El voraviu

No era una frase. Avui ha agafat tot el sentit aquella pintada que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Ells ja han decretat l’estat d’alerta. Amb una estadística que parla de cap mort i 78 infectats. Si ho haguessin fet aquí (eufemisme per no precisar Espanya o Catalunya), els polítics s’haurien penjat els uns als altres per l’engonal (dretes i esquerres i/o viceversa, i monàrquics i republicans i/o viceversa). De moment, no baixen del burro de l’amor patri i tornen a cridar a cor ple que Madrid no es tanca. Criden “escampeu, escampeu” sense cridar-ho, i el personal amb més pistrincs que cervell ocupa segones residències de Múrcia, el País Valencià, la serra de Madrid i la Cerdanya. Múrcia confina municipis de costa, i el carnisser de Bellver s’exclama a la reportera de TV3. “Què no han entès de quedar-se a casa?” Torra confina Catalunya i els de “l’independentisme és un suflé” hi veuen una DUI encoberta per la covid-19, que és un invent de la Xina comunista. Ortega Smith, que passeja amb sa mare (grup de risc) per anar a l’hospital, ha infectat Santi Abascal, que demana detenir Torra. Queda clar que la taula de diàleg ha passat a millor vida, ja no se’n cantarà ni gall ni gallina. Només hi ha covid-19. Ahir, 138 casos nous, 319 en total, 6 morts, 49 sanitaris afectats i 400 aïllats.

Espectacular. Els ministres no infectats, a la taula; entre ells, un metre llarg, i Iglesias trencant la quarantena. Berlanga, Saza i cia.? Ozores, Pajares i Esteso? L’Espanya eterna. Esperarem i esperarem Sánchez. S’anuncia per a les dues del migdia i a les vuit del vespre encara el pentinen. Sevilla suspèn processons de Setmana Santa i es filtren una a una les decisions que explicarà a les nou del vespre. No ha donat temps per a les decisions econòmiques. Diu que les pactaran dimarts. Alguna cosa rara passa. Qui mana des d’ara a can Ribot? Tots esperem que ho continuï fent la truja, però Sánchez ha decidit que el porc. Adeu, estat autonòmic. Hola, exèrcit preparat. Hola, super-Illa. Quatre ministres (Defensa, Transports, Interior i Sanitat) per sobre de Torra. Marlaska, als Mossos. Qui mana a can Ribot? Madrid no es tanca. La limitació de moviments i transports públics i la mobilització dels exercits és per tot el “territorio nacional”. Unidos. Unidos. Unidos. Gracias. Gracias. Gracias. Els presidents alineats al darrere com els set nans. Sánchez ha tingut un gran premi amb Abascal, entusiasmat amb l’estat d’alarma. Alex Castan ho piula de manera magistral. “Ens convoca el divendres, per dissabte dir-nos que dilluns podrem anar a la perruqueria quan tots sabem que les perruqueries tanquen els dilluns!”

Que entén el penco emèrit per: “Em sap molt de greu, m’he equivocat i no tornarà a passar”? Quina perversió respecte als seus súbdits sublimava el 18 d’abril del 2012 quan registrava el missatge davant la porta de l’habitació on havia recuperat el maluc trencat a Botswana a la cacera d’elefants? Feia quatre anys que el bandarra tenia la fundació de Panamà i els calés saudites. Avui el Preparat ho reconeix en renunciar a l’herència i deixar l’emèrit sense els 200.000 euros anuals d’assignació. Quanta comèdia! D’entrada, una. Ja sabem per què ahir la reunió s’allargava i per què hi va anar Iglesias. Algú es pot creure que aquest comunicat s’ha fet sense coneixement de ningú per no torbar-los de la feina que tenen a mobilitzar l’exèrcit? El Consell de Ministres també va anar sobre els virus dels Borbons, que són molts i letals i posaran el govern de coalició i progressista en ridículs majúsculs. I de sortida, una altra. Quina conya és això que renuncia a l’herència? L’herència d’un rei no és el reialme? Vol dir que abdica? Ho deixa? Per això despleguen l’exèrcit? O per això corregeixen i tanquen perruqueries? O per això tornen i tornen a dir que no es tracta de territoris? No els sonen ni Wuhan, ni Llombardia, ni Igualada, ni Haro? Portugal, que ha tancat avui? Alemanya, que tancarà demà? Madrid no es tanca.

