SOM UNA NACIÓ SENSE NACIONALISTES?

Ser naci­o­na­lista avui és com dir-se Leo­vi­gilda. El nom resulta tan antipàtic que, gene­ral­ment, qui el porta es fa dir Gilda o Leo, però no pas per això deixa de ser Leo­vi­gilda. Amb el naci­o­na­lisme passa el mateix. Com que és con­si­dera lleig, n’hi ha que es fan dir patri­o­tes, n’hi ha que es fan dir inde­pen­den­tis­tes i, depèn d’on, n’hi ha de cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes.

Després de l’hor­ror cau­sat en el segle XX pel supre­ma­cisme nazi i fei­xista, anar pel món dient que ets naci­o­na­lista causa una certa repulsió, i més sabent que el naci­o­na­lisme dels ven­ce­dors, nord-ame­ri­cans, britànics, fran­ce­sos i rus­sos, és molt més civi­lit­zat, espe­ci­al­ment si no entrem en detalls com Hiros­hima, Guantánamo, la fron­tera amb Mèxic, el Bre­xit, Algèria, el geno­cidi lingüístic a la Cata­lu­nya Nord, Sta­lin i Putin.

Alhora, en la soci­e­tat actual naci­o­na­lisme i iden­ti­tat són con­cep­tes cada cop més dis­tants. En aquest marc cal situar les reticències de part del naci­o­na­lisme a reconèixer que n’és, com ha fet recent­ment Roger Tor­rent defen­sant Cata­lu­nya com a nació des d’un inde­pen­den­tisme no naci­o­na­lista, seguint el cor­rent impul­sat des d’ERC des dels anys noranta (amb èxit) per eixam­plar la base en un país de diver­si­tat iden­titària.

Es pot pertànyer a una nació sense ser naci­o­na­lista? I tant. Es pot en totes les naci­ons amb ban­dera a l’ONU. En aquest cas, l’estat on vius exer­ceix el naci­o­na­lisme en nom teu per més no naci­o­na­lista que siguis. Tenir un estat faculta, també, per cri­ti­car Espa­nya per la gestió de la crisi actual si ets naci­o­na­lista holandès o ale­many, però si ets català no, tot i que no cal ser tan bar­roer com Joan Cana­dell.

Una nació sense estat, en canvi, neces­sita ciu­ta­dans pro­ac­tius perquè només exis­teix en la volun­tat política del poble. Ser pro­ac­tiu en la defensa d’una nació és ser naci­o­na­lista, de la mateixa manera que ser pro­ac­tiu amb una flauta és ser, amb més o menys dedi­cació, flau­tista. Ser inde­pen­den­tista, en defi­ni­tiva, no deu ser altra cosa que la forma més rao­na­ble de ser naci­o­na­lista a Cata­lu­nya, rei­vin­di­cant una comu­ni­tat política amb volun­tat de ser, bo i cons­ta­tant que hi con­vi­uen diver­ses iden­ti­tats. No patiu doncs, si sou votants d’ERC i teniu un pòster del naci­o­na­lista Macià al men­ja­dor o trem­peu cada cop que veieu Bra­ve­he­art. És nor­mal. Tan nor­mal com lle­gir als esta­tuts d’Esquerra ‘con­sell naci­o­nal’, ‘seu naci­o­nal’, ‘exe­cu­tiva naci­o­nal’ i cons­ta­tar que el par­tit “té com a objec­tiu la inde­pendència de la nació cata­lana” i que el pri­mer deure del mili­tant és “con­tri­buir a la inde­pendència de la nació cata­lana”. Podria dir-hi “república cata­lana” i “seu cen­tral”, però no ho diu. Típic argot naci­o­na­lista.

Per cert, segons l’Ides­cat al nos­tre país hi viuen una vin­tena de Leo­vi­gil­des. Espero que no se m’hagin ofès. El nom no és pas lleig, tot són gus­tos, ni explica com és qui se’n diu. Són el caràcter, l’acti­tud i el com­por­ta­ment que fan millor o pit­jor una per­sona. Tal com passa amb els naci­o­na­lis­tes.