EL SILENCI DE LES PRESONS

La complexitat de la situació sorgida com a conseqüència de la pandèmia que estem patint té molts fronts, i tots són urgents, fins i tot encara que uns siguin més coneguts que uns altres i, en alguns casos, com passa amb la situació a les presons, el silenci sembla que està sent la resposta que l’Estat dona a un problema que, finalment, acabarà explotant.

Els presos, que també són éssers humans, són un col·lectiu vulnerable subjecte a múltiples restriccions que augmenten, si és possible, el risc no només de contagi sinó, també, de contraure la malaltia. Les mesures sanitàries que ens han aconsellat que prenguem són impossibles de practicar a la presó.

Tenint present això, és clar que la situació a les presons catalanes la coneixem perquè el govern ha actuat amb transparència, està donant a conèixer les dades i les mesures adoptades i està treballant no només per contenir el contagi, sinó també les conseqüències d’aquesta malaltia.

La situació a les presons que depenen de l’Estat és, però, molt diferent; hi ha poques dades i, a més, les que hi ha no responen a cap lògica. El sistema penitenciari que depèn de l’Estat abraça més de 50.800 interns i 22.202 funcionaris, un total d’uns 73.002 éssers humans.

En el moment d’escriure aquest article, les dades proporcionades per Institucions Penitenciàries, i que es basen en les del 12 d’abril passat, indiquen que al conjunt de presons que depenen de l’Estat els infectats serien 24 presos i 189 funcionaris. Les morts per covid-19 serien 2, una presa i un funcionari.

Unes dades fantàstiques, sobretot si tenim en compte que, en la mateixa data, a les presons catalanes hi havia un total de 58 interns infectats; és a dir, les presons catalanes tenien 2,41 vegades més infectats que les de l’Estat, però amb una població reclusa de 8.391 persones. Segons aquestes dades, la taxa de contagi a les presons catalanes seria de 0,69 per cada cent interns, mentre que la de les presons de l’Estat no arribaria al 0,047%... tot un èxit de gestió per part d’Institucions Penitenciàries i el Ministeri de l’Interior, si es té present que la taxa de contagi a l’Estat, pel que fa al conjunt de la ciutadania, en la mateixa data del 12 d’abril, estaria al voltant del 0,27%.

Com a les presons no tot són presos, sinó que també hi ha funcionaris, si analitzem les dades que entrega el Ministeri de l’Interior tindrem que, en un col·lectiu de 22.202 funcionaris, el 12 d’abril passat, n’hi havia 189 de contagiats; aquesta dada ens indica que la taxa de contagis seria d’un 0,85% entre aquest col·lectiu, al davant del total estatal, del 0,27%. Aquesta dada seria francament dolenta, perquè indicaria que els funcionaris de les presons que depenen de l’Estat es contagien tres vegades més que la resta de la ciutadania.

No soc epidemiòleg ni un expert en salut pública, però els càlculs que he fet per a aquest article són bastant simples i no excedeixen la capacitat matemàtica d’un advocat; a la vista d’aquestes dades, sembla clar que hi ha alguna cosa que no encaixa. M’explicaré.

És impossible, i si no seria digne d’estudi, que a totes les presons que depenen de l’Estat (amb 50.800 interns) només 24 presos hagin estat infectats pel coronavirus, perquè aquesta xifra no només és ridícula, sinó que, com he dit, a les presons catalanes és gairebé dues vegades i mitja superior i supera en dos els presos infectats, per exemple, en una única presó parisenca (La Santé).

És impossible que els funcionaris de les presons de l’Estat es contagiïn tres vegades més que la resta dels ciutadans i que això no tingui un reflex en la situació mèdica dels presos, perquè les úniques dues formes que, en aquests moments, existeixen perquè el virus entri a les presons és a través dels funcionaris o dels subministradors de l’avituallament que cada presó necessita diàriament.

