El voraviu

Fornada va, fornada ve de parauletes i posturetes. Lletanies que fan més o menys sort i que si no quallen són ràpidament substituïdes. En el fons parlen del que hi ha i s’amaga darrere el teló abaixat, ara dit taula de diàleg. Res. Passar el temps. Consolidar espais polítics i càrrecs. Calvo vol que la taula sigui una “reflexió de diagnòstic”. De veritat que no estem diagnosticats? Després de la de xarops i xarops que ens han fet engargallar ara resulta que no sabem el que ens passa? Una vegada més, ho situa tot en la prèvia de la prèvia de la prèvia. Vol reflexió de diagnòstic. Què vol dir exactament? Vol dir que tenim un diagnòstic i que hem de reflexionar-hi per buscar tractament? O vol dir que hem de reflexionar per fer un diagnòstic sobre el que després reflexionarem per establir un tractament? Vol dir que no sabem què ens passa o vol dir que sabem què ens passa i no sabem com tractar-ho? “Reflexió de diagnòstic.” En qualsevol cas, el que vol dir és que no som pas a l’hora de la formulació de les propostes i molt menys a l’hora de la negociació de les propostes. No siguem il·lusos. No som enlloc. I per si la taula de diàleg no fos prou fum, avui ha fet llenya la cimera pels pressupostos de la UE. Amunt, que fa pujada, o com diria l’àvia Neus, ja sabem de quin mal hem de morir.

Vistes les cares i sentides les expressions dels espanyols en analitzar el fracàs de la cimera sobre els primers pressupostos de la UE sense aportació del Regne Unit, s’ensuma que la processó que va per dins és molta processó i molt agra. S’entén. Ho repetim mil i una vegades. És la diferència entre receptar i prendre. L’eufòria del felipisme, l’alegria de la integració i els cabassats de fons comunitaris amb poc control són historietes de iaios, com les de la puta mili. Espanya és un país en transició entre receptor net (que bonic que ha estat) i contribuent net (que puta que serà). Entre cobrar i pagar. Entre receptar i prendre. El debat no és si fons territorials o si fons per al camp. El debat és que difícilment s’escaparan que la situació es capgiri i passin a ser contribuents. De fet, ja toca. Aquesta Espanya tan crescuda i potent, una de les grans potències europees, ara ha de ser solidària. La moma s’acaba. Com ha de ser. Després de quaranta anys de rebre se suposa que has invertit bé i que ja no tens necessitats i pots ajudar els altres. És només en el model autonòmic espanyol que viuen en el somni que això no passarà mai i que algunes autonomies seran receptores tota la vida. I si insinuem que volem deixar de pagar a fons perdut baixa tot el que ha baixat i baixarà. Ja m’enteneu. No hi ha més.

Casado fulmina Alonso. Si sumen així ja anem bé. Serem especialistes en processos de suma que resten. O potser trobarem que les sumes on sumen és en el món de les mates i que en el món de la política (i sobretot en el submón de l’aritmètica electoral) tenen una contras-tada experiència a restar. Potser ve d’aquí el divorci històric entre la gent de lletres i la gent de números. El cas és que el tal Alonso (fins ara home fort dels populars bascos, facció Soraya) s’ha queixat de la presa de decisions excessivament centralitzada (per dir-ho de manera dolça) que hi ha al PP, ha plantat cara i l’hi han trencat. Potser convenia (en termes generals, ho dic) que al tal Alonso no se l’haguessin carregat. Potser era el nostre home al PP. S’ha de ser prou ximplet i babau per pensar que al PP podien tenir cert respecte per les decisions de territori com ell pretenia. Serà collonut veure com al final Cs fa doble feina. D’una banda, s’autodestrueix i, de l’altra, fa experiments amb gasosa dins del PP i els perdigoneja. Ara Iturgaiz torna al País Basc. Cavalleria rusticana. Aznar total. A Catalunya, de moment, ho han deixat aturat per veure què passa al País Basc i a Galícia. Tot fa pinta que Arrimadas rematarà bé la feina del seu mentor, Albert Rivera. Serà veritat que l’Ibex-35 ja no els estima i s’han deixat anar?

