El voraviu

Tenim dos temes que resisteixen la força comunicativa de la pesta i no van de cap al desaigüe informatiu quan entren a l’aigüera. El gran Barça acompanya la corrupta monarquia com a teló de fons i alternativa mediàtca encara que sigui durant uns minuts. No sabrem si ha passat literalment, ni si ell ho volia dir literalment, però el fins ara delfí de Nobita ho ha dit literalment. “Algú ha posat la mà a la caixa.” Posar la mà a la caixa en un país de botiguers és molt fort. I a can Barça, és la pera. Al·lucines mandarines. És el súmmum. El senyor Esteve faria un infart i al mateix Santiago Rusiñol li cauria Onyar avall el puro que es fumava mentre pintava el riu. Ja tenim nova sèrie per capítols. Qui denunciarà qui? Mai se sap. N’hi ha prou amb dir-ho en veu alta als mitjans? Si et diuen cul d’olla d’aquesta manera no hi has d’anar tu, al jutjat? Estan a mata-degolla i veurem com treuen el cap a escena els que tenen ganes de protagonisme. Era el dofí i ara el cessa. Però en pleguen més dels que Nobita pensava. Atura’t, però! Els que pleguen s’afanyen a dir que no fan paquet amb Emili Rousaud. No sabem com acabarà la competició suspesa. Ni quan tornarà. Qui en dona més? O millor. Qui en dona res? Sortir del coronavirus sense Borbons i sense Barça triomfant posaria el país com una moto.

Frank-Walter Steinmeier és el president alemany, que avui dirigia als conciutadans el discurs de la Pasqua. Aquí, la Setmana Santa s’ha diluït en la pesta, encara que setmanes enrere el vicepresident andalús inflava el pit i deia que les dates de les processons ja estaven posades. No hi ha hagut (és un dir) diumenge de Rams, ni palmons, ni tortells, ni abraçades dels padrins, ni mones de Pasqua, ni processons, ni ciris pasquals. L’operació sortida s’ha transformat en “no sortida”. El llorer, de moment, s’ha quedat per beneir. Sort que per als quatre guisats que faig al llarg de l’any, me’n queden unes fulles de l’any passat per posar-hi. Enmig de tanta anormalitat, Frank-Walter Steinmeier és la sorpresa agradable. Tips del discurs exageradament bèl·lic de Sánchez, Robles, Ábalos i els uniformats que desfilen diàriament per la roda de premsa, el del president alemany s’ha d’emmarcar. “Aquesta pandèmia no és una guerra. Les nacions no s’enfronten a les nacions, ni els soldats als soldats. És una prova de la nostra humanitat. Treu el millor i el pitjor de la gent. Mostrem-nos el millor de nosaltres.” Es declara obligat a la solidaritat amb tot Europa i fa un homenatge al que ha anomenat “pilars invisibles”. I cita “caixeres, conductors d’autobús, flequers, pagesos i escombriaires”. N’aprendran?

Sánchez pressiona per reeditar uns Pactes de La Moncloa que ningú sap en què consistiran, però que tenen una legió de venedors mediàtics. Aragonès aposta per un nou pla Marshall. El nom fa la cosa? Juguem a qui va més enrere? Qui farà d’americans? Després de la Gran Guerra, ells tenien el territori intacte. Ara hauran rebut tant com tots, o més. Trump té més ganes que la Merkel d’aportar-hi calés? Ampliem el pla Marshall que divendres presentava Gerard Esteva per a l’esport català? O revisem el pla Marshall que Terricabras va presentar el 2014 a les europees? Torra pregunta pel desescalament del confinament, i Sánchez contesta que no n’hi ha, que qui pugui vagi a treballar amb cotxe particular, que hi haurà mascaretes als llocs on n’hi haurà i que si no hi són dilluns, hi seran dimarts o dimecres o quan sigui. Una cosa així com “farem el que podrem” i el que no es faci quedarà per fer, que deia l’àvia Neus, però dit pel govern d’un estat que ha reclamat tot el poder i que recomana guardar “dos metres de distància al metro i rentar la roba a 60 graus”. De Guindos, ara al BCE, assegura que vivim la situació econòmica més greu des de la Guerra Civil. Menjarem pa de farro? Víctor Font veu el Barça en perill de fallida moral i econòmica i madur per entrar en la tempesta perfecta.

Avui, a bona part d’Espanya i demà als Països Catalans, Navarra, Euskadi, Cantàbria i la Rioja s’incorporen a la feina milions de persones. Per a l’economia anirà bé segur. Treballar sempre ha estat més productiu que folgar, es folgui pel motiu que es folgui. Per a la salut, no ho sap ni el fill de Déu. De fet, la majoria pensa que folgar sempre ha estat més saludable que treballar. El que tots sabem és que si acaba sent dolent per a la salut i hem de tornar enrere serà un drama econòmic. El temps ho dirà. El que crida més l’atenció d’aquest nou cicle és la força que ara es posa en les mascaretes, quan fa dos mesos, tres com a molt, ens deien que deixéssim de fer-nos els interessants, que les mascaretes no servien per a res. Segons el ministre Illa “hem consolidat el pic” i ara s’ha d’anar per “doblegar la corba”, perquè no ens trobem, com deia la consellera Vergés, que “el pic és una serralada”. Hi ha dies que a la vista del llenguatge que usen penso que hem anat més enrere que en el temps dels Pactes de La Moncloa (1977) i que ens torturen amb un llenguatge que no entenen ni ells, com ens torturaven els cantautors en l’època de la censura i com explicava genialment La Trinca. Segurament, com que hi ha hagut temps per fabricar-ne, ara la mascareta és obligatòria, ja que no estem preparats per pujar serralades.