El 2000, nou anys abans de comprar l’Avui, El Punt tenia vint centres de treball. Sense local, no s’entenia el diari en una ciutat. Girona. Figueres. Olot. Palafrugell. Blanes. Perpinyà. Mataró. Badalona. Tarragona. Reus. Valls. Tortosa. Barcelona. Rubí. Sant Cugat. Vilanova. Vilafranca. Sabadell. Terrassa. València. Avui, tres empreses en compartim un, i és buit. Habitualment, 89 treballadors fan teletreball i 94 són presencials. Avui tot ha estat teletreball i així serà fins a nova ordre. Quanta tecnologia descobrirà el confinament? Quants mètodes revisarem per gust o per força? Quantes inèrcies canviarem? Per què no posem des d’ara mateix el cervell a pensar en positiu? Serem sotmesos a un tractament de xoc, a un altre, després de la crisi del 2008 i de la revolució tecnològica. És inevitable. Però no sempre els tractaments de xoc són traumàtics. És la llei dels riscos i de les oportunitats. Hi ha fils que només estirem si ens hi sentim obligats. La zona de confort és molt zona de confort i estira molt, i en condicions normals costa molt renunciar-hi. Venen ERTOS a cabassats. Ja no hi ha tall a la Meridiana. Ábalos ja anuncia que s’allargarà més de quinze dies. El cel ha caigut, em recorda un company que fa anys que m’escolta citar l’àvia Neus. Si el cel cau, tots som a sota. Posem-hi l’espatlla. I reinventem. Va per llarg.

Antonio Baños ha piulat amb visió de futur. “Elionor, matricula’t en un mòdul de la matèria que vulguis, que no regnaràs.” Les empreses de l’Ibex-35 s’han recuperat una mica en la borsa després del discurs de Sánchez, que diu que mobilitzarà 200.000 milions. Tremolem, es quedi en el que es quedi. El pla E de Zapatero van ser 12.000 milions i recordem com va acabar. Maten l’austeritat per segona vegada i per segona vegada ens endeutarem el que no està escrit i per segona vegada pagaran els mateixos i per segona vegada els més rics (els molt més rics) en sortiran més rics (molt més rics). D’aquí a cinc anys, les cròniques de la picaresca que haurem viscut tornaran a vessar tinta a diaris, llibres i xarxes, i d’aquí a deu anys, els jutjats tornaran a ser plens de la corrupció dels vividors. S’ajorna la selectivitat (de moment al 18 de juny). S’ajorna la Champions. L’Eurocopa i la copa Amèrica es posposen. No hi haurà Sant Jordi (ni llibres, ni roses, ni gent) el 23 d’abril. Es busquen desesperadament noves dates per als esdeveniments ajornats, que cada dia són més. Ja no es discuteix res. Que ridículs quedem tots els que obríem la boca pel Mobile. En un sentit o en l’altre. O en cap. No hi ha dates per recuperar. El passat, passat està. Sap greu, però és així. Passi-ho bé i fins l’any que ve!

L’exèrcit és aquí. Desinfectarà el port de Barcelona i l’aeroport del Prat (Josep Tarradellas, perdó). S’han situat 2.622 efectius en cinquanta-nou ciutats a tot Espanya i s’ha complert l’objectiu primordial del desplegament. Han entrat a Catalunya i al País Basc. Potser toca repartir medalles i plusos de perillositat d’aquests que els policies reclamen amb més quantitat i que justifiquen augments de càrrecs, de sous i de pensions. O potser tenen equips de comunicació molt dolents, o no en tenen. De moment, la imatge que mostren dia sí dia també són efectius guarnits amb granotes blanques, mascaretes blanques i màquina de ruixar a l’esquena que ensulfaten carrers i grans infraestructures. Per això calia l’exèrcit? No hi ha en cadascuna de les cinquanta-nou ciutats una brigada de voluntaris per ensulfatar? No es poden contractar jardiners i pagesos per ensulfatar? És la seva feina –la majoria ho passaran molt malament–, no s’haurien de desplaçar i l’exèrcit continuaria tranquil a les guarnicions amb les feines de sempre. O podrien fer un ERTO, que no vindria d’un. Perquè facin una altra cosa a banda d’ensulfatar, la Colau els ha demanat un pavelló per a sensesostre a la Fira. Com si no hi haguessin autònoms, petites i grans empreses per muntar pavellons a la Barcelona confinada. Ai, Colau! Ahir, 568 casos nous, 3.270 en total, 82 morts.