El voraviu

Fa basarda la simple descripció de la realitat, el pur relat dels fets perquè l’opinió és lliure, però els fets són sagrats. Nou rècord de morts a Itàlia (969 en un dia); nou rècord de morts a Espanya (769); 208 morts a Catalunya (880 en total); 9.444 sanitaris infectats a Espanya, un 75% més en tres dies (estan afectats el 15% dels 64.059 a qui aplaudim cada vespre). El 40% dels 8.000 empleats del metro de Barcelona (TMB) estan “fora de servei” (un 0,27% per coronavirus, un 8% en quarantena, un 13% de baixa per formar part del grup de risc i un 19 % també de baixa per diferents causes). Els treballadors afectats per un ERTO a Catalunya arriben al mig milió i als 2 milions a Espanya. Ahir el ministre Illa va reconèixer al Congrés que havia comprat 9.000 tests defectuosos a una empresa no homologada i que els havien hagut de tornar. Aquest matí, la SER parlava de 50.000 i al vespre la broma s’enfilava a 650.000 (cap nom dels inútils que compraven ni dels estafadors que venien). Ja no s’escolta tant allò de “la única autoridad competente”. Una patinada de Borrell (acusa d’interessats els xinesos en un article) fa que Huawei talli la donació de centenars de milers de mascaretes. Sánchez, després del Consell de Ministres, s’espolsa les puces i es fa el gran. Insta la UE a “aprendre” i a “no tornar a fallar a la ciutadania”. Boques, boques, boques.

Les coses són d’una manera fins que passen a ser d’una altra, de vegades la contrària. I ara pau, i després glòria, i les patuleies a refer el discurs i a girar el relat. Fins que ha sortit Sánchez avui a la tarda, teníem les mesures més dures d’Europa, del món conegut i de la resta de la galàxia. No en calien més i les demanaven més dures (no eren pocs ni covards) uns insolidaris que volien trencar la unitat i amb qui no valia la pena polemitzar (ell deia que no hi polemitzava), perquè importava que ens en sortiríem junts i cantaríem visca la pàtria, l’exèrcit i el rei. Però ha sortit aquesta tarda, ha parlat i ara tenim unes altres mesures, que resulta que són les mateixes que demanaven els insolidaris, i demà (el Consell de Ministres en diumenge mola) hi posaran lletra i tornarem a cantar visca la pàtria, l’exèrcit i el rei. El que més s’assembla a una explicació de per què és blanc el que era negre són dues cites: “A mesura que ens acostem al pic del virus és el moment d’intensificar la lluita, no d’abaixar-la” i “la societat està preparada i és el moment de fer-ho”. S’acosta el pic? Ara és el moment? Ni abans ni després? Quina llet estar preparats quan és el moment de fer-ho! Com detecten la preparació? A quant estem del pic del virus? Com intensificaran més la lluita? Ja han començat a preparar-nos? Serà més dur?

Aragonés diu que és un error tirar-nos el coronavirus pel cap. Té raó. Lliga amb el que piulava ahir Rufián amb un to més xulesc. “Que ningú compti ni amb ERC ni amb aquest portaveu per llançar-nos aquest virus i aquesta crisi pel cap. Els «jo ja ho vaig dir» ni alimenten, ni consolen, ni curen. El que importa: s’ha d’aturar tota l’activitat no essencial avui si volem que quedi alguna activitat per reprendre demà. I es farà!” També ho acceptem, malgrat que qui emmascara sigui paella bruta. No ens enfilem com Joel Joan: “El virus ets tu. Ara com a mínim calla per dignitat.” No ve d’aquí. No podem abraçar, ni petonejar, ni ramblejar. No ens podem acostar i ara no ens podem tirar els plats pel cap. Ens queda fotre’ns del mort i de qui el vetlla, que diria l’àvia Neus, i esperar que l’epidèmia afecti poc el sentit de l’humor. Per pixar de riure no és escoltar la ministra María Jesús Montero dir tres vegades que el confinament total és “una idea innovadora”, ni que el decret que explica qui ha de fer què a partir de les 12 de la nit es publiqui minuts abans, ni que la ministra de Defensa deixi anar que a la tardor hi haurà bis: “Tot fa pensar que a l’octubre i al novembre això es podria tornar a reproduir.” Per molts anys! I el desplegament de l’exèrcit és fase prèvia a l’estat d’excepció o a l’estat de setge? Mama, por!

