QUI TROBA A FALTAR MESSI?

No sé si a vosal­tres us passa, però des que ha començat el con­fi­na­ment si hi ha una cosa que no he tro­bat a fal­tar són els esports. Ep, no dic pas fer-ne, perquè no poder sor­tir ni a esti­rar les cames més enllà de la fleca o del super­mer­cat gene­rarà uns efec­tes col·late­rals inne­ga­bles en el nos­tre benes­tar físic. Bé, efec­tes col·late­rals i fron­tals, depe­nent de si acu­mu­lem grei­xina a les cui­xes, la panxa, la can­sa­lada late­ral o una mica arreu. Vull dir els esports pro­fes­si­o­nals.

Els edi­tors dels infor­ma­tius con­ti­nuen engal­tant-nos impertèrrits una infor­mació espor­tiva que es podrien estal­viar per­fec­ta­ment i dedi­car el temps a repor­tar-nos altres assump­tes més interes­sants que si hi ha no sé quin campió de natació que s’entrena en un gibrell, un moto­rista que fa cur­ses amb la Play o un fut­bo­lista que fa sota­nes, altra­ment dites túnels, a les cadi­res del men­ja­dor. Mal­grat tot, i a diferència del drama que ha sig­ni­fi­cat la sus­pensió de Sant Jordi, per posar un exem­ple, en cap de les con­ver­ses telefòniques, vide­o­con­ferències, xats i xar­xes soci­als diver­ses que segueixo he sen­tit ningú indig­nar-se, esve­rar-se, lamen­tar-se o estres­sar-se perquè no hi ha fut­bol. O bé tinc amics, cone­guts i salu­dats que no són gaire de mirar esports, o bé alguns han començat a veure que es pot viure igual estal­vi­ant-nos la quota de les pla­ta­for­mes de paga­ment, o bé els fut­bo­lers patei­xen en silenci perquè amb l’aigua que baixa no gosen quei­xar-se que Messi i com­pa­nyia no sal­tin a la gespa si no és a la de les seves man­si­ons enjar­di­na­des. Amb els pro­ble­mes que tenim tots ple­gats, m’ima­gino que saber qui gua­nyarà la Cham­pi­ons o el Tour de França ara mateix ens pre­o­cupa entre poc i gens, i això que, segons ana­litza avui el nos­tre com­pany Xavi Oltra en un magnífic dos­sier, l’esca­bet­xada a les com­pe­ti­ci­ons és èpica.

Si vaig errat feu-m’ho saber, però tinc la impressió que aquesta vegada no se’n sor­ti­ran amb la clàssica recepta magis­tral de pa i circ que des de temps imme­mo­ri­als el poder ha fet ser­vir per domes­ti­car les mas­ses. De pa en caldrà, i tant. Però em fa l’efecte que molta gent ha obert els ulls davant d’aquest circ que ens han venut fins ara, en què els gla­di­a­dors viuen com empe­ra­dors i els lle­ons, amb cor­bata, llui­ten pels drets de retrans­missió i les quo­tes de pan­ta­lla.

Segur que hi tor­narà a haver esport d’elit, però qui sap si l’opinió pública haurà arri­bat a la con­clusió que hi ha coses més impor­tants a la vida que ado­rar espor­tis­tes. De moment, això de pri­vi­le­giar els fut­bo­lis­tes amb els tests de coro­na­vi­rus ja està gene­rant certa polèmica. Bon senyal.