PERIODISME EN TEMPS DE PANDÈMIA

Des que hem entrat en el procés de des­con­fi­na­ment, o de deses­ca­lada, com se’n diu ara, els graus de des­con­cert social crei­xen cada dia que passa. Després del drama de la malal­tia i la mor­tal­dat, més enllà del dal­ta­baix econòmic l’abast del qual encara no conei­xem prou, hi ha el com­pli­cadíssim retorn a la nor­ma­li­tat, m’és igual si se’n vol dir nova o vella. Mai com ara des­co­brim fins a quin punt l’ordre quo­tidià, aquesta màquina