EL VIATGE

Mentre que per a alguns la trobada de dissabte passat a Perpinyà no va ser res més que un acte de precampanya o un nou desafiament a l’Estat, els que ho vam viure estem convençuts que no va ser ni una cosa ni l’altra. Es va tractar, entre altres coses, de la demostració pràctica que el dret no s’entén ni s’aplica de la mateixa manera a una banda i l’altra dels Pirineus, i que els esforços fets des de l’exili i amb l’exili en aquests gairebé dos anys i mig estan començant a donar resultats, però, sobretot, va ser una reunió de sentiments.

Des que vam iniciar la defensa dels exiliats sempre els hem dit que no seria senzill, que hi hauria molta incomprensió, grans crítiques, atacs infundats i, sobretot, molta feina per fer però que, més aviat que tard, tot aniria donant fruits. L’acte de Perpinyà va ser això i, sobretot, un alto en el camí per recarregar les piles i continuar una lluita que encara està molt lluny de tenir un final.

El que es va organitzar, el que es va veure i el que es va dir no va ser res en comparació amb el que es va sentir perquè, a diferència del que molts creuen, es va tractar d’una posada en comú de molts sentiments que feia més de dos anys que s’acumulaven i que necessitaven l’espai i l’ocasió adequada per expressar-se.

El camí de l’exili ha estat de tot menys senzill i, sobretot, una ruta complexa en què no han estat poques les contrarietats, però també moltes les satisfaccions que, al final, són les que compten. Un recorregut per les hemeroteques permet comprendre a què m’estic referint i, no obstant això, un cop vam aterrar a Carcassona i vam passar el control de la Gendarmeria, tot va començar a canviar de color i de textura.

No era un viatge més, sinó “el viatge”, amb el president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, de qui ens havíem separat a l’aeroport de Brussel·les per retrobar-nos a Perpinyà; era “el viatge” que passarà a la història com el triomf de la persistència dels exiliats i de la confiança que han depositat en tots aquells que ens encarreguem de les seves defenses però, sobretot, era el retrobament amb els que més bé representen la raó de ser de l’exili i de la seva defensa.

Des d’una perspectiva estrictament jurídica, que és la que a mi em correspon avaluar, no hi ha cap dubte que el que va succeir és part d’allò que es va dissenyar, com a estratègia de defensa, entre el 29 d’octubre i l’1 de novembre del 2017. Quan ho vam fer, no ens vam imposar ni proposar dates, simplement un camí i una meta que està a menys de 40 km al sud de Perpinyà. El recorregut no ha acabat, però estic segur que ja ningú té dubtes que s’acabarà fent.

Mirant enrere, arribar a Perpinyà ja ens ha costat dos anys i cinc mesos de molta feina, tres procediments diferents d’euroordre en tres jurisdiccions, múltiples escrits davant la Junta Electoral Central, tres demandes contencioses electorals, tres demandes per vulneració de drets fonamentals davant la sala tercera del Tribunal Suprem, un munt d’escrits, recursos de reforma i d’apel·lació davant la sala segona del Tribunal Suprem, una demanda de mesures cautelars davant del Tribunal General de la Unió Europea, dues demandes d’anul·lació també davant el Tribunal General, moltes hores de vistes orals, milers d’hores de feina, poques hores de son, centenars de viatges, tres suplicatoris, una entrada i registre a casa meva i una altra al meu despatx, una demanda d’execució de responsabilitat civil prescrita, centenars d’articles vilipendiant-nos o injuriant-nos, moltes amenaces, intents d’agressió i insults, atacs de tot tipus i un desgast personal i professional inquantificable.

No obstant això, tot ha valgut la pena pel sol fet d’haver arribat a Perpinyà amb el president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín.

Tot, absolutament tot, va quedar eclipsat durant els tres dies que vam ser a Perpinyà i, en especial, a partir de veure les cares dels nostres defensats, dels seus familiars i amics, així com les dels milers de catalans que van fer el viatge en sentit invers per confluir en una esplanada on el que va ser autènticament rellevant no va ser una altra cosa que aquest cúmul de sentiments posats en comú.

Tots, inclosos aquells a qui l’acte de dissabte a Perpinyà els molestava, vam coincidir a reconèixer que l’esplanada on es va celebrar va quedar petita per a tota la gent que s’hi va congregar, ja que va ser molta la que va voler participar en un dia històric i, gràcies a la policia espanyola, no tots els que els que ho volien ho van aconseguir. El que ningú ha mesurat, perquè no es pot, és quant sentiment es va congregar en un espai físic i temporal limitat, però tots els que hi vam ser sabem que, en definitiva, això va ser el que va importar de debò i el que ningú podrà canviar.

El que va desbordar aquella esplanada, es va endinsar pels carrers de la ciutat i va donar sentit a tot no va ser res més que una comunió de sentiments que, en definitiva, és el que realment ha de preocupar els que creuen que empresonant persones solucionaran un problema que excedeix l’àmbit polític i s’endinsa en una esfera espiritual, no pas religiosa, dels que s’han conjurat per, al preu que sigui, aconseguir viure en una societat no només millor i més justa, sinó autènticament democràtica. Això és l’única cosa que es va viure a Perpinyà i el que fa tan perillosos els milers i milers de ciutadans que hi van assistir.

Tots, absolutament tots els presents, vam acabar esgotats, però a ningú li va importar, perquè era l’extenuació que genera la satisfacció i, a més, perquè era un cansament col·lectiu que permetia sentir allò per la qual cosa fa tants anys que, cadascú a la seva manera, lluitem. La comunió de sentiments superava el cansament comú.

Les hores, el cap de setmana passat, es van succeir a una velocitat increïble; crec que tots els que vam ser a Perpinyà ens podem sentir satisfets del que vam viure, del que hem aconseguit fins ara, i també crec que tots ens vam recarregar d’energia per afrontar les mil i una batalles que haurem de lliurar perquè els 40 km que queden fins a la frontera es facin en un espai de temps raonable.

Cada un de nosaltres deuria sentir les coses d’una manera diferent i tots i cadascun dels que vam ser allà teníem les nostres especials i particulars raons per ser-hi. En el meu cas, no hi ha dubte, necessitava veure que tot el que hem fet i patit tenia sentit i que el dret ben aplicat acaba donant els seus fruits.

L’estima rebuda, un altre dels sentiments que es van aplegar a Perpinyà, ha estat tanta que ens ha renovat les energies per afrontar el que ara vindrà i que no és menor; així mateix, la satisfacció, que va superar qualsevol expectativa, perquè veure tanta gent feliç no pot generar res més que un gaudi infinit.

No va ser ni un acte de campanya ni un desafiament a l’Estat, va ser molt més que això i, justament per aquest motiu, ha estat tan rellevant i representa un punt i seguit en una aposta comuna per una cosa que tots els demòcrates hem de respectar i admirar: va ser la posada en comú de molts sentiments i, també, una sort de confirmació dels compromisos individuals per aconseguir un objectiu comú que, com he dit, no només va d’independència, sinó, sobretot, de democràcia, que és una cosa que els milers de perpinyanesos teníem i tenim clar.

Perpinyà, en definitiva, ha estat un alto en el camí, una forma de recolzar el peu a la paret per agafar impuls o, com va dir el mateix president Puigdemont, un “preparem-nos” per al que ha de venir, que no serà senzill, però sí molt desitjat i necessari. Cap causa justa es pot abandonar a la meitat del camí i, a més, el que hem aconseguit fins ara ja ha superat el punt d’inflexió en què un projecte pot prosperar o frustrar-se.