DOS ANYS PROCLAMANT LA REPÚBLICA
Una revista en paper enmig de l’apogeu del periodisme digital!? Aquesta era una pregunta recurrent que havíem de respondre força sovint ara fa dos anys, durant les presentacions que es van fer de La República en diferents llocs de Catalunya i també davant dels micròfons de mitjans on ens miraven amb una barreja de perplexitat i commiseració.
Han passat dos anys i hem aconseguit el repte d’arribar puntualment als quioscos durant cent setmanes. Cent una, per ser exactes, perquè hi va haver un número zero. No em sento gaire còmode parlant de nosaltres. Soc dels convençuts que el periodisme, especialment l’escrit, és allò que queda un cop aconsegueixes apartar del focus el periodista, cosa realment difícil en l’era de les xarxes socials, en què cada professional està impel·lit a esdevenir un producte en si mateix i en què, això ve de més lluny, l’ego de molts ocupa més espai del que seria estrictament recomanable. Si em permeteu, avui goso compartir el nostre goig amb vosaltres.
Hem arribat al número 100 i esperem fer-ne molts més, naturalment sempre que hi hagi una suma de lectors prou interessats en aquesta capçalera per esquitxar un parell d’euros cada setmana al quiosc. Sempre que quedin prou quioscos oberts per culminar la cadena de distribució. Una cosa porta a l’altra. Fins ara, hem resistit amb prou dignitat i tota la professionalitat de què som capaços en un món en què l’audiència dels mitjans de comunicació escrits és inversament proporcional a la voluntat de pagament per part dels lectors a l’hora consumir-los. No us en culpo, al contrari. Gràcies, gràcies immenses, als que ens feu confiança. Part de la culpa, a més, deu ser nostra per no haver sabut convèncer del nostre paper social la mateixa audiència que troba natural pagar per veure sèries de ficció o abonar-se a canals d’esports però no per accedir a la informació.
Dos anys després d’arribar al quiosc, però, allò que ens ha posat contra les cordes no és tant l’apogeu del periodisme gratuït, sinó un element tan prosaicament clàssic com un virus. Aquesta pesta del segle XXI que ens ha paralitzat i confinat a tots a casa i que em temo que encara no ens ha portat ni la meitat de maldecaps que ens ha d’acabar portant, ha significat un sotrac sense pal·liatius, una bufetada amb la mà plana als comptes d’explotació de grans corporacions, empreses editores mitjanes i petites societats laborals com la que edita aquest setmanari. De moment, han passat dos anys i continuem proclamant La República. Cada dissabte. I en el fons, entre tots els mals, allò que ens sap més greu és que, dos anys després, encara estem esperant que es proclami l’altra. Seguirem informant.
