LA DIFÍCIL COL·LABORACIÓ ENTRE CIÈNCIA I POLÍTICA

La crisi sanitària a què estem sot­me­sos ha obert una gran quan­ti­tat de debats seri­o­sos que ara vivim en forma de con­flic­tes i males­tars soci­als i polítics més que no pas de manera refle­xiva i serena. Un de molt relle­vant és el de com que­den els drets indi­vi­du­als en situ­a­ci­ons d’excep­ci­o­na­li­tat. Un altre d’espe­ci­al­ment irri­tant, és el de les ins­tru­men­ta­lit­za­ci­ons patriòtiques de les cala­mi­tats. I, encara n’hi ha un altre –el dis­cu­ti­rem aquí– que és el de la relació entre ciència i política.

Aquest és un vell debat i alhora d’abso­luta actu­a­li­tat. Ho és, per exem­ple, en el cas de la crisi climàtica, en què les advertències dels científics obte­nen res­pos­tes ben diver­ses per part dels diri­gents polítics. I ara ho és una situ­ació en què les res­pos­tes polítiques a l’epidèmia de la covid-19 es jus­ti­fi­quen, també, apel·lant a cri­te­ris mèdics i científics. Tan­ma­teix, s’ha fet evi­dent que ni tots els científics diuen el mateix, ni tots polítics els inter­pre­ten de la mateixa manera. I hem com­pro­vat que, diguin el que diguin els científics, la gestió de la crisi té en compte altres vari­a­bles que cal tenir pre­sents.

En pri­mer lloc, s’ha de dir que és d’agrair que la política esti­gui ate­nent cri­te­ris científics a l’hora de pren­dre deci­si­ons. Fer-ho dis­mi­nu­eix l’arbi­tra­ri­e­tat i, si par­lem d’una crisi sanitària, aquesta és la manera de ser més efec­tius en la solució del pro­blema i gua­nyar-se una con­fiança més gran. El pro­blema, però, rau en el fet que el conei­xe­ment científic, en con­tra d’una certa con­cepció sim­plista que l’ima­gina tan­cat i defi­ni­tiu, és obert i can­vi­ant. Par­ti­cu­lar­ment, quan s’és davant d’un feno­men nou, es mou per hipòtesis cer­ta­ment ben fona­men­ta­des però que només l’expe­ri­men­tació –que vol dir temps– podrà con­fir­mar o fal­sar. És d’admi­rar, en el cas actual, com la ciència és capaç de donar res­pos­tes ràpides. Al cap de poc de pro­duir-se el brot, a prin­ci­pis de gener, uns científics xine­sos ja n’havien seqüenciat l’ADN. Els tre­balls per tro­bar vacu­nes mar­xen a tota vela. I són molts els expe­ri­ments per dis­mi­nuir-ne els efec­tes. A més, amb la col·labo­ració de matemàtics experts, s’és capaç de fer pronòstics pre­ci­sos sobre la seva evo­lució en funció del tipus de mesu­res que es pre­nen. Amb tot, també hem vist que fins i tot els millors experts en epi­de­mi­o­lo­gia havien d’anar can­vi­ant d’opinió a mesura que el virus s’este­nia. Escan­da­lit­zar-se’n només pot ser resul­tat de la ignorància sobre com és d’obert i com evo­lu­ci­ona el conei­xe­ment expert, o de la mala fe.

La segona cosa que hem pogut obser­var és que els res­pon­sa­bles polítics, tot i la insistència a dir que les seves deci­si­ons s’ajus­ta­ven estric­ta­ment als cri­te­ris científics, a l’hora de la veri­tat dis­cre­pa­ven sobre com actuar. En el nos­tre cas han estat espe­ci­al­ment sag­nants els atacs que ha rebut el Molt Hono­ra­ble Pre­si­dent, Quim Torra, per pro­po­sar –a falta de com­petències efec­ti­ves– unes deci­si­ons que venien ava­la­des per cri­te­ris científics i, alhora, per l’experiència d’altres ter­ri­to­ris. I és espe­ci­al­ment escan­dalós que al comitè de crisi creat pel govern espa­nyol sem­bla que hi pesin més –si més no, comu­ni­ca­ti­va­ment– la Policía Naci­o­nal, la Guàrdia Civil i l’exèrcit –plens de meda­lles i amb dis­cur­sos bèl·lics- que no pas aquest metge expert en epi­de­mi­o­lo­gia de presència cada dia més des­mi­llo­rada. Ara no entraré en les més que evi­dents raons polítiques de la dis­crepància, però també s’ha de reconèixer que una cosa són els cri­te­ris mèdics i científics, i una altra la gestió d’aquests cri­te­ris un cop ate­sos altres interes­sos, pres­si­ons, resistències i capa­ci­tats que el polític també té sobre la taula. El pre­si­dent català ho ha sim­pli­fi­cat –pot­ser massa i tot– amb el dilema entre sal­var vides o sal­var l’eco­no­mia, però és una manera pla­nera de fer notar el con­flicte d’interes­sos que s’amaga dar­rere de deter­mi­na­des deci­si­ons.

Tant de bo siguem capaços, un cop pas­sada la pata­cada, de fer un bon balanç de com ha estat aquesta relació entre ciència i política. De quins polítics han estat més com­pro­me­sos amb la salut de les per­so­nes, i quins amb els interes­sos cor­po­ra­tius. De quins científics s’han man­tin­gut més inde­pen­dents –i per això han rebut crítiques ferot­ges–, i quins s’han doble­gat a les con­veniències poli­ti­co­mi­li­tars naci­o­na­lis­tes de l’Estat. I tant de bo seguim avançant en una millor relació de con­fiança entre ciència i política. Hi sor­ti­ran gua­nyant uns i altres.