APOCALÍPTICS, INTEGRATS I COMPROMESOS

Solem creure que vivim en una societat secularitzada, laica, però no parem de recórrer a les jaculatòries, és a dir, a les oracions, per exorcitzar les incerteses, el nostres perills i amenaces. “No tenim por”, resàvem el 17-A del 2017, ben espantats. “Ens en sortirem”, vam dir-nos l’1-O del 2017 a la vista de la brutal i inesperada repressió que tot ho paralitzava. “Ho tornarem a fer”, va advertir Jordi Cuixart, al seu al·legat final el 12-J del 2019, davant d’un tribunal disposat a impedir-ho com fos. I ara, exclamem “tot acabarà bé”, amb el cor encongit, sense veure’n el final.

Òbviament, cap d’aquestes jaculatòries no pretén fer pronòstics. No som tan ximples ni tan il·lusos per no saber que sí, que tenim molta por, que no sabem com sortir-nos-en, que ens agradaria tornar-ho a fer però no sabem ni quan ni com, o que res no celebraríem tant com que tot acabés bé, al més aviat possible. Al contrari, totes aquestes oracions laiques són l’expressió d’un desig, d’una voluntat, d’un projecte, d’una determinació, d’una esperança. I és així com les persones i els pobles resisteixen, avancen i se salven. Amb confiança i amb esperança.

Crec –vull creure, perquè la meva fe sempre ha estat més una aposta que una convicció– que aquestes oracions són les que fan bategar el cor de la nostra societat. Si no fos així, ja hauríem caigut en la desesperació, i com a poble, ens hauríem extingit. Però també és cert que aquestes oracions serveixen per enfrontar-nos a tot un clima advers propiciat pels que, de bona fe, es deixen endur pel desànim o pels que, amb mala intenció, s’abonen a la devastació per treure’n profit, material o intel·lectual.

L’any 1964, Umberto Eco publicava Apocalíptics i integrats, per definir dues actituds bàsiques davant dels mitjans de comunicació de massa. L’actitud conservadora era la dels que tenien una percepció negativa, catastròfica, davant d’aquests mitjans. Els integrats eren els que, acríticament, n’aplaudien l’arribada. La reacció actual davant la pandèmia m’hi ha fet pensar. També ara tenim els apocalíptics, que ni que recorrin a discursos aparentment crítics, d’esquerres, revolucionaris, en el fons, són discursos conservadors. I ho són perquè aprofiten la desgràcia per reafirmar-se en el mateix que ja pensaven abans, i també perquè provoquen just el contrari del que voldrien: més temor, més alarma, més reclusió intel·lectual, més desig de tornar enrere.

D’altra banda, tenim els integrats que, en aquest cas, serien els que compten poder treure rèdit de la desgràcia. Penso en els que consideren que cal aprofitar l’espant general per exacerbar els sentiments nacionalistes, per escampar els valors de la disciplina militar o per justificar les restriccions de les llibertats fonamentals. En definitiva, els que responen a la crisi amb actituds autoritàries. Potser dir-ne “integrats” és poc precís. Diguem-ne “barruts”.

I llavors hi ha tota la resta, individus, organitzacions i institucions, que abans de treure’n partit, abans de fer càlculs sobre els possibles avantatges, el que han fet és arremangar-se, buscar solucions, ajudar, empènyer, col·laborar, acompanyar, analitzar, imaginar, investigar, confiar... És clar que no són els que ho tenen més fàcil per ser reconeguts, perquè es mouen en la complexitat d’unes circumstàncies confuses, inèdites, imprevistes. Tenen massa feina per atendre els entrevistadors. I, tanmateix, són els que estan més exposats a la crítica, això sí. Als errors, també. Als riscos personals, i tant. Però són els que responen a les jaculatòries de la majoria, a les oracions dels que mantenim l’esperança que “tot acabarà bé”. No són ni apocalíptics –sent els que tindrien més raons per ser-ne–, ni els integrats, perquè de rèdit personal, cap ni un.

Com n’hauríem de dir, d’aquests? Diguem-ne els implicats? Els propositius? Els solidaris? Són els compromesos de sempre. La majoria que compta i ens salva.