Cunillera no hi troba intencionalitat política. És lògic. La van posar de virreina perquè si un dia necessiten algú que no trobi aigua a mar ella és qui no en trobarà. Ni gota, ni gota, tu! Com si un bolquer gegant l’hagués absorbida. La resposta de Buch no va ser la més afortunada, no va encertar el to i es va embolicar amb el 1939, però tocava, i encara que un altre dia farà bé de preparar-s’ho millor, hem d’agrair-li que estigués al seu lloc. “Va estar a l’altura”, sortint al pas de la barroera broma d’enviar, justament, 1.714.000 mascaretes, digui el que digui la ministra d’administracions territorials. A quina altura ha estat la ministra no sortint ràpidament a dir que era “una broma de mal gust que ofèn molts catalans i que s’hauria d’haver estalviat”? S’hauria acabat tot. Si ella hagués estat a l’altura. Però no. Morta i enterrada per la covid-19, fins i tot la taula de diàleg li fa gràcia, oi, ministra? Com no n’hi ha de fer, si Colau troba “fanàtica” la intervenció de Buch i demana al govern que rectifiqui? I si Rufián se’n mofa situant-lo al Polònia? Coincideixo amb Julià de Jódar. “No ens hem de menjar amb patates que un buròcrata fill de marfanta de Madrid ens engegui 1.714.000 mascaretes per fer riure uns merdes seques de per aquí. Deixem de fer els nens de primera comunió.” Aquesta és l’altura.

Res de crítica, d’acord? Ara tots, tots, a la gran taula del pacte en majúscules, com el del 1977, per sortir de la pitjor situació econòmica des de la Guerra Civil. No són punyetes. El 90% dels espanyols creu que l’oposició s’ha de sumar als acords que proposa Sánchez, segons una enquesta del CIS. Les preguntes serien: Per què fa enquestes el CIS en aquesta situació tan dolenta? No seria més decent fer-hi un ERTO i donar els estalvis a la lluita contra la pesta? Però ja que hi som, com ho han decidit els ciutadans del 90% i els altres? Al pal més llarg? A pedra, paper, tisora? Que saben el que proposa Sánchez? Qui ho ha dit? Uns nous Pactes de La Moncloa i tots firmes!? Amb els mateixos acords del 1977 o què? Una mena d’edició facsímil? Tots als pactes i cap crítica. Aquí només pot criticar el ciutadà de la denúncia de Sant Andreu de la Barca. En aquest cas, “imprescindible acordar diligències d’instrucció amb caràcter urgent”. Que el TSJC decideixi si investiga Torra i Vergés ni més ni menys que per homicidi. El circuit de sempre: un digital explica que no s’ha autoritzat obrir un hospital que la Guàrdia Civil havia muntat –qui és la Guàrdia Civil per muntar hospitals?–, un ciutadà ho denuncia, la fiscalia s’hi afegeix i apa vinga, som-hi. Teníem el president Torra per terra i per mar; a veure si ara ens sortirà per l’aire.

Ja sabem com morirem com a sector econòmic. Sabíem el mal i ara sabem que farem mort de conill, i que les cròniques relataran la mort del poll. Diran que ens ha sobrevingut plàcidament, sense agonia perceptible, al temps que tancaven quioscs, els lectors migraven als gratuïts, la publicitat es feia fonedissa per les canonades de quatre grans xarxes socials i ens redimensionàvem en empreses de comunicació més pensades per al segle XXI que els complexos monstres que arrosseguem del segle XX. Alguns hi arribarem, però el sector farà mort de conill. Es desprèn de la nota emesa avui pel Sindicat de Periodistes que es va trobar, ahir, amb el secretari d’estat de Comunicació, Miguel A. Oliver. Representants de més de trenta comitès d’empresa. Han explicat al govern el que el govern ja sabia i allò per què frisen totes les administracions. Els diaris en paper estan cardats i no hi ha UCI. El sistema sanitari col·lapsa i la premsa ja ha viscut prou anys. Preferència als adults (públics, digitals i segona joventut de les ràdios). És la guilla vigilant les gallines. La mateixa nota del Sindicat ho evidencia. “El secretari ha pres nota de les reivindicacions i s’ha compromès a traslladar-les al govern.” Així de lacònica. Ho sabien i ho esperaven. Ara és la seva. Ni aigua. Cop sec darrere el cap. Temps al temps.