El voraviu

Els republicans estem cardadots. És una evidència que constatem en mil detalls dels múltiples episodis de plats pel cap que protagonitzem. Com més cardats estem, més cops de mà ens donen els monàrquics. Ves a saber per què. Poques hores abans del ridícul de demà, quan la batalla pel vot tornarà a esguerrar un gran dia d’autoestima, carregada de piles i crit d’atenció a Europa des de Perpinyà, surt Societat Civil Catalana i ens fa bons. Contraataquen la iniciativa del tall de la Meridiana i en protesta per la protesta tallaran els túnels de Vallvidrera cada divendres. Fins aquí, oli en un llum, penses. Han decidit agafar la iniciativa i no com amb els llaços grocs, tot el dia com un gos en una fleca, ensumant els que penjaven els republicans i traient-los. Però ara el tret al preu se’l foten en la patètica roda de premsa. En quin país viuen? Quin país veuen? La seva asseveració que mentre els obrers no puguin tornar tranquils de la feina pel tall de la Meridiana, els rics no podran anar tranquils a esquiar els divendres per la seva acció al túnel ha agafat aires de llegenda des del minut 1. En quin país viuen o com el viuen o com el veuen? Indepes rics? Obrers unionistes? Només esquien els rics? No van a altres llocs, a banda d’esquiar? I quan acabi la temporada d’aquí a quatre o cinc divendres? Poques ganes tenen de durar... I en Batlle calla?

A la justícia espanyola, per emprenyats que la cúpula ens tingui als republicans, hi ha de tot com a pertot. Al jutjat penal número 26 de Madrid, la magistrada Sonia Agudo Torrijos mostra un encomiable sentit comú, com el més comú dels sentits. Entén que no hi ha “ofensa dels sentiments religiosos” en les reiterades “cagades” en Déu i la Verge (entre d’altres) de l’actor Willy Toledo a Facebook. Escriu en la sentència que els comentaris són vulgars, mal educats i provocadors, però que no són delicte, com pretenia l’Associació d’Advocats Cristians, acusació popular. Per temperar els ànims, tampoc condemna a costes els denunciants. No veu “ni mala fe ni temeritat en l’acusació popular”. En tinc els meus dubtes. Soc més del mal educat Toledo: “Una absoluta aberració que els que es diuen d’esquerres actuïn igual que les dretes, que és augmentant el nivell punitiu de l’Estat. És una aberració judicialitzar algú per dir «Visca Franco». Em fa fàstic que es digui, però es més repugnant que algú acabi al banc dels acusats. Dir «Visca Franco», cagar-se en l’holocaust, dir que els negres són monos o que Willy Toledo és un roig de merda em sembla fantàstic.” El seu advocat ho diu més polit: “El pensament no delinqueix i l’expressió verbal o escrita del pensament no hauria de ser delicte en cap cas.”

L’independentisme pragmàtic al qual –diguem el que diguem– tots ens acabem entregant en un moment o altre, sovint fa venir gratera. Josep-Lluís Carod-Rovira avui aixeca una alerta adequada i necessària en el seu article a El Punt Avui. El resum és simple: “A veure si amb el rotllo que hi cabem tots acabem fent una nació espanyola bis.” I el títol de l’article també és prou significatiu “Independència sense nació”. Transcric. “Una certa idea de nació, pretesament progressista fa incís en una noció de mestissatge força esbiaixada, ja que sembla que s’allunya de tot reconeixement explícit d’una realitat catalana prèvia i acaba reforçant, en silenciar-la, conscientment o no, la substitució del component nacional català per l’espanyol i, de retruc, la llengua catalana per la castellana. Aquesta pràctica és present també en alguns sectors de l’independentisme pragmàtic, entestats a minoritzar l’ús del català no emprant-lo i substituint-lo pel castellà públicament. Em sembla d’una irresponsabilitat política enorme, més que res perquè la meva noció de ser d’esquerres consistia a col·locar-se al costat del feble i l’oprimit, però no pas a fer la gara-gara al fort i l’opressor. [...] No és més cosmopolita, progressista i modern el que es vehicula en castellà que en català.”

Més a la força que de gust, la delegació del govern a Catalunya, la gent de la virreina Cunillera, ha donat finalment la seva versió del pollastre que es va organitzar dissabte per anar a Perpinyà i de per què centenars de vehicles i milers de ciutadans no van poder arribar a l’hora a l’acte del Consell per la República i van haver de girar cua perquè l’embús no adquirís proporcions gegantines. La resposta els delata. “No es va fer res extraordinari”, diuen. Doncs això, virreina, això. M’ho crec, que no van fer res. És que hauria estat molt gros que haguessin fet directament alguna cosa per dificultar la lliure circulació als ciutadans. Que els havia passat pel cap, potser? És clar que anaven a veure el “fugado” i això fot... Però com que ara els del “fugado” també seuen a la taula de diàleg... I és que se suposa que alguna cosa extraordinària havia de fer si 100.000 tipus havien de passar de manera extraordinària per un punt a una hora determinada. Ningú fa res especial quan juga el Barça, per posar un exemple? Els sona allò de l’operació sortida? I l’operació tornada? “Els controls eren els mateixos que cada cap de setmana”, també han dit. I els hi repetim. Per això, fills meus, per això! Els creiem tan babaus i tan poc professionals com vostès mateixos diuen, virreina.

Com diuen els jugadors de botifarra quan obres amb cartes fermes, al final comptarem. Al final veurem els encerts i els ridículs. Al final veurem quan la por ha guardat la vinya i quan les decisions dels valents han generat literatura i més literatura necrològica. De moment, són diversos els territoris infectats i són diverses les decisions. El ventall té la seva gràcia. A Hong Kong, el govern pagarà 1.150 euros a cada ciutadà per corregir els inconvenients econòmics que s’hauran generat amb les mesures preses. A Montserrat, no es prohibeix fer petons a la bola de la Moreneta; a Núria, retiren el rosari, i a Girona, precinten el cul de la lleona perquè ningú, en besar-lo, l’infecti o s’infecti. A Itàlia, prohibeixen estar a menys d’un metre de distància als llocs públics. El president del gremi de restauradors s’ha posat com una moto. “Com sap el cretí del primer ministre que els capellans dels meus clients s’aturen just a 1 m i no es queden a 85 cm o arriben a 1,10 m?” Hi ha partits que s’obliguen a jugar sense públic, d’altres que se suspenen i d’altres que es juguen amb normalitat. Les universitats i les escoles estan tancades durant quinze dies i a les empreses se’ls recomana que els que puguin fer teletreball, en facin. Cadascú té una crítica i una proposta. I tot just comencem.

Soc panarra, que diria l’àvia Neus. Em vaig acostumar a menjar amb la forquilla a una mà i un bocí de pa a l’altra. “Acosta’t la vianda amb el pa, no la toquis amb els dits”, em repetien una vegada i una altra. Recordo molt això i recordo també que ens ensenyaven que s’havia d’acabar tot, i que s’hi passava pa i es deixava el plat net com una patena. Encara ara ho faig, fins i tot quan menjo fora de casa, que és sovint. A finals dels seixanta i començaments del setanta era molt habitual que els pocs que anaven de restaurant s’enduguessin a casa el que sobrava. Després, ens va entrar la vergonya dels nous rics i hem estat dècades llençant menjar a casa i a fora. Alguns s’atrevien a demanar-ne una bossa o una carmanyola “per al gos”. En un viatge a Cuba, a finals dels noranta, vaig aprendre una lliçó. Havíem llogat un cotxe particular amb xofer, que per aquells anys començaven a funcionar més o menys d’estranquis. Crec que vam dinar a Pinar del Río. Quan els cambrers van fer la primera insinuació de recollir, el xofer els va aturar. Duia una gran carmanyola amb departaments i va recollir ell tota la taula. “No es para el perro”, em va dir orgullós i mirant-me als ulls. Avui, el Parlament de Catalunya ha votat per unanimitat una proposició de llei que obliga els restaurants a donar un tàper per a les sobres.

El rei emèrit espanyol cada cop està més nu davant la cort espanyola, europea i mundial, i cada cop deixa més despullats els monàrquics espanyols i catalans. Tota la coalició per la investidura de Sánchez menys els de Sánchez ja han dit que sí a la comissió d’investigació. Com que el PSOE es tornarà a posicionar pel no amb Cs i el PP, com la darrera vegada, res canviarà i no s’obrirà el meló reial. Res del que circula aquesta setmana és nou, al contrari. Probablement, ja el van fer abdicar en previsió del que venia de la Meca. Segons la Tribune de Genève, 100 quilos. Fa quinze dies, The Telegraph parlava d’altres comissions de 50 quilos cobrades per un cosí. Els 100 quilos de Ginebra hi van anar des de Panamà, on el rei dels saudites els havia dipositat en un compte d’una fundació l’únic beneficiari del qual era Juanca. Al seu moment, 65 d’aquests milions els va donar a Corinna, i els advocats de la princesa diuen que no tenien res a veure amb comissions, que va ser una donació perquè la volia ajudar a ella i al seu fill. La fiscalia anticorrupció ha demanat informació a Suïssa, però la Marca España, tan amatent en altres circumstàncies, de moment no ha ideat cap campanya per contrarestar la mala imatge que provoca l’excap de l’Estat. Aquest sí que és el coronavirus que no cessa.