DOS ANYS PROCLAMANT LA REPÚBLICA

Una revista en paper enmig de l’apo­geu del peri­o­disme digi­tal!? Aquesta era una pre­gunta recur­rent que havíem de res­pon­dre força sovint ara fa dos anys, durant les pre­sen­ta­ci­ons que es van fer de La República en dife­rents llocs de Cata­lu­nya i també davant dels micròfons de mit­jans on ens mira­ven amb una bar­reja de per­ple­xi­tat i com­mi­se­ració.

Han pas­sat dos anys i hem acon­se­guit el repte d’arri­bar pun­tu­al­ment als quios­cos durant cent set­ma­nes. Cent una, per ser exac­tes, perquè hi va haver un número zero. No em sento gaire còmode par­lant de nosal­tres. Soc dels con­vençuts que el peri­o­disme, espe­ci­al­ment l’escrit, és allò que queda un cop acon­se­guei­xes apar­tar del focus el peri­o­dista, cosa real­ment difícil en l’era de les xar­xes soci­als, en què cada pro­fes­si­o­nal està impel·lit a esde­ve­nir un pro­ducte en si mateix i en què, això ve de més lluny, l’ego de molts ocupa més espai del que seria estric­ta­ment reco­ma­na­ble. Si em per­me­teu, avui goso com­par­tir el nos­tre goig amb vosal­tres.

Hem arri­bat al número 100 i espe­rem fer-ne molts més, natu­ral­ment sem­pre que hi hagi una suma de lec­tors prou interes­sats en aquesta capçalera per esquit­xar un parell d’euros cada set­mana al quiosc. Sem­pre que que­din prou quios­cos oberts per cul­mi­nar la cadena de dis­tri­bució. Una cosa porta a l’altra. Fins ara, hem resis­tit amb prou dig­ni­tat i tota la pro­fes­si­o­na­li­tat de què som capaços en un món en què l’audiència dels mit­jans de comu­ni­cació escrits és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la volun­tat de paga­ment per part dels lec­tors a l’hora con­su­mir-los. No us en culpo, al con­trari. Gràcies, gràcies immen­ses, als que ens feu con­fiança. Part de la culpa, a més, deu ser nos­tra per no haver sabut convèncer del nos­tre paper social la mateixa audiència que troba natu­ral pagar per veure sèries de ficció o abo­nar-se a canals d’esports però no per acce­dir a la infor­mació.

Dos anys després d’arri­bar al quiosc, però, allò que ens ha posat con­tra les cor­des no és tant l’apo­geu del peri­o­disme gratuït, sinó un ele­ment tan pro­sai­ca­ment clàssic com un virus. Aquesta pesta del segle XXI que ens ha para­lit­zat i con­fi­nat a tots a casa i que em temo que encara no ens ha por­tat ni la mei­tat de mal­de­caps que ens ha d’aca­bar por­tant, ha sig­ni­fi­cat un sotrac sense pal·lia­tius, una bufe­tada amb la mà plana als comp­tes d’explo­tació de grans cor­po­ra­ci­ons, empre­ses edi­to­res mit­ja­nes i peti­tes soci­e­tats labo­rals com la que edita aquest set­ma­nari. De moment, han pas­sat dos anys i con­ti­nuem pro­cla­mant La República. Cada dis­sabte. I en el fons, entre tots els mals, allò que ens sap més greu és que, dos anys després, encara estem espe­rant que es pro­clami l’altra. Segui­rem infor­mant.