfora cinegètica, el nos­trat per­digó a l’ala, tot i que alguns puguin pen­sar que allò que està pas­sant amb el Molt Hono­ra­ble es tracti d’un tret al peu.

Sigui com sigui, el govern Sánchez ja va dei­xar clar el dia que el màxim diri­gent català va anun­ciar que la legis­la­tura estava finida que la taula de nego­ci­ació no tenia sen­tit fins que hi hagués nou esta­dant a la plaça de Sant Jaume. La rec­ti­fi­cació per no tre­pit­jar l’ull de poll a Esquerra, que s’ha con­cre­tat amb la reunió de la taula dime­cres vinent i una llista de com­pro­mi­sos recur­rents per part de Madrid que ja sabem que con­ti­nu­a­ran sense com­plir-se, no és res més que una core­o­gra­fia per fer veure que. Ho sap Torra, ho sap Sánchez, ho sap Ara­gonès, ho sap tot­hom.

Mal­grat tot, cal que el ball con­tinuï, perquè sovint men­tre la dansa s’esce­ni­fica la feina es va fent rere els cor­ti­nat­ges. Les grans deci­si­ons, les grans estratègies, les grans solu­ci­ons seran a porta tan­cada, lluny dels focus, apar­tats dels micròfons, dis­cre­ta­ment i sense pri­me­res espa­ses. Des­co­nec si aquests equips ja estan tre­ba­llant, però apos­ta­ria que tot és façana. D’entrada, cal dub­tar de la volun­tat real de la part espa­nyola de tro­bar una sor­tida ja no justa, sinó sim­ple­ment digna al con­flicte català. Només cal posar-se al seu lloc i pen­sar-hi. Si a l’altre cos­tat de la taula veuen un bloc inde­pen­den­tista més pre­o­cu­pat de bara­llar-se entre si i una soci­e­tat que va ento­mant totes les humi­li­a­ci­ons sense cap capa­ci­tat de resistència més enllà d’atacs de fúria pun­tu­als i estèrils de tsu­nami esbra­vat, si la justícia con­ti­nua pas­sant el corró impla­ca­ble, si la resistència cata­lana es va des­fent com un terrós de sucre, per què cal inter­ve­nir en comp­tes d’espe­rar paci­ent­ment amb la culle­reta a la mà fins que, quan el terrós s’hagi des­fet del tot, posar-se a reme­nar el cafè per a tots més des­cafeïnat que mai?

Al cap­da­vall, el pro­blema no és el lame duck. La qüestió és que tots sem­blen ànecs sense cap espe­rant alguna merla blanca men­tre des de Madrid els mare­gen com per­dius.