El voraviu

L’àvia Neus era monolingüe en l’ús social. La vida que feia (de casa a l’hort, de l’hort a casa, de casa a bosc i de bosc a casa) li permetia ser-ho. Els moments de castellà eren volgudament ampul·losos, d’una sonoritat forçada. “Las cosas de palacio van despacio”, hauria dit avui en llegir la nova entrega de les aventures del rei emèrit espanyol. I és que és el que hi ha. Això va a poc a poc, però acabarà ensorrat. Ni ho aguantarà el PSOE, ni Podemos al govern, ni la dreta, ni els gerros xinesos de la Transició, ni la pandèmia, ni mil pandèmies més. Els Borbons tenen els dies (anys) comptats com a mestretites del latifundi espanyol. Veurem si aquesta vegada per sempre. Avui sabem (ho va declarar el gestor financer l’octubre del 2018 al fiscal suís) que l’abril del 2010 (encara era rei, quatre anys abans d’abdicar), Joan Carles es passejava pel món (Abu Dabi - Ginebra) amb una maleta amb 1,9 milions de dòlars, que li havia donat el rei de Bahrain i que van acabar al famós compte de Lucum al banc Mirabaud. Quan el fiscal pregunta al gestor per quines raons un rei donava calerons a l’altre, el gestor s’espolsa les puces. “Joan Carles I és una persona apreciada als països del Golf.” Anirà a poc a poc, perquè són coses de palau, però veurem petar els Borbons, per vergonya de tots els que els tapen.

Tan gran que era aquella activista disfressada d’abella Maia contra l’especulació immobiliària i tan petita que és aquesta alcaldessa que té la vara per un ocellot confinat a Menorca que prepara la remigració a França. S’inaugurarà mai un museu amb el retrat dels que van finançar, impulsar i predicar a favor del gavatx? Millor no reinvindicar-lo avui, que Ada Colau està trista. Al nivell dels galàctics del futbol que volen forçar un canvi d’equip i tenen el contracte en contra. Estan tristos. No són feliços. Com ella. És el que se li ha ocorregut quan uns artistes revoltosos l’han plantat juntament amb Buenafuente, el Terrat, Mediapro i els 200.000 euros a què pujava la broma d’un concert que havia pensat. Ha provat d’arreglar-ho dient que el cost l’assumirien les productores (que trempats, tu!), però no ha colat, i així és com l’Ada s’ha mostrat davant dels micròfons: trista. Està trista i lamenta la polèmica, però explicació, el que es diu explicació de qui cobrava què, com i per què, ni una. I explicació sobre per què s’havia adjudicat sense concurs, tampoc. Està trista i lamenta la polèmica. No s’entén. Jo creia que la trobaria exultant. No demana empoderament? Això ha passat. Els artistes s’han empoderat i malgrat que depenen del diner oficial, han fet botifarra al poder constituït, que ara ets tu, amiga Colau. Hauries d’estar contenta.

Diumenge entretingut, entretingut. D’una banda, indignació amb Cristina Puig perquè ahir, al FAQS, va preguntar a Torra si presideix una gestoria. Amb habilitat, el president la va retopar: “Em sap greu que utilitzi aquesta paraula. M’estimo les institucions del país.” No està sol, president. Però l’entrevistadora, tampoc. Tant passar el ribot, periodísticament som això, una gestoria. Ben vist, Cristina. Guardem la indignació. També Iceta excita ànims en repiular el títol d’una entrevista a Javier Cercas: “Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017.” No aclareixen què d’aquella tardor va afectar tant el Premi Planeta. Queda en suspens. Què el va afectar? La mobilització pacífica? La despesa en piolins? El discurs del rei? La maniobra de Puigdemont sota el pont? Els 2 milions de votants? La tardor en si mateixa? El que queda clar és que aquest noi ha quedat afectat. Dues vegades. Ara i la tardor del 2017. El tema potser és aquest, que algú li hauria de mirar l’afectació i, si és el cas, tractar-li. Ja fa temps que, com diria l’àvia Neus, les coses que diu no són del cas. Potser Iceta el promociona per a ministre. Per dir coses com “Portugal està més a l’oest i el virus venia de l’est” ja se’n sortiria, Cercas. És el nivell exhibit avui per la quarta vicepresidenta.

