LA VELLA ANORMALITAT

La discussió que hem viscut aquesta setmana sobre la pròrroga de l’estat d’alarma és un símptoma més que, almenys en el terreny polític, la nova normalitat que ens espera no serà ni nova ni normalitat. A diferència de Catalunya, on els plats no són per parar taula, sinó per volar contra els caps dels comensals, el nacionalisme espanyol sempre troba prou consens per exercir l’autoritarisme d’estat, ja sigui per lluitar contra l’independentisme català, ja sigui per retallar drets amb l’excusa avui d’una pandèmia, demà ja ho veurem.

La geometria variable de Pedro Sánchez és la previsible en un governant que ja ha donat prou proves en la seva carrera política que no té cap altra ideologia que l’assoliment i el manteniment del poder i que respecte de Catalunya la seva falta de credibilitat és tan absoluta que només és capaç d’enganyar a qui es vol deixar enganyar fruit de la desesperació estratègica, l’esgotament polític o la interiorització de la por davant la repressió d’estat.

Aquest cop ha calgut el suport de Ciutadans? Doncs cop de volant a la dreta. Del PNB, no val la pena parlar-ne. S’han de tenir moltes diòptries a la visió política per creure que els nacionalistes bascos són el gran mirall de l’èxit negociador i la ponderació política. Quan es controla la caixa, la política sempre és més senzilla, perquè mai no has de calcular què hi pots perdre, sinó únicament què hi tens a guanyar, una fórmula de negociació popularment més coneguda com a xantatge.

En els mesos que vindran, per tant, ja sabem que el procés català no estarà gens condicionat per la nova normalitat derivada de la crisi del coronavirus. L’Estat espanyol, governi qui governi, ens tractarà de la mateixa manera de sempre. Drenant la capacitat de generar riquesa del país, ofegant la gestió pública dels recursos, minant la capacitat política i desestabilitzant amb la pressió mediàtica i judicial fins que els catalans votem bé, és a dir, decidim deixar de ser altra cosa que súbdits obedients i monolingües de la corrupta monarquia espanyola.

Així està el pati. Podem mantenir els somnis humits d’agermanament republicà amb les esquerres espanyoles. Podem. Però quan despertem descobrirem que, com ha passat sempre, a Espanya no hi ha ni prou republicans, ni prou gent d’esquerra que vagi més enllà de la retòrica de moqueta i saló. Tot el temps que continuem perdent intentant negociar com travessem el riu amb l’escorpí a coll, és temps que deixarem d’apartar-nos-en prou per evitar la fiblada.