RESPIRAR

Cada dia és diu­menge de dol i silenci. Hi ha molts silen­cis, alguns que por­ten calma, que són símptoma de ple­ni­tud. Hi ha un altre silenci que és aquell que es pro­du­eix quan dema­nes parau­les, la cali­desa de la veu de l’altre, el gest d’estima que mai pot ser subs­tituït per un mis­satge de telèfon, i aquest no arriba. Aquest és un silenci cruel, en què la den­si­tat de tota la vida com­par­tida, de l’amor, des­a­pa­reix en la fos­cor i es con­ver­teix en un gani­vet al coll. El silenci ales­ho­res és la fos­cor. Hau­rem de fer memòria d’aquesta fos­cor.

Aquests dies el con­trast entre els dos silen­cis ens deixa a tots una sen­sació amarga, quan mirem per la fines­tra i la bui­dor dels car­rers i les pla­ces és el mirall de la pandèmia glo­bal, con­tra la qual estem llui­tant i de la quale hau­rem d’apren­dre. Com deia fa uns dies una met­gessa amiga “això només ho resol l’amor”. Mirar per la fines­tra ens fa viat­jar a les sales d’hos­pi­tal on es lluita per la vida, a les cade­nes de pro­ducció d’ali­ments amb tre­ba­lla­dors incan­sa­bles, als cami­o­ners que viat­gen amb mas­ca­re­tes, sense hotels ni res­tau­rants, per auto­pis­tes bui­des. Mirar per la fines­tra ens per­met res­pi­rar un aire net com mai a les ciu­tats del món.

Fa uns anys, en plena emergència de la glo­ba­lit­zació, l’octo­ge­nari Hes­sel va escriure tres lli­brets emblemàtics de res­posta: Indig­neu-vos, Com­pro­me­teu-vos i No us ren­diu. És pro­ba­ble que si Hes­sel fos viu, escrivís aquests dies un lli­bre titu­lat Res­pi­rar. Seria un trac­tat sobre el verb més bàsic per a la vida, que ara mateix, amb la pandèmia de la covid-19, s’ha con­ver­tit en un bé escàs. La lluita per més res­pi­ra­dors i el risc de col·lapse sani­tari per la falta d’aquests dis­po­si­tius té un poten­cial reve­la­dor. Dilluns pas­sat, en una reunió com­par­tida per mitjà de la tec­no­lo­gia, vas ser el mirall de con­fron­tació entre el món antic i el nou. Engi­nyers de tot l’Estat van dia­lo­gar amb els repre­sen­tants del Minis­teri de Sani­tat per obte­nir les vali­da­ci­ons dels dis­po­si­tius que, en alguns casos, ja estan sal­vant vides en hos­pi­tals de Cata­lu­nya i Anda­lu­sia, on s’han arris­cat i han posat al davant l’emergència. L’única empresa que fins ara produïa aquests dis­po­si­tius a Espa­nya, a Mósto­les, no té capa­ci­tat pro­duc­tiva per afron­tar els alts nivells de demanda, i des de fa dues set­ma­nes la comu­ni­tat mèdica, indus­trial i acadèmica ha tre­ba­llat incan­sa­ble­ment com­par­tint esforços. La res­posta de la ina­mo­vi­ble burocràcia cen­tra­lit­zada, que per lenta i imper­so­nal, mai res­pon en ter­mes de res­pon­sa­bi­li­tat, està sent un obs­ta­cle per poder dis­po­sar de més màqui­nes. El món antic vol un gran i únic pro­jecte, el món del futur depèn de l’eco­no­mia col·labo­ra­tiva en conei­xe­ment, en què la com­petència està sot­mesa al bé comú. Un dels engi­nyers que lide­ren la xarxa coo­pe­ra­tiva és David Cuar­ti­e­lles, pare del sis­tema Open Hardware i cofun­da­dor de Arduino. Com ell diu, la tec­no­lo­gia no és neu­tral i s’ha d’ori­en­tar a l’interès social. Dese­nes d’engi­nyers cata­lans estan gas­tant hores i esforços per superar l’absurda burocràcia. Molts met­ges i met­ges­ses, de renom inter­na­ci­o­nal, també han dit prou i dema­nen els diver­sos dis­po­si­tius per sal­var vides. Els matei­xos que van dir prou a la cen­tra­lit­zació de les com­pres i han acon­se­guit mobi­lit­zar dona­ci­ons i can­viar la dinàmica política. Els col·legis pro­fes­si­o­nals estan donant suport per sos­te­nir i cana­lit­zar deman­des.

La cen­tra­lit­zació, com els impe­ris, és del món antic. L’única Agen­cia del Medi­ca­mento Espa­nyola va pro­me­tre un aval als res­pi­ra­dors de SEAT quan aquesta empresa va deci­dir plan­tar-se dijous i atu­rar-ne la pro­ducció. Fa anys que Cata­lu­nya, amb com­petència sanitària pròpia, hau­ria de poder vali­dar els seus assa­jos clínics, les medi­ca­ci­ons, amb una agència pròpia i de bra­cet de l’Agència Euro­pea. El volun­ta­riat de pro­fes­si­o­nals és con­tinu i no s’esgota. La Cam­bra de Comerç està fent un paper indis­cu­ti­ble de lide­ratge i arti­cu­lació de la impli­cació de mol­tes empre­ses cata­la­nes en la solució de sub­mi­nis­tra­ments, la rea­dap­tació de pro­duc­ci­ons i el suport a les pimes i als tre­ba­lla­dors. El món antic només busca solu­ci­ons frag­men­ta­des; el món nou demanda una mirada inte­gral, inno­vació, ser­vei i arre­man­gar-se. La cadena de sub­mi­nis­tra­ments tren­cada per la glo­ba­lit­zació i la burocràcia s’ha de recom­pon­dre, com una baula con­ti­nu­ada d’esforços i de fra­ter­ni­tat. El retorn a l’eco­no­mia pro­duc­tiva local, amb esca­les huma­nit­za­des i lògiques coo­pe­ra­ti­ves és impa­ra­ble.

En un esce­nari paral·lel, als pre­sos i pre­ses que estan sent retin­guts en règim tan­cat quan gau­dien de semi­lli­ber­tat tam­poc se’ls per­met res­pi­rar. La llei no està pre­pa­rada per a la covid-19 quan s’ha d’inter­pre­tar en el sen­tit que garan­teixi la vida i la inte­gri­tat física i psíquica dels interns. Les mesu­res de con­fi­na­ment domi­ci­li­ari són una decisió jurídica­ment vàlida i necessària.

La burocràcia tant en la com­pra dels tests, com en el cas dels res­pi­ra­dors i en les mesu­res peni­tenciàries té una màxima per­versa: “Reu­nir els requi­sits”. Aquest man­tra és invers a la huma­nit­zació, con­trari al món nou, on emer­gei­xen homes i dones lliu­res, indig­nats, com­pro­me­sos, que no es ren­dei­xen, que tre­ba­llen perquè tot­hom pugui res­pi­rar.