LA MONARQUIA ÉS UN CUL-DE-SAC

Si Felip VI s’hagués adreçat als espa­nyols la nit del 13 de març, hores després que Pedro Sánchez anunciés l’estat d’alarma, els ciu­ta­dans pot­ser hau­rien tin­gut la impressió que el monarca es pre­o­cu­pava per ells i ho hau­rien des­vin­cu­lat del comu­ni­cat que la Casa del Rei va eme­tre el dia 15 per desen­ten­dre’s del fons que Joan Car­les I man­te­nia ama­gat a l’estran­ger, pro­ce­dent de pre­sump­tes comis­si­ons de l’Aràbia Sau­dita. Però com que l’ordre ha estat a la inversa, l’hoste de La Zar­zu­ela ha demos­trat que és lent, que el que li passi a la plebs li sua el cep­tre i que el dis­curs de dime­cres pas­sat només podia venir ple de vent, que és com venen tots els glo­bus que volen tapar altres coses. Felip VI sabia, des de feia temps, que era el bene­fi­ci­ari sub­si­di­ari del fons del seu pare i si ara n’ha fet un comu­ni­cat renun­ci­ant-hi i reti­rant-li l’assig­nació ha estat perquè la premsa ho ha ven­ti­lat i no perquè l’impulsi cap con­ducta honesta i trans­pa­rent que, si les tingués, hau­ria posat en pràctica abans. Ara, la monar­quia espa­nyola ja és en un cul-de-sac: tard o d’hora hau­rem de par­lar d’abdi­cació o de referèndum.