Trump ha caigut del cavall i ja no és negacionista. Queden relíquies com Bolsonaro al Brasil (“això és una grip petita”) i Lukaixenko a Bielorússia que recomana “rentar-se les mans amb vodka, sauna seca, hoquei sobre gel i tractor”. “Obrir els EUA el 12”, que era el que feia dies que anava dient Trump que faria, ha resultat “només una aspiració”. Tancat fins al 30 d’abril. I com sol passar, predica amb la fe del convers. Ahir ja va arribar un avió al JFK de NY amb 2 milions de màscares i bates, 10 milions de guants i 70.000 termòmetres. A Madrid, fa una setmana que n’esperen dos, d’avions. Trump n’anuncia 51 més i es vanta que serà bona feina quedar per sota dels 200.000 morts, perquè els epidemiòlegs li deien que si no tancava els EUA se n’aniria per sobre dels 2 milions. Espanya serà això dividit per 7? Entre 28.000 i 280.000? El que acabarem és sonats. Per no tirar-nos la covid-19 pel cap surt Marta Vilalta i diu que el decret de confinament és un nyap jurídic, que a més deu ser veritat. I mentre sanitaris i sindicats denuncien que també és un nyap el macrohospital d’Ifema, la Robles es prodiga: “Les forces armades estan disposades a qualsevol cosa, m’ho han assegurat.” “El millor exemple és l’exèrcit, que no pregunta el perquè ni el com, sinó que va allà on s’ha d’anar.”

Dins la monotonia del confinament la rutina s’emmarca en un eix ternari que ens porta de l’habitació/dormitori al menjador/sala d’estar i a la dutxa/cambra de bany. El que ens ve de fora, de les sales de comandament i dels que maneguen la comunicació no té res de monòton ni de rutinari. Al contrari. Mil sorpreses, però emmarcades també en un eix ternari. En aquest cas, va del ridícul al patetisme i a la vergonya aliena. Si els ho dius, hi afegeixen la ploramiques. Mil exemples, avui mateix. Patètic veure el Suprem pressionar perquè no s’enviïn els presos polítics a casa i patètic que la mesa del Congrés torni a rebutjar una comissió d’investigació de la casa reial. Ridícul que el vicepresident Iglesias també patriotegi i militaregi. “L’Estat”, diu, “està amb deute amb les forces armades”. Que no els paguen? Ridícul que els avions d’Ayuso no apareguin i ridícul que el govern espanyol regali 15 milions a televisions que vessen beneficis. Vergonya aliena que La Moncloa contracti d’urgència un servei per desinfectar cotxes oficials per 140.000 euros. Els militars no deuen ensulfatar prou bé per a ells. I vergonya aliena també que s’entestin a contradir fins a tres vegades que amb el confinament total “s’ha aturat l’activitat”. Volen que diguem que “s’ha hivernat l’economia”.

“La moral ha d’estar alta, això no vol dir res dolent”, deia ahir el ministre Marlaska, un altre dels polítics posats a fer de telepredicador amb evident poca gràcia. “Això” a què es referia, això que no volia dir res dolent i que no podia impedir que la moral fos alta, és que el rècord de morts en un dia a Espanya s’havia tornat a batre i ja eren 864. Dita ahir, la frase era per llogar-hi cadires. Escoltada avui, que s’ha tornat a batre el rècord, que els morts han estat 950 i que ja se’n acumulen 10.003, a mi, senyor ministre, em venen ganes d’engegar-lo a la merda. Això sí, amb la moral ben alta. Molt alta! Perquè després de la xifra de morts, i per més que vostès vagin insistint que se n’han curat no sé quants (com quan van estar mesos amb uns brots verds que no veia ningú) haurem d’entomar la xifra de l’atur. En catorze dies, la caiguda d’ocupació iguala la caiguda que el 2008 es va comptabilitzar en cent un dies després de la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre. L’atur, a Espanya, ha augmentat un 9% i l’afiliació a la Seguretat Social ha baixat en 900.000 persones. I no hi compten els ERTO, que veurem quants seran definitius i que de moment afecten més de 600.000 treballadors a Catalunya i més de 2 milions a Espanya. I vostè no sap, ministre Marlaska, com ens posa d’alta la moral, tot això!