L’EXCUSA PER RETALLAR DRETS

Mentre la pandèmia, i la informació que se’n deriva, cobreix gairebé la totalitat de l’actualitat veiem com, a poc a poc, es van adoptant mesures que, sens dubte, acabaran implicant una clara i seriosa retallada de llibertats de la qual, més aviat que tard, ens n’acabarem penedint; almenys, ens penedirem d’haver-ho vist, sentit i llegit sense haver-hi donat la importància que es mereixia i, a més, sense haver-ne dit res mentre passava.

L’autèntic problema amb les retallades de drets i llibertats és que no són situacions puntuals ni limitades temporalment… Sempre que s’adopten tenen vocació de permanència, i modificar la situació creada, en moltes ocasions, acaba sent gairebé tan o més complex que el que va costar guanyar els drets esmentats.

Els exemples amb les retallades de llibertats són múltiples i diversos en aquests temps que corren i, segurament, molts els veiem com si no ho fossin, o pitjor encara, tant se’ns en dona perquè no ens afecten directament… En realitat, qualsevol retallada de drets i llibertats ens afecta a tots, per molt que en un determinat i concret cas no tinguin una afectació directa en un mateix.

Per mostrar com funciona tot això, faré servir un exemple, una notícia publicada fa pocs dies amb aquest titular: “Permís judicial per mantenir les escoltes policials.” Com és natural i sent advocat, no vaig poder evitar llegir-la sencera i adonar-me que era molt pitjor del que el mateix titular presagiava.

Una lectura minuciosa del contingut de la notícia em va fer fixar l’atenció en determinades frases que reflecteixen la gravetat del tema. Aniré per parts, perquè es pot aprofitar tot.

“L’Audiencia Nacional ha renovat totes les autoritzacions d’escoltes telefòniques que desenvolupen la Policía Nacional, la Guàrdia Civil i les policies autonòmiques.” Sí, es tracta d’una renovació massiva d’una mesura restrictiva de drets fonamentals que, per definició legal i jurisprudencial, només pot ser adoptada amb caràcter excepcional, sota l’estricta vigilància judicial i només en aquells casos en què no hi ha altres mitjans menys perjudicials per poder aconseguir la mateixa finalitat investigadora i, òbviament, només en el cas de delictes greus.

Què es va fer per aconseguir aquestes pròrrogues? La cosa sembla que va ser molt senzilla perquè, segons justifiquen en la notícia, “són circumstàncies extraordinàries”, per la qual cosa les sol·licituds s’han presentat en base al que la mateixa policia defineix com “quasi un informe tipus” i tot plegat perquè “a causa de les restriccions de moviment i la mínima activitat a l’Audiencia, tampoc ha estat necessària la presència dels responsables de les investigacions davant l’autoritat judicial per explicar l’avenç de les seves recerques”. Dit més clarament, es van acordar mesures restrictives de dret sobre la base d’unes sol·licituds “tipus” i sense una mínima i directa explicació per part de qui les sol·licitava ni un acabat control jurisdiccional de la mesura.

Els jutjats s’han llançat a adoptar mesures d’aquesta intensitat perquè, segons explica la mateixa notícia: “Després de les mesures extraordinàries aprovades en el món judicial com a conseqüència de la pandèmia, els jutjats han decidit prorrogar totes les escoltes que estaven obertes just abans de la crisi sanitària.” Mai havia vist que, per una situació mèdica concreta, per molt greu que fos, es poguessin prorrogar mesures d’investigació penal limitadores de drets fonamentals.

La raó de tot plegat no és cap altra, sempre segons l’esmentada notícia, que el fet que “els jutges estan entenent que totes aquestes vigilàncies s’han de prolongar perquè ens trobem en una situació extraordinària”, i això a pesar que “les escoltes no estan servint gaire ara mateix”, però l’objectiu no és cap altre que “mantenir la pressió policial perquè quan això es reactivi, el món delinqüencial agafarà la velocitat habitual i segurament modificarà els seus mètodes”.

