PERIODISME EN TEMPS DE PANDÈMIA

Des que hem entrat en el procés de desconfinament, o de desescalada, com se’n diu ara, els graus de desconcert social creixen cada dia que passa. Després del drama de la malaltia i la mortaldat, més enllà del daltabaix econòmic l’abast del qual encara no coneixem prou, hi ha el complicadíssim retorn a la normalitat, m’és igual si se’n vol dir nova o vella. Mai com ara descobrim fins a quin punt l’ordre quotidià, aquesta màquina que fa que gairebé tot rutlli com un rellotge suís, depèn de rutines que donem per descomptades, per naturals sense ser-ho. Un ordre, cal dir-ho, on fins i tot hi encaixem allò que no acaba d’anar per tal que no interrompi el que funciona, posant-ho en uns calaixos dels malendreços socials classificats amb etiquetes políticament correctes: vulnerables (en lloc de pobres); capacitats diverses (en lloc de discapacitats); polítics presos (en lloc de presoners polítics)...

Durant un parell de mesos ens hem posat en mans d’epidemiòlegs i governants amb una notable disciplina. La por –i la responsabilitat, també– fa miracles. Però a mesura que passaven els dies i les setmanes, s’han anat manifestant les crítiques als qui han tingut l’esgotadora i angoixant feina de prendre decisions sense saber exactament qui i com era l’adversari a combatre. Hem vist els retrets i quasi linxaments dirigits als mateixos experts: que fàcil que és ara assenyalar els errors de previsió als qui exigíem que parlessin tan sí com no! I després, sobretot, cap als governants que se n’han hagut de refiar. Crítiques de vegades honestes, a favor de la claredat, però molt sovint oportunistes, aprofitant el mal per fer-ne més, o simplement per desfogar l’antipolític que molts porten a dins.

Però si experts sanitaris i polítics ja s’han convertit en objecte del pim-pam-pum postcovid-19, trobo significatiu la poca atenció crítica que ha merescut el paper dels mitjans de comunicació en general i del periodisme en particular en tot l’afer. I, això, en un context de notables increments d’audiència, sobretot dels audiovisuals i digitals. És cert que, amb un cert victimisme, sovint el periodisme s’exclama –amb part de raó– dels que volen matar el missatger, però no és menys cert que hi ha un tipus de periodisme que fa veure que no existeix el missatger i que parla de la realitat com si ell no en formés part, com si no hi fos, escapolint-se d’aquesta manera de qualsevol exercici d’autocrítica.

Així, es podria considerar el paper que ha fet el periodisme en la necessària disciplinació social, però també amb abusos en el tractament sensacionalista de la pandèmia. Per no assenyalar amb el dit ningú d’aquí, poso el cas d’aquell corresponsal d’un dels mitjans londinencs més importants que escrivia: “Sortir a comprar llet pot resultar tan mortal com conduir per la carretera més suïcidament bombardejada de Kabul.” Però si no sensacionalisme, el recurs a una emocionalitat descordada ha estat constant, sovint en detriment de l’anàlisi dels fets. Per no esmentar les limitacions greus en la presentació de les dades, en part per la precarietat de les fonts, però també per una notable incompetència per comprendre-les i explicar-les.

De tot plegat, però, el que em sembla més qüestionable és el periodisme que no es limita a exercir el legítim paper de control dels poders públics i privats, sinó el que gosa dir què han de fer els governs. Naturalment, sense haver-ne d’assumir cap de les conseqüències. Posem per cas, sense dir-nos quines serien les implicacions dels increments de despesa pública exigits. Un exemple: té cap sentit donar suport a l’exigència de contractar 100.000 mestres, de cop, sense ni dir que ni tan sols els tenim disponibles, ni com afectaria la qualitat del sistema, ni per quins procediments laborals podrien accedir a aquesta funció pública? O, s’ha considerat que la prudència de determinades decisions s’explica pels riscos penals que tenen i que –ja ho veurem aquest setembre–, donarà pas a tota mena de denúncies als jutjats?

Les fronteres no sempre són prou clares, però es tracta d’intentar distingir tan clarament com sigui possible entre informar i sermonejar, entre analitzar i moralitzar, tret que es tingui una agenda política o partidista definida, que llavors cal que el lector conegui. Tant que es diu que cal convertir aquesta crisi sanitària i social en una oportunitat, suggereixo que la revisió crítica –i autocrítica– del paper del periodisme en situacions d’estrès social com aquesta en sigui una.