DOCTRINA CAPELLA O DOCTRINA WATERLOO
Amb pocs dies de diferència, hem vist tornar a circular per Catalunya els dos grans líders del republicanisme. Els hem vist a mitges. En un cas, perquè era a la Catalunya sota administració francesa. En l’altre, perquè, com els seus companys i companyes de presidi, disposa d’uns parèntesis enmig la llarga condemna. Tots dos resulten simptomàtics de la situació política.
Oriol Junqueras i companyia poden gaudir d’algun bri de llibertat pel bon criteri de la consellera de Justícia, Ester Capella. Sense fer soroll, però amb una racionalitat eixordadora, ha contraposat la intel·ligència a la visceralitat. Tots els independentistes de cor hem participat en sopars, berenars i esmorzars grocs, hem aportat sumes més o menys modestes a les caixes de resistència, ens hem manifestat en petites places, en avingudes grans i a les portes de les presons per dir bona nit. Molts hem tingut el desig inconfessat que algú anés a rebentar les portes de les cel·les i els tragués d’allà. Però aquest algú no hem tingut mai la intenció de ser nosaltres en persona. Dos anys llargs de solidaritat no han generat prou determinació per aturar l’implacable ritme de la injustícia espanyola. La que hi ha estat més a prop ha estat Ester Capella, donades les circumstàncies. Ha alleugerit el captiveri aplicant la legalitat vigent amb perícia d’acupuntora. Això no ens calma pas la indignació, però ens ajuda a gestionar-la amb menys angoixa i, sobretot, fa un pèl millor la vida dels represaliats.
Paral·lelament, a Perpinyà vam assistir a un bany d’èpica, una injecció d’adrenalina política que l’independentisme anhelava feia mesos. Perpinyà ha demostrat, també, que la història sovint és allò que ens passa de llarg mentre estem pensant en les pròximes eleccions. Sigui com sigui, aviat caldrà dilucidar a les urnes si a l’independentisme li convé més el camí del pragmatisme que exemplifica a la perfecció la doctrina Capella, o bé l’èpica sobre la qual cavalca el general de Waterloo. Si un s’atura a mirar el paisatge de la batalla des del turó, arriba a la conclusió que la victòria només somriurà a la proposta que aconsegueixi combinar les dues receptes en una fórmula magistral. Ara mateix, cap dels contrincants disposa de la poció que el porti a l’hegemonia. Uns barregen el rigor impecable amb companys de discurs tavernari a les tribunes de Madrid. Els altres combinen l’èpica amb acció de govern de pancarta balconera. Els dies que vindran em temo que no seran pas ni de sit and talk, ni de wait and see. Seran de sit and wait, que vol dir esperem-nos asseguts.
