El voraviu

No sé si ha estat el coronavirus, però la convocatòria de Societat Civil Catalana per tallar el túnel de Vallvidrera per impedir que els indepes rics anessin a esquiar ha estat un tip de riure. De fet, protestaven pel tall de la Meridiana, que avui arribava al 145è dia, però al túnel no se n’hi ha arreplegat ni un per dia de tall que els altres acumulen. Fet i fotut, eren una cinquantena de monàrquics. Això sí, el doble gairebé dels que van aconseguir reclutar per a la contramanifestació que l’unionisme va convocar dissabte passat a Perpinyà per repicar la concentració del Consell per la República amb els exiliats. Si passem revista a la força de base de cada moviment, queda molt clar on les cames fan figa. Els cants de sirena s’apaguen. Les enquestes electorals assenyalen que les majories republicanes es reforçaran i que els monàrquics fan aigües. Les dades que s’han conegut diuen que al darrere de la sortida de Ribera, des que hi ha Arrimadas al capdavant, Cs ha perdut 10.000 afiliats, una ruïna afegida a la pèrdua de vots i diputats al Congrés. Diners i diners i més diners que se’n va per la claveguera. I Cs, al darrere. Manuel Valls, el mercenari, acaba de fer la festa grossa. Ha girat cua i s’ha tornat a oferir a Emmanuel Macron per fer de palanganer on en necessiti un.

Estic absolutament d’acord amb Dolors Bassa. La prioritat és sortir de la presó. (La prioritat és sempre que s’acabi el dolor dels que pateixen i, sobretot, dels que pateixen injustícia. La resta és pantomima). Diu la Dolors que agrairà moltíssim a tothom que s’adhereixi a la petició d’indult que originàriament volien tramitar els seus companys de la UGT. Des que molt abans del judici oral i de la maleïda sentència, a Miquel Iceta se li va ocórrer parlar públicament de la figura de l’indult, aquest sembla un tema maleït pel món més hiperventilat i purista dins del republicanisme. No manifesten amb claredat que acceptar el camí de l’indult és una traïció als principis, però ho insinuen (des del sofà de la sala d’estar o des de la manifestació) amb una mala llet que m’escandalitza. Us ho diré amb franquesa. “A prendre pel cul, amics.” Un segon menys de presó d’un innocent justifica demanar l’indult i cantar l’africana. I posats a parlar clar, trobaria perfecte que el demanessin directament els presos i que no es fes el circumloqui que algú (la UGT en aquest cas) el demani per ells. També aplaudiria la petició d’indult si la fes la mateixa Dolors. Res a objectar si el demanen i res a objectar si no el demanen. Aquesta és la qüestió. Però qui ens hem cregut que som?

El cardenal Omella, nou president de la Conferència Episcopal, és un paio simpàtic i, si no l’és, se’l fa. Va l’home i tot just començar, com qui no vol la cosa, demana una taula de diàleg. No s’hi posa per poc. Ara una taula de diàleg per als capellans. Amb el que ha suat Rufián per convèncer que una taula valia una investidura i pressupostos, i ara n’hi podria haver una rega a l’hort. De problemes endèmics com el de l’Església, en faríem un bon manat, i si per tots hem de fer taules de diàleg, desnaturalitzarem tota l’estratègia del primer govern de coalició de la història de la democràcia espanyola amb suport d’ERC. Probablement, tampoc importi, perquè la taula i el diàleg serviran per al que serviran, com avui també s’ha cuidat de recordar l’ínclit José Bono per enèsima vegada. “El PSOE no permetrà un referèndum d’independència a Catalunya”, ha explicat a La Sexta. I per acotar-ho, se n’ha fotut del mort i de qui el vetlla i ha afegit: “No és un sentiment anticatalà. És un plantejament solidari.” Parla de la solidaritat que hem de tenir amb tots els espanyols, que són els que haurien de votar en un hipotètic referèndum, segons ell. Per la seva banda, el que queda de Cs ha escollit Arrimadas mestressa suprema. Espero que la Inés ja hagi guanyat tot el que havia de guanyar amb el 77-23 que li ha fotut a Igea.

