RESPIRAR

Cada dia és diumenge de dol i silenci. Hi ha molts silencis, alguns que porten calma, que són símptoma de plenitud. Hi ha un altre silenci que és aquell que es produeix quan demanes paraules, la calidesa de la veu de l’altre, el gest d’estima que mai pot ser substituït per un missatge de telèfon, i aquest no arriba. Aquest és un silenci cruel, en què la densitat de tota la vida compartida, de l’amor, desapareix en la foscor i es converteix en un ganivet al coll. El silenci aleshores és la foscor. Haurem de fer memòria d’aquesta foscor.

Aquests dies el contrast entre els dos silencis ens deixa a tots una sensació amarga, quan mirem per la finestra i la buidor dels carrers i les places és el mirall de la pandèmia global, contra la qual estem lluitant i de la quale haurem d’aprendre. Com deia fa uns dies una metgessa amiga “això només ho resol l’amor”. Mirar per la finestra ens fa viatjar a les sales d’hospital on es lluita per la vida, a les cadenes de producció d’aliments amb treballadors incansables, als camioners que viatgen amb mascaretes, sense hotels ni restaurants, per autopistes buides. Mirar per la finestra ens permet respirar un aire net com mai a les ciutats del món.

Fa uns anys, en plena emergència de la globalització, l’octogenari Hessel va escriure tres llibrets emblemàtics de resposta: Indigneu-vos, Comprometeu-vos i No us rendiu. És probable que si Hessel fos viu, escrivís aquests dies un llibre titulat Respirar. Seria un tractat sobre el verb més bàsic per a la vida, que ara mateix, amb la pandèmia de la covid-19, s’ha convertit en un bé escàs. La lluita per més respiradors i el risc de col·lapse sanitari per la falta d’aquests dispositius té un potencial revelador. Dilluns passat, en una reunió compartida per mitjà de la tecnologia, vas ser el mirall de confrontació entre el món antic i el nou. Enginyers de tot l’Estat van dialogar amb els representants del Ministeri de Sanitat per obtenir les validacions dels dispositius que, en alguns casos, ja estan salvant vides en hospitals de Catalunya i Andalusia, on s’han arriscat i han posat al davant l’emergència. L’única empresa que fins ara produïa aquests dispositius a Espanya, a Móstoles, no té capacitat productiva per afrontar els alts nivells de demanda, i des de fa dues setmanes la comunitat mèdica, industrial i acadèmica ha treballat incansablement compartint esforços. La resposta de la inamovible burocràcia centralitzada, que per lenta i impersonal, mai respon en termes de responsabilitat, està sent un obstacle per poder disposar de més màquines. El món antic vol un gran i únic projecte, el món del futur depèn de l’economia col·laborativa en coneixement, en què la competència està sotmesa al bé comú. Un dels enginyers que lideren la xarxa cooperativa és David Cuartielles, pare del sistema Open Hardware i cofundador de Arduino. Com ell diu, la tecnologia no és neutral i s’ha d’orientar a l’interès social. Desenes d’enginyers catalans estan gastant hores i esforços per superar l’absurda burocràcia. Molts metges i metgesses, de renom internacional, també han dit prou i demanen els diversos dispositius per salvar vides. Els mateixos que van dir prou a la centralització de les compres i han aconseguit mobilitzar donacions i canviar la dinàmica política. Els col·legis professionals estan donant suport per sostenir i canalitzar demandes.

La centralització, com els imperis, és del món antic. L’única Agencia del Medicamento Espanyola va prometre un aval als respiradors de SEAT quan aquesta empresa va decidir plantar-se dijous i aturar-ne la producció. Fa anys que Catalunya, amb competència sanitària pròpia, hauria de poder validar els seus assajos clínics, les medicacions, amb una agència pròpia i de bracet de l’Agència Europea. El voluntariat de professionals és continu i no s’esgota. La Cambra de Comerç està fent un paper indiscutible de lideratge i articulació de la implicació de moltes empreses catalanes en la solució de subministraments, la readaptació de produccions i el suport a les pimes i als treballadors. El món antic només busca solucions fragmentades; el món nou demanda una mirada integral, innovació, servei i arremangar-se. La cadena de subministraments trencada per la globalització i la burocràcia s’ha de recompondre, com una baula continuada d’esforços i de fraternitat. El retorn a l’economia productiva local, amb escales humanitzades i lògiques cooperatives és imparable.

En un escenari paral·lel, als presos i preses que estan sent retinguts en règim tancat quan gaudien de semillibertat tampoc se’ls permet respirar. La llei no està preparada per a la covid-19 quan s’ha d’interpretar en el sentit que garanteixi la vida i la integritat física i psíquica dels interns. Les mesures de confinament domiciliari són una decisió jurídicament vàlida i necessària.

La burocràcia tant en la compra dels tests, com en el cas dels respiradors i en les mesures penitenciàries té una màxima perversa: “Reunir els requisits”. Aquest mantra és invers a la humanització, contrari al món nou, on emergeixen homes i dones lliures, indignats, compromesos, que no es rendeixen, que treballen perquè tothom pugui respirar.