Aquesta nit, i mentre no es demostri el contrari, algun cap verd ha calat foc al cotxe del regidor de Vox a Salt Sergi Fabri. Mentre els Mossos investiguen (i han dit que se centren en hipòtesis que descarten els motius polítics), Fabri, que ho té molt clar, li fot pel dret. “Aquesta nit m’han cremat el cotxe perquè deixi de defensar el poble humil i treballador. No ho faré”, ha piulat. “Seguiré en peu de guerra (sic) i ara, amb més ganes (sic).” I acaba la piulada amb una emoticona d’un braç que mostra potència de bíceps. Afirma que seguirà “en peu de guerra”, cosa que vol dir, sens dubte, que ja hi estava. Les preguntes serien: 1. Des de quan està en peu de guerra? 2. Contra qui? 3. Quin armament usa? 4. Quins han estat els fets bèl·lics més destacats que ha protagonitzat? 5. Es defensa, o també ataca? I també genera preguntes que després de l’incendi del vehicle tingui més ganes d’estar en peu de guerra: 1. Per què amb més ganes? Li va la marxa? L’exciten la violència i la provocació? 2. Si no ha tingut res a veure amb la guerra, que el manté en peu? 3. Com a servidor públic i representant del poble, els brots de violència no haurien de portar-lo a fer crides a la pau? Els seus caps no l’han cridat a la calma. Les piulades de Garriga i Abascal més aviat exciten. Quin panorama!

El coronavirus ens ensenya que no som res. Que una merda de bitxo invisible a l’ull humà ens fa escac, i ja veurem si mat. Que si no ens fa mat des del punt de vista mèdic (sembla que al món hi continuarà havent més morts per accidents de trànsit i violència de gènere), ens el farà des del punt de vista econòmic. Que la globalització, també de la sanitat i de la por, és un fet incontestable, com la retransmissió televisiva de la guerra de l’Iraq ens va fer veure que la comunicació també estava globalitzada. Que ara faran la primera calerada els de les indústries del sedentarisme i de no voltar pel món. A la Xina, a les zones en quarantena, videojocs, apps i plataformes de sèries han disparat les vendes. La gent que s’ha de quedar a casa necessita entreteniment. Podem suposar que això és el resultat d’una polarització infame, com diria la Colau. Podem imaginar una guerra de màrqueting entre aquells que ens volen (perquè els seus negocis ho necessiten) tot el dia voltant i els que ens volen hores davant les pantalles (perquè resulta molt més beneficiós per als seus comptes d’explotació). I els ciutadans prenem la decisió d’adherir-nos o condemnar les causes enmig d’una torrentada d’informació que ens desborda els cervells com el Glòria ens va desbordar la terra.

Estava entusiasta, la ministra portaveu, María José Montero, amb el nou clima que s’ha creat, la constatació que no pensen baixar del burro, el cop de peu endavant que han fotut a la taula de diàleg amb el calendari mensual i, sobretot, amb l’anunci de la necessitat de trobar fórmules imaginatives i creatives. Ai, ai, ai! Que qui sigui ens en guardi, de les fórmules imaginatives i creatives! Més por que pedregada seca, diria l’àvia Neus. Els cementiris en són plens, de fórmules imaginatives i creatives acompanyades dels que les han imaginat i dels que les han creat. I us faríeu creus de quantes cremen a l’infern i de quantes havien nascut a l’entorn d’un calendari de trobades mensuals en seus rotatives! Una a Barcelona i l’altra a Madrid també és un clàssic dels concerts polítics de violí. Les seus itinerants sempre queden bé i són un recurs que ha fet servir tothom. Fins i tot el Barça va sortir algunes temporades a fer juntes pel territori. Voleu saber la forma que tindran les fórmules imaginatives i creatives que reclama el govern espanyol? Totes amb estètica torre Agbar. Crearan autèntics supositoris i la imaginació serà que els prenguem via oral, com va fer el maig del 1989 el jugador brasiler del Múrcia Cícero Ramalho. Tots acabarem, com ell, amb gastroenteritis.

Estem asseguts i parlem. Felicitats. Vet aquí el gran trumfo que podem exhibir. Que quedi clar que en soc tant com el que més, del diàleg, però que també quedi clar que el passerell ja l’hem fet prou. Ja hem estat massa ingenus. Després de la primera i amb un mes al davant veiem on estem. S’han compromès a escoltar-nos i aquest és l’èxit, ens diuen. És la gran victòria. Es reconeix un conflicte polític del qual no comparteixen cap dels pilars fonamentals en què nosaltres l’assentem: autodeterminació i amnistia que signifiqui el final de la repressió. Tot el que no sigui conflicte polític va a la comissió bilateral, i la victòria d’ahir és aquesta. El dia a dia, a la bilateral, i el conflicte polític reconegut, a la taula de diàleg. Recordeu, per si de cas, que la bilateral ve fixada per llei des de l’Estatut del 2006, que va estar set anys sense reunir-se i que ara ja acumula set mesos més des que a l’agost ens van vendre el gran èxit de la que va presidir Ernest Maragall. A canvi d’això, els hem donat el govern i ara els aprovarem els pressupostos. Això té, ho he sospitat moltes vegades, traça de ser un negoci semblant al d’en Robert amb les cabres. Però no farem com Felipe González, que avui mateix avança dates i torna a dir que no hi haurà ni autodeterminació ni amnistia. Esperarem un mes.