Aquestes mesures de què parla la notícia són, bàsicament, dues: intervencions telefòniques i intervencions ambientals que consisteixen a posar micròfons ocults en domicilis, cotxes, locals o qualsevol lloc que sigui freqüentat per les persones que estan sent investigades. Es tracta, per tant, de mesures absolutament limitadores de drets fonamentals com ho són el secret de les comunicacions i el dret a la intimitat.

Fins ara, és a dir en l’era pre-covid, la llei establia uns criteris per autoritzar aquestes mesures, que la jurisprudència estatal i europea va acabar de perfilar establint uns requisits concrets; no obstant això, a partir d’ara, sembla que s’han imposat altres criteris que, en cap cas, garanteixen els nostres drets, que són els mateixos que els que tenen les persones que poden estar sent investigades penalment.

Aquest exemple, la recent decisió de l’Audiencia Nacional, reflecteix que estem al davant d’un clar retrocés en matèria de drets i llibertats, i aquest és només un dels exemples del que està succeint i, com dic, hauria de ser un fet que ens preocupés a tots. No obstant això, soc conscient que molts creuen que les investigacions penals són sempre en contra d’altres, mai en contra d’un mateix, però en aquests gairebé tres anys que han passat des de l’1-O, sembla evident que qualsevol ciutadà pot ser objecte d’una investigació penal, per la qual cosa no és necessari empatitzar amb un investigat, per a molts un delinqüent o, amb sort, presumpte delinqüent, sinó que n’hi ha prou amb assumir que mesures d’aquestes característiques les podem patir tots… i si s’és català o basc, no cal ni dir-ho.

El que s’ha fet amb aquestes escoltes telefòniques i ambientals de l’exemple és una cosa que ja sabem i que, sens dubte, podrà i serà reclamada al seu moment. Un cop més, haurà de venir algun Tribunal Europeu a posar ordre a això que ja sembla un autèntic desgavell. Ara bé, tenint en compte que ho sabem, potser és el moment de plantejar-nos l’autèntica qüestió, que consisteix a saber quantes coses més, de les quals encara no ens hem assabentat, estan passant i quants dels nostres drets s’estan veient restringits o, directament, vulnerats sense que en siguem conscients ni tinguem manera d’oposar-nos-hi?

Segurament són moltes les coses que s’estan fent a costa dels nostres drets i llibertats, algunes d’inimaginables, però temps agitats com els que estem vivint, potser definibles com a convulsos, són el caldo de cultiu ideal per a les retallades de llibertats i perquè demòcrates només de boca s’aprofitin de la situació per arrossegar-nos cap a un terreny propi de règims totalitaris.

No, una crisi sanitària i la seva consegüent crisi econòmica no poden ni han de ser l’excusa per retallar drets ni llibertats ni, tampoc, el moment de permetre-ho. Tots hem estat conscients del greu moment que vivim, de la necessitat de seguir unes determinades pautes de conducta, d’assumir les conseqüències d’un confinament que no s’acaba i, és més, hem estat, igualment, comprensius amb els que han hagut de dirigir el vaixell en el que bé es podria anomenar una tempesta perfecta…, però una cosa molt diferent és que es confongui la comprensió amb la renúncia.

El que no podem ni hem de fer és renunciar a cap dels nostres drets ni espais de llibertat, hem de ser, si es pot, més exigents encara i, a canvi de tot l’esforç i sacrifici que hem fet, exigir, com a ciutadans, que els poders públics respectin, com a mínim, els nostres drets fonamentals.

Sembla que d’aquesta pandèmia tothom pretén treure’n la seva quota de benefici i, per a alguns, aquest rèdit sembla que sorgeix a costa dels drets d’altres, dels nostres drets. Aquesta és l’actitud dels que ostenten quotes de poder però que, per molt que prediquin, de demòcrates en tenen molt poc i se’ls nota.

La nostra resposta no ha de ser cap altra que una rotunda negativa a admetre-ho i, a més, una actitud desobedient i bel·ligerant davant de qualsevol intent de retallar allò que tant ha costat de guanyar i que, probablement, sigui l’única cosa que ens quedi quan la fase aguda d’aquesta crisi sanitària hagi passat: els nostres drets i llibertats.