Arribats a aquest punt, el que hauríem de fer és preguntar-nos les raons de les xifres que he anat exposant i, com us dic, segurament les respostes no agradarien, tot i que reflecteixen molt bé la concepció que es té de la presó en el sistema espanyol i, sobretot, la concepció que es té dels que es troben en aquesta situació.

Per què és tan baix el nombre d’interns infectats? La resposta, segurament, deu ser perquè no els han fet testos de detecció de la covid-19 o els n’han fet molt pocs. Només aquesta falta d’anàlisis permetria unes xifres tan baixes si tenim en compte que les mesures profilàctiques i de prevenció adoptades a les presons catalanes i de l’Estat es van aplicar a partir de la mateixa data.

Per què és tan alt el nombre de funcionaris infectats? Segurament, l’explicació radica, igualment, en el nombre de proves fetes i que sigui molt superior que el practicat no només als interns sinó, també, en termes de població general. Podria ser l’explicació d’una taxa tan alta de contagis.

És possible que hi hagi altres explicacions, però és difícil que cap deixi en bon lloc el Ministeri de l’Interior ni, tampoc, tots aquells que fa setmanes que callen sobre una realitat que, tard o d’hora, ens explotarà a la cara: els presos són éssers humans titulars de drets, i una societat també es defineix per la manera com tracta els seus presos i la seva gent gran.

La ceguesa davant la realitat penitenciària és tan gran que, fins i tot des d’una perspectiva cínica hem oblidat que les dades de presons haurien pogut ser útils, no només per als interns i la realitat medicopenitenciària sinó, igualment, per al conjunt de la població, perquè en entorns tan acotats, amb escasses vies de contagi i amb un univers dimensionable a l’hora de fer testos, ens haurien pogut donar bons elements d’anàlisi que els epidemiòlegs haurien sabut interpretar i extrapolar al conjunt de la societat.

És més, si haguéssim mirat més cap a les presons, el mateix govern espanyol hauria tingut dades més precises i clares a l’hora d’adoptar mesures de desescalada, en lloc de fer proves, amb el risc d’equivocar-se, amb el conjunt de la població com està succeint ara que s’ha aixecat el confinament total per als treballadors dels sectors no essencials i que no poden teletreballar.

En qualsevol cas, i a diferència del que està fent Espanya amb els presos, els diversos països del nostre entorn han començat a executar aquelles mesures que han anat demanant, entre d’altres, les Nacions Unides, la qual cosa ha implicat que milers de reclusos estiguin sortint en llibertat. Només per citar alguns exemples, tenim que al Regne Unit n’han alliberat més de 2.000; a Alemanya, una quantitat similar; a França, més de 1.500; a Itàlia, 4.000; al Marroc, 5.600. També hi ha els casos de Turquia, que n’ha deixat en llibertat 90.000 –tot i que ha mantingut empresonats els presos polítics, els advocats que els representen i periodistes incòmodes–, i de la República Democràtica del Congo, que n’ha alliberat més de 1.200.

No acordar l’alliberament de tots els presos preventius, dels que no suposin un risc per a la societat i dels que tinguin un quadre mèdic que ho aconselli suposa una vulneració del Conveni Europeu de Drets Humans. Concretament, vulnera els articles 2, 3 i 5 pel que fa referència al dret a la vida, a no patir tractes inhumans o degradants, a la seguretat i a la llibertat.

També comporta una vulneració de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea pel que fa al dret a la dignitat humana, a la vida, a la integritat física i psíquica, a la prohibició de tractes inhumans i de pràctiques eugenèsiques, a la seguretat, la igualtat davant la llei i la protecció de la salut, per citar només alguns dels drets que estan en joc.

Això no només va de presos polítics, sinó d’una població reclusa que, sota la competència directa del ministre de l’Interior, està patint una situació que s’està tornant insostenible. Per aquest motiu, els únics responsables del que succeeixi a les presons seran aquells que impedeixen la sortida dels reclusos, ja sigui el ministre de l’Interior, ja siguin altres autoritats o els jutges; tots, absolutament tots, som tributaris dels convenis internacionals subscrits per Espanya, i ara toca complir-los.