El voraviu

“El món rural diu prou.” “Manifestació multitudinària per garantir-ne el futur.” Són títols del dia, perquè avui és un d’aquells dies que ens girem cap a la terra. Criden, i els mirem. Demà tornaran a la paperera. Els pagesos s’han concentrat a Lleida des de primera hora del matí i han fet moure el cul a representants polítics i mitjans de comunicació. Hi ha res en els darrers seixanta anys a Catalunya que no hagi anat en contra dels pagesos, a banda de la tossuderia exhibida per alguns d’ells? No és estadística, que també. És que ho he vist, sentit i palpat. He captat amb els cinc sentits que els pagesos en aquest país (i potser arreu) fa seixanta anys que reben (i ja n’acumulaven alguns a l’esquena). Hem canviat hàbits culturals i hàbits de consum, i al sector agrari l’hem anat deixant en una mena de reservori. No importen a gairebé ningú (en algunes èpoques no s’han importat ni a ells mateixos i molts han optat per l’autodestrucció) i reapareixen de tant en tant en dies com avui, quan se’ls dediquen quatre textos que fan el ploramiques mediambiental i se’ls para una mica d’atenció perquè s’han fet els emprenyats. El dia acaba amb una nova i complexa normativa sobre subvencions, la reglamentació de diverses línies de crèdits tous que no demanaven i el tancament d’unes quantes explotacions més que no vol menar ningú.

La ressaca del Mobile durarà i durarà. Com aquelles piles alcalines de fa uns anys. Duracel: duren i duren i duren i duren. En veritat, però, pinta que el més savi no en sap res. Estem com aquells dos pallussos que veien un moviment al cel que deixava un solc i discutien si era “un parato” o si era “un vion”. Ni John Hoffman, conseller delegat de GSMA explica res, ni les empreses que se’n van desdir expliquen res, ni els analistes que tot ho relaten expliquen res. Que si l’any vinent vindrà ISE, que també és una passada de gent i que és el que no s’ha suspès a Amsterdam aquest any encara que es veu que LG, la primera que se’n va desdir aquí, tampoc va anar allà i no va provocar efecte contagi. Que si podem fer una setmana de rebaixes (Opportunity Week, en diuen Collboni i Colau). Que si ha estat un efecte col·lateral de la guerra tecnològica entre la Xina i els EUA, cosa que Puigneró troba difícil. Que si molts dels que tenien la reserva vindran igualment perquè Barcelona és poderosa. Que si el jardiner fa un outlet amb les plantes que havien d’anar als estands. Que si Gay de Liébana insisteix que s’ha volgut pressionar el govern perquè retiri la taxa Google. Que si la vella fila i que si la vella no fila, que diria l’àvia Neus. És el que té el monocultiu turístic: quan peta, peta.

Frase bonica d’ahir. “Aquí no sobra ningú. Ni cap llengua ni cap cultura.” És del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en la seva intervenció al Comitè Federal del PSOE. D’acord. Molt bé. Collonut. I què? Entusiasme, cap. Més aviat practiquem la recomanació de l’àvia Neus: ens entra per una orella i ens surt per l’altra. Primer que ja ho sabem, que no hi sobrem. Recordeu que el mateix Cayo Lara es preguntava públicament qui pagaria el PER si els catalans marxéssim d’Espanya. Segon, que massa vegades ho sembla, que hi sobrem, i ens fan sentir que hi sobrem. I tercer, que tant li fa, si hi sobrem o no hi sobrem. És probable que tampoc sobréssim en molts altres llocs, però el cas és que no hi volem ser. La qüestió és aquesta. No hi volem ser. No hi volem ser, tant si hi sobrem com si no. Per cert, que si hi sobréssim ja seria per a cum laude, el que ens passa. També molt bonica, i també d’ahir, la frase del vicepresident Aragonès al Consell Nacional d’ERC. “Menys retrets i més feina.” Dringa bé com a missatge de cap de setmana, però no s’ajusta a la realitat. El bon funcionar i el bon viure és que, de retrets, n’hem de fer tots els que calguin (ni menys ni més) i que de feina hem de fer la justa i la necessària (fer-ne més per sistema és de babau i mereix el primer retret, vicepresident).

A més de la fiscalia, hi disparen en contra la dreta, la dreta extrema, l’extrema dreta i la premsa i l’opinió publicada que viuen arrapats com pallerides a la dreta, la dreta extrema i l’extrema dreta. “Justícia planeja un nou tipus de sedició a la mida de Junqueras”, diu el títol que obre El Mundo d’avui. Fa cangueli, tot plegat, encara que cada minut que estalviem de presó després de dos anys d’injustícia és de bon aprofitar. Però fa cangueli, tot plegat. Ja no serà allò de tota la vida, de feta la llei feta la trampa. La rebreguem com volem a instrucció, sentenciem com ens sembla i, per modificar una sentència marciana (o que ara necessitem fer veure que la veiem marciana més en part que no pas en tot), canviem el tipus penal del codi millorant-lo (per als condemnats) i l’apliquem retroactivament (tal com ja exigeix la llei) per minorar les conseqüències de totes les sentències i bestieses que hem fet i farem a l’entorn d’una divergència política que n’hem dit sedició perquè no n’hem pogut dir rebel·lió. On queda allò tan amanit de la seguretat jurídica de l’estat de dret que ens predicaven com a valor fonamental? Això sí que és “de la llei a la llei”. De la llei de l’embut a la llei de l’embut. Encara que estalviï anys de presó. Hi ha maneres més polítiques, però no hi ha el valor.

La taxa Google es pagarà a finals d’any, en lloc de trimestralment, com en principi s’havia dit. Primera abaixadeta de pantalons després del Mobile, inspirada en la vella dita que qui dia passa, any empeny. No és necessari que res tingui cap relació amb res. A final d’any, ja veurem si es passa el rebut a Google o si es torna a ajornar en funció del que s’estigui fent a Europa, o de qualsevol altra excusa que serveixi per frenar la pressió dels EUA. El que de moment ja ha petat per la pressió, és el contracte de monitoratge de xarxes que el Barça tenia amb l’empresa I3 Ventures. La historieta fa més bona pinta encara que la de la Camarga i Método 3 o la del BBVA i el policia Villarejo, i dona joc a tota la jet-set de la comunicació de la Ciutat Comtal, inclosos Jaume Roures (que diu que posarà denúncia) i Víctor Font (que exigeix explicacions). A l’esperpent d’avui, hi acaba de posar el to el síndic de greuges, Rafael Ribó, que ha anat a declarar a l’Audiència per voluntat pròpia davant del jutge que investiga el cas del 3%. S’ha refermat que no sabia qui pagava l’avió fins que no ha rebut la paperassa de la causa. M’aclareix, això sí, que encara és més gamarús del que escrivia dies enrere. No només va volar amb avió particular a la Champions del 2015, sinó que ja ho havia fet a la del 2009.

Déjà-vu 1: Multimilionari omple cabassos de solidaritat. Jeff Bezos destinarà 10.000 milions de dòlars a un fons contra el canvi climàtic. El Bezos Earth Fund atorgarà beques a científics i activistes. “El canvi climàtic és la major amenaça per al nostre planeta”, ha dit Bezos, que té una fortuna de 130.000 milions de dòlars. No és més amenaça per al nostre planeta que es puguin fer fortunes així? Déjà-vu 2: Dimissions personals enmig la tempesta. Marxa la directora financera del Barça, però no té res a veure amb l’embolic de les xarxes. Déjà-vu 3: Ministres que van sobrats. Escolteu Ábalos als passadissos del Congrés. “Però, què he de témer?” Déjà-vu 4: Els governants demanen als ciutadans que els pressionin. La ministra de treball, Yolanda Díaz, ha donat suport als pagesos que protesten i els ha animat. “Pressioneu per defensar els vostres drets.” Torra va dir exactament el mateix al CDR de Sant Julià de Ramis i li van organitzar la de Déu és Cristo. Déjà-vu 5: A la recerca dels 300.000 vots catalanistes. Lliures i La Lliga anuncien la seva fusió per al mes de març i fan l’enèsima crida a tota la diàspora de la CiU no indepe i a algun altre despistat. Déjà-vu 6: Pep Andreu discrepa de la direcció d’ERC. Després de trenta anys, l’alcalde de Montblanc deixa el partit.

El president del Debat Constituent, el cantautor Lluís Llach, ha anat avui al tall de la Meridiana. “Sou de les poques espelmes que queden enceses cada nit, cada nit, cada nit.” El missatge s’hauria de sumar a una piulada que va fer diumenge. “Estimades i estimats que sou a la presó o a l’exili o a Soto del Real, com en Dani Gallardo, o multats, imputats i perseguits. Cada dia se sent menys la paraula independència. No soc mal pensat, però per si de cas: independència, independència, independència, fins a ser lliures.” Fa la impressió que pleguem veles tot i que no hem aconseguit cap objectiu i que ara tenim clar que ens neguen el somni. Després de l’ofensiva d’ahir d’Ada Colau a través d’Albert Batlle és d’agrair que Llach avui hagi cantat L’estaca amb la gent de Meridiana. “Què vol dir que la gent n’està farta?” “Qui són ells per dir que ha arribat l’hora que això s’aturi?” Tornem a l’esperit del 92? A aquella ciutat que havia d’estar neta de tot i que va deixar que Garzón s’endugués braçades d’independentistes a la presó només per si de cas? De veritat plegarem veles perquè la reivindicació pública molesta les autoritats? Tota la cera que hi ha és la que crema aquests dies? Quan aconseguiran apagar l’espelma de la Meridiana? I amb quina excusa?