El voraviu

Des d’Heribert Barrera, el primer que vaig conèixer, assimilo la presidència del Parlament a la pedra picada. Avui, a la ràdio, Roger Torrent ha transmès la desagradable sensació que provoca acaronar-te amb pedra tosca. No ho he fet mai, però l’àvia Neus me n’havia posat sobre avís. “Tan suau com si et refreguen una argelaga o la pedra tosca”, deia. Quan li han preguntat per les declaracions en què Canadell deia que la covid-19 hauria fet menys morts a Catalunya si fóssim una república independent, el president Torrent s’ha fet una dutxa mental ràpida de titulars políticament correctes i ha perdut el nord. O m’ho ha semblat. “L’últim que demana aquesta crisi són plantejaments nacionalistes, i els independentistes hem de marxar de discursos que tenen connotacions nacionalistes.” Que fort, tu! El pensament lliure torna a estar fora del terreny joc i no cal que ens ho diguin, l’hi hem de posar nosaltres mateixos. Suposats líders ens ho recomanen! I per què? I ells ho fan? I des de quan? Només per la covid-19? Què més, a part de la crisi, l’últim que demana són plantejament nacionalistes? Per a un nacionalista, vull dir? No entenc res. I només passa amb el nacionalisme, això? Els socialistes, els catòlics, els del Barça, els vegans no han de marxar de discursos socialistes, catòlics, barcelonistes o vegans?

“Brama, brama, ja pots bramar. Bramar eixampla els pulmons”, cridava l’àvia Neus quan em recargolava i picava de mans i peus i sanglotava com un posseït per colar algun caprici que volia abans que res, fossin uns xarrups de llet condensada o una llesca de pa amb vi i sucre. Aquest moment sonor de les nostres vides, que compartim tots els ciutadans, però sense prova documental, quedarà en els arxius familiars del segle XXI, a més de les fotografies que hi tenim els del segle XX. El so dels grans moments individuals que els mòbils capten canviarà la percepció que els descendents tindran dels avantpassats que no han conegut. Una fotografia sense els contemporanis de qui la mira és una finestra a la imaginació. Tot el que en saps dels que hi veus és de referència. Les veus ens faran més propers per als descendents que no coneixerem. “Escolta quina veu més trencada tenia el rebesavi i quin to de mala llet que lliga amb la cara que feia.” Se me n’ha anat la bola. És la intensitat del moment. Acabo d’escoltar la nota de veu que m’han enviat els meus nebots Francesc i Ariadna. En fer clic he escoltat el primer plor del seu fill, l’Arnau. El primer besnét per a la meva mare. Un tipus que sempre podrà dir que va ser arribar ell i marxar els militars de les rodes de premsa. Per molts anys!

Les pirotècnies catalanes demanen una nova data per al Sant Joan perquè veuen que el 24 de juny rascaran tan poc com per les Falles de Sant Josep. Parlen de Sant Jaume, el 25 de juliol, aposta que vol dir que també donen per mort Sant Pere, l’altra revetlla tradicional, encara que molt a la baixa. Si no hi ha Sant Joan, també s’hi posaran la mà els pastissers (que ja se la hi van posar amb bunyols de quaresma, els tortells de Rams i les mones de Pasqua) i els cavistes. Dins la complexitat de tot el que ens ve, fa més fàcil d’entendre la preocupació d’aquells negocis que concentren volums molt importants en un moment determinat. El mateix ha passat amb llibres i roses; tothom busca alternatives i s’entén. Els pirotècnics s’aferren a Sant Jaume i fan bé, perquè a pessigades petites sembla que morim més còmodes. Si al juliol hem de dir que més endavant, ja ho farem. Llibres, dracs, cava, roses, petards, coques, bunyols, tortells i el que quedi pel camí; tot entre Nadal i Sant Esteve direm, si cal. El temps no torna. Agradi més o menys, el temps no torna, sigui perdut o guanyat, que és una percepció subjectiva. Ni torna el temps ni vindran els alemanys. No els deixen. Quant és això només en cervesa que no despatxarem als bars que puguin obrir al 33%? Per sort, Manuel Valls es reinventa. A França.

Alfonso Merlos, periodista jove i premiat, franctirador del nacionalisme i l’independentisme catalans des de totes i cadascuna de les posicions que la caverna li ha brindat, reivindica la seva vida privada. “Merlos Place”, en diuen. És vida privada fer des de casa per a un programa que emet en directe per YouTube una videoconferència i que passi darrere teu una noia en roba interior que no és la companya sentimental coneguda i la vegi tot el món mundial? És vida privada (fem ulls clucs i orelles sordes) que els programes en què treballeu el trio La La La pregonin que la noia que passa per darrere teu amb dues peces de roba treballa a la mateixa cadena que col·labores tu i la que fins ara se suposava que era la teva companya sentimental? És vida privada canviar durant el confinament la parella que conviu amb tu (o intercalar-la), que és el que ha acabat passant? És vida privada que a banda de totes les trones des d’on sermoneges estiguis a sou, per 180.000 euros anuals, del Col·legi d’Advocats de Madrid per mantenir-los la imatge pública? Recorda, Merlos, que aquell famós vídeo de Pedro J. amb Rapú era “robat”. El teu vídeo, somera, el vas emetre tu en directe. Defensa el que vulguis, estàs en el teu dret. T’he vist i escoltat tan pinxo, que avui em peto el cul de riure, espavilat!

Si m’hagués enganxat més jove hauria plorat de ràbia, bo i que l’àvia Neus des de petit em va cridar l’atenció sobre la companyia. “Qui va amb un coix, al cap d’un any són dos.” No sé si és el que li ha passat a Josep Costa, que va entrar en política com a suposadament lliure de la disciplina dels partits, o si és que ja no hi va entrar tan lliure, o si és que la renovació és impossible, però la conversa d’avui amb el diputat de Cs per pactar el vot a favor de fer una transferència per evitar una foto de Torrent entregant un xec a Aragonès no pot tenir perdó de Déu al cel, ni cap tipus de consideració dels homes a la Terra. Tant li fa que l’hagin pescat, que d’homes públics enxampats amb els pantalons als genolls per una badada tècnica, n’hi ha legions i encara ronden tots. Tant li fa el baix nivell de la conxorxa, que s’ha d’estar una mica malalt de no sé què per destinar un segon de la teva vida a tan alta croada. Tant li fa que sectors d’ERC ara en demanin el cap i tinguem oberta la minicrisi tres milions entre els socis de govern. És que no hem avançat gens. És que som al mateix lloc de sempre. És que és la tribu i l’interès de la tribu. La tribu i el privilegi de la tribu. La tribu contra la tribu. Res més. I si no ho eres, en anar amb un coix, al cap d’un any sou dos. Quina ràbia, tu! I tampoc plegarà, és clar.

A les portes de l’1 de maig, l’Organització Internacional del Treball (OIT) anuncia que la meitat dels llocs de treball del món estan en risc pels efectes de la pandèmia, que 1.600 milions de treballadors es podrien quedar sense ingressos i que el cop més dur se l’emportaran els treballadors de l’economia informal, és a dir, els que no tenen contracte. Segons les pròpies dades de l’OIT, dels 3.300 milions de treballadors que hi ha al món, els de l’economia informal, els sensecontracte, en són 2.000 milions. Són gent que quan es queden sense feina tenen recursos per sobreviure durant un mes. Queda clar que tant el confinament com el desconfinament es veu molt diferent des de la part del món on et trobes. La nostra visió eurocentrista busca dia perquè no es perdi la lliga de futbol, encara que s’hagi de jugar a l’agost. La nostra visió eurocentrista especula amb el dia que podrem tornar a deixar la mainada a l’escola o amb els avis. La nostra visió eurocentrista clama perquè vinguin turistes a partir d’ara mateix com venen cada any a partir d’ara mateix. La nostra visió eurocentrista reivindica que es programin concerts i festes per salvar la cultura. La nostra visió eurocentrista organitza la solidaritat pels sensesostre i les classes desfavorides. I els 2.000 milions de l’economia informal?

“Salvar vides dels aragonesos està molt al davant de salvar políticament Pedro Sánchez”, ha dit avui Javier Lambán a les corts d’Aragó, en resposta a una pregunta de Vox, al temps que afirmava que no li agrada el pla de desconfinament elaborat pel PSOE i Podemos. “No ens agrada, no respon al que el govern d’Aragó havia plantejat.” El dirigent socialista aragonès tampoc comparteix la unitat territorial de la província que han escollit per a la desescalada i també ho ha deixat ben clar. No gaire res de nou sobre el que ja han dit altres autonomies, amb Catalunya, Euskadi, Galícia i el País Valencià al capdavant. Per què un dia després de la dura sessió que el govern d’Espanya va tenir al Congrés Lambán no s’ho estalvia? És encara un rebrot de la partida pel poder al partit que van mantenir al seu moment sanchistes i susanistes? O estem ja a les primeres preses de posicions d’una nova partida? Sánchez només té emprenyat els altres o ja té també emprenyats els seus? Si al caos que tenen organitzat s’hi afegeix una cursa caïnita pel poder dins del PSOE, calcem-nos! Probablement, les declaracions de Guerra sobre la necessitat i la virtut de recentralitzar no eren casualitat. Si és així, els mals temps encara han d’arribar i seran a més a més d’aquells que porti el virus.