LA COLÒNIA ENS OFEGA

Després de la tro­bada de dime­cres entre els repre­sen­tants del govern espa­nyol i els de la Gene­ra­li­tat, ha sob­tat l’espec­ta­cle de micció coral de colònia al qual hem assis­tit quan s’han començat a fer valo­ra­ci­ons de la reunió i s’han fet afir­ma­ci­ons tan eufòriques com que la cons­ti­tució de la taula és una victòria de Cata­lu­nya. Sí que és veri­tat que des de la majo­ria de l’inde­pen­den­tisme s’ha defen­sat sem­pre el diàleg amb l’Estat en comp­tes del xoc fron­tal, i que si no n’hi ha hagut fins ara ha estat per la nega­tiva del govern espa­nyol. Però la bona dis­po­sició per asseure’s en aquesta taula no ha ens ha de fer pen­sar que serà sufi­ci­ent per resol­dre una dis­puta encas­te­llada en dig­ni­tats antagòniques. L’acord només serà pos­si­ble quan s’arribi a un punt en què les renúncies res­pec­ti­ves siguin assu­mi­bles i, per tant, en comp­tes de tocar cam­pa­nes més val­dria que ens vacunéssim con­tra el fracàs abso­lut de les nego­ci­a­ci­ons o con­tra un acord que ens posi la pas­ta­naga una mica més a prop, però encara massa lluny del nos­tre abast.