Des que ens vam documentar per escriure la primera edició d’Els Borbons en pilotes, tinc clar que aquesta família (els Borbons) són rars, rars. Més rars que un gos verd, diria l’àvia Neus. I en tots els episodis que protagonitzen, encara a hores d’ara, hi posen detalls que et criden sobre manera l’atenció. Fixeu-vos, sense anar més lluny, en això d’aquests dies dels 100 milions al banc de Suïssa, vinguts via Panamà, des d’un compte del rei de l’Aràbia Saudita. Per a la Corinna, 65 milions i, en canvi, per a Marta Gayá, només 2 milions. Per què una diferència tan gran per un mateix servei? Per quantitat de servei, no. Tant l’una com l’altra el van acompanyar cinc o sis anys. Deu ser per qualitat? Però tanta diferència de qualitat entre el servei de la Corinna i el servei de la Gayá? Com que són així d’animals potser resulta que han fet factures i un dia apareixeran i podrem llegir literalment el servei prestat per cadascuna d’elles. S’imaginen saber al detall totes les magarrufes que es practicaven? Intueixo que hi torna a haver material més que de sobres per a una nova edició d’Els Borbons en pilotes. Potser serà necessària una monografia sobre Juanca. Que el mostri en pilotes i ens en mostri les pilotes. Tots els perfils. Com a substitut de la comissió d’investigació que el PSOE ha tornat a impedir.

El vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, es tornava a pronunciar ahir sobre les lluites internes que viu l’independentisme. “Si això anava d’una lluita per l’hegemonia no calia posar-s’hi”, va dir. Hi anava i hi va, però no només. Per això ha valgut la pena. Per això hem de seguir. Té raó, Mauri. Si només era una lluita per l’hegemonia han sobrat molts esforços i patiments. N’hi ha hagut molta, n’hi ha més que mai i cansa molt, sobretot als que en som al marge. No us ho agafeu a riure, però la covid-19 arreglarà coses en aquest terreny. La virulència de les lluites per l’hegemonia va lligada al grau d’exposició mediàtica, i les primeres víctimes de la covid-19 seran tots els altres fets informatius, inclòs el procés, les relacions Catalunya-Espanya, el règim dels presos, la taula de diàleg i tot plegat. Venen dies i dies de covid-19, covid-19 i covid-19. El virus s’ho menjarà tot, a banda del que ja s’ha cruspit. No hi haurà paper, paraules, ulls ni altaveu per a més. I lluny de l’exposició mediàtica, la lluita per l’hegemonia entre partits independentistes continuarà, però tindran una gran ocasió per recentrar i fer tots els resets que siguin necessaris. Espero que ells mateixos n’estiguin tips i aprofitin l’ocasió. Que signin un armistici potent i s’oblidin dels papers mullats. Ho agrairem.

A partir d’avui (i no sabem fins quan, encara que parlin de quinze dies), això serà un no parar. L’Ibex i el Dow Jones es foten uns castanyots que guanyarien el concurs de l’APM. L’equip de futbol Wuhan Zall, de la ciutat on va començar tot, i que s’entrenava a Cadis des de feia mesos, ha tornat a casa. “Ara el perill és aquí”, han dit. Els xinesos (Xi Jinping es passeja per la zona 0 amb el posat de Fraga a Palomares però vestit) porten una espiral de fatxenderia més castissa que el Pichi madrileny. Va fer callar els que ho van detectar i ara va de superpotència que ajudarà el món a superar-ho per la seva experiència. El Real Madrid i la Juventus, amb el gran Cristiano inclòs, estan confinats. Com ministres de Sánchez, dirigents de Vox i regidors de Barcelona. Los grandes cayeron, diria l’àvia Neus, encara que sembla que tenen més facilitats que els manobres per fer-se les proves. El millor i el pitjor de la persona surt en les grans crisis. Lletres de motllo per a la memòria col·lectiva. García Page deia ganduls als mestres quan Catalunya anunciava el tancament dels centres. Sis hores després, tancava els seus. Millor quedem-nos amb la piulada de Carlos Cuevas, en Biel de Ventdelplà i en Pol de Merlí. “No és l’apocalipsi, és una oportunitat preciosa. Per a la consciència, la responsabilitat i la solidaritat.”