A primera hora, el periodista musical Santi Carrillo, director de Rockdelux des de fa més de trenta anys, confirma que el número de maig de la revista serà l’últim. Es reconeix víctima de la covid. No només de la covid, però després de tot el que han passat, no tenien múscul per afrontar el que al sector encara l’espera. Per desgràcia, no seran els únics a qui no els servirà de res la crida que ahir, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, feia el Col·legi de Periodistes a totes les administracions perquè garantissin la supervivència del sector (empreses i autònoms) davant la crisi. El Col·legi defensa, amb tota la raó, que si el sector no sobreviu, res assegura que “la ciutadania pugui seguir tenint garantit el dret a la llibertat d’informació”. És el mateix que van anar a dir representants dels comitès d’empresa dels diaris al govern. El sector, però, no sobreviurà. Com l’hem conegut, no. Els mitjans públics, i encara. Per això, ja ho he dit altres vegades, tinc la sensació que anar a dir-ho a les administracions és posar la guilla a vigilar les gallines. També jo espero que no sigui així i que apareguin polítics amb noms i cognoms (la paraula administracions és un eufemisme) que creguin, com el Col·legi, que s’ha de garantir la llibertat d’informació. Si pensen que amb l’IVA digital al 4% ja n’hi ha prou, estem arreglats!

Demà entrarem en el verdader estat d’alarma. Premeu dents i natges. El Congrés aprovarà la quarta pròrroga gràcies a l’acord que el PSOE ha tancat avui amb Cs. Aquella bonica història del govern de coalició progressista començarà a fer la fi d’en cagaelàstics, que anirà agafant forma en la reunió setmanal a què s’han compromès. Fixeu-vos la diferència de preu. Una investidura (afegida a divuit mesos de govern que t’havien facilitat amb una moció de censura) es paga amb una taula de diàleg que triga un mes a reunir-se i que amb la covid-19 fa la fi històrica de les seves germanastres, les bilaterals. Assegurar-te una quarta pròrroga de l’estat d’alarma (que no n’assegura una cinquena perquè les matemàtiques no donen) es paga amb una reunió setmanal. El procés de recentralització de l’estat de les autonomies només tindrà aturador a Euskadi (entès com les tres províncies de les “Vascongadas”, que en deien) per petit, i mentre els seus vots es necessitin. Si la cosa fa via de trobar camins i encaixen amb el PP, ni això. El cafè per a tots s’ha acabat, la cafetera està apagada i el termo és meu. Vox, mentrestant, s’anirà engreixant amb estornells com Girauta, que diu que no ha treballat tant per ser xarnera i que ja s’ha donat de baixa de militància.

És sorprenent, jo ho trobo vaja, com hi ha més o menys la mateixa unanimitat en el rebot del 7% que l’economia espanyola tindrà el 2021 com en la caiguda del 10% que tindrà el 2020. Jo, en canvi, no ho acabo de veure. La caiguda del 10% del PIB d’aquest any l’ensumo, la palpo, la veig a venir i tinc la sensació que li noto l’alè aquí al clatell. Si em diguessin més d’un 10%, tampoc m’estranyaria. També és cert que jo, d’economia, no en tinc la més remota idea, però amb els fets a la mà, sembla que els economistes tampoc gaire. Coincidim també en això. En canvi, aquest rebot del 2021 no jugaria mai a esperar-lo en tensió, a punt de llançar-m’hi, com s’espera un rebot de bàsquet. No sé per què tinc una tendència a pensar que l’esperaré assegut, aquest rebot del 7% del 2021. Per a mi que no arribarà. L’enfonsament del 2020 per a mi que va a missa, però el rebot del 2021 per a mi que l’inventen per daurar-nos la píndola. Massa desmoralització no interessa. Recorden aquella cosa del 2008 de si seria una V o si seria una U o si seria una L el gràfic de la sortida de la crisi? Ens ho dosificaven, ens donaven alternatives. Ara no. Ara deuen pensar que estem molt cremats i que necessitem pastanagues rere les quals córrer, llebres que ens incitin i excitin. Quan s’acosti el 2021, ja ho desinflaran.

No descartem que aquest nou món que sortirà de la pesta sigui més vell que el d’ara. No pas en tot, però en part. Més vintage, si més no. En dies de pesta triomfen els autocines a tot el món. Aquí, de moment, no tenim constància de cap projecte nou, però els sis que existeixen a l’Estat ja han anunciat que obren el primer dia que el desescalament els ho permeti, que és la setmana vinent. Els empresaris ja es promocionen, convençuts que el seu negoci sembla pensat per gaudir de l’oci en temps de covid. La família fora de casa, però segurs dins del cotxe. I la cosa és que no és un desig dels empresaris. El fenomen ja s’ha contrastat. A Alemanya, on no han deixat de funcionar durant la pandèmia, s’ha passat d’una vintena d’instal·lacions a cinquanta, i els encarregats dels recintes diuen que quasi no importa la pel·lícula, que la gent el que vol és sortir. “Entreteniment fora de casa, però amb distància social”, seria una fórmula que l’autocine compleix a la perfecció. Semblant al d’Alemanya, l’èxit també es detecta als Estats Units, a Corea del Sud, a la República Islàmica de l’Iran i a Lituània, on han habilitat l’aeroport de Vilna. A quina normalitat tornarem? Com quedarem després de la famosa reconstrucció? Quants bars restaurants obriran al 30%? Quantes iniciatives com els autocines rescatarem?