BASES PER A UN PLA DE TREBALL EFECTIU

Ara que gai­rebé tots els pro­ta­go­nis­tes de la inter­cep­tada –més que no pas frus­trada– decla­ració d’inde­pendència hau­ran donat la seva versió dels fets, just quan la posada en marxa de la taula de diàleg obre un període de treva tant entre els impa­ci­ents com entre els flegmàtics, i men­tre no comenci el pim-pam-pum elec­to­ral, pot ser un bon moment per ree­xa­mi­nar el punt on és l’inde­pen­den­tisme i mirar d’esta­blir unes noves bases de tre­ball. És des d’aquesta pers­pec­tiva que faig les cinc pro­pos­tes que seguei­xen.

En pri­mer lloc, en el pla de les idees, cal­dria fer un esforç per millo­rar-ne la con­sistència. El camí cap a la inde­pendència ha supo­sat un esclat de raons, de pro­pos­tes, de debats, de docu­ments, d’ini­ci­a­ti­ves par­ti­ci­pa­ti­ves... L’excés i la dis­persió, més que no pas la man­cança o les con­tra­dic­ci­ons –que també hi són– els han res­tat força argu­men­tal i capa­ci­tat per­su­a­siva. Veient que no hi ha calen­dari a la vista que urgeixi a l’acció imme­di­ata, pot ser una bona ocasió per al balanç i la síntesi. L’aspi­ració a la inde­pendència neces­sita madu­rar, reno­var i en alguns casos revi­sar la seva con­sistència argu­men­tal.

Sego­na­ment, com ja s’ha repe­tit fins a l’esgo­ta­ment però ara com ara sense èxit, és con­ve­ni­ent que l’inde­pen­den­tisme, en el pla del dis­curs, del relat, recu­peri la ini­ci­a­tiva. Els adver­sa­ris –ara hem sabut que també recor­rent a les males arts de la pro­pa­ganda a la xarxa, pagada per ves a saber qui– s’han ocu­pat de crear con­fusió i desànim. Però ni tots els nou-cents comp­tes fal­sos sumats han pro­vo­cat tant des­con­cert com els “cavalls de Troia” que, inten­ci­o­na­da­ment o sense ado­nar-se’n, s’han dedi­cat a ero­si­o­nar la con­fiança en l’èxit. Aquí cal apli­car la màxima fut­bolística de Johan Cruyff: “Si tens la pilota, no et cal defen­sar-te perquè el rival no la té.” I, el cert, és que ens han pres la pilota i hem de tor­nar a jugar a un toc, màxim dos.

En ter­cer lloc, és una evidència que l’Estat espa­nyol i les seves ins­ti­tu­ci­ons s’han defen­sat apli­cant una estratègia repres­sora extrema, que ha fet el seu efecte. I no parlo de les prin­ci­pals vícti­mes, a la presó o a l’exili, que pre­ci­sa­ment són les que millor han resis­tit l’agressió i no tan sols no s’han arron­sat, sinó que sem­blen fins i tot més for­tes que abans. No: parlo de la repressió a la menuda, de les ame­na­ces dis­cre­tes, del clima de vigilància i per­se­cució que s’ha estès. Parlo d’allò d’haver d’ama­gar els mòbils a les reu­ni­ons per si “ens escol­ten”; o de refu­giar-nos al Sig­nal o al Tele­gram; o d’esbor­rar what­sapps... Com s’ha dit prou, el pro­blema no és tenir por, sinó saber-hi plan­tar cara. El des­a­fi­a­ment és garan­tir la per­sistència, tan ben expres­sada en el clam de Cui­xart –“ho tor­na­rem a fer”– i que cal con­ver­tir en la con­signa a favor de la moral de victòria.

Des del meu punt de vista, una de les pèrdues més greus des de la tar­dor del 2017, ha estat la que s’ha produït en haver-nos dei­xat arros­se­gar cap a l’agror del com­bat. Hi han aju­dat de no dir les pro­vo­ca­ci­ons agres­si­ves, arro­gants i feri­do­res de Cs, a les quals també s’ha afe­git el PP. Però també hi ha con­tribuït l’anti­par­ti­disme vis­ce­ral, i fins i tot una anti­política eixorca, sovint espe­ro­nada des de la mateixa soci­e­tat civil i, en gene­ral, des del res­sen­ti­ment. Soc del parer que cal tor­nar a l’empa­tia com a acti­tud bàsica, entre pro­pis i sobre­tot cap als que volem con­vi­dar en aquest viatge cap a la dig­ni­tat i l’eman­ci­pació naci­o­nals. Ja fa més de deu anys que dic que l’anti­es­pa­nyo­lisme és un dels prin­ci­pals obs­ta­cles per a la inde­pendència.

Final­ment, cal tenir el con­trol del temps. De cap manera s’ha de caure en la temp­tació dels fulls de ruta dibui­xats i redi­bui­xats sobre la sorra, sinó que parlo de tenir un pla de tre­ball tan precís com sigui pos­si­ble, i en cons­tant revisió. Cal esta­blir eta­pes i una anàlisi rigo­rosa de l’estat de la qüestió en cada moment, de pro­gres­sos i retro­ces­sos, de man­can­ces i des­bor­da­ments, d’asso­li­ments i de des­fe­tes, sem­pre estu­di­ats a par­tir de totes les dades dis­po­ni­bles i amb les que cal obte­nir.

Con­sistència, ini­ci­a­tiva, per­sistència, empa­tia i pla de tre­ball. Vet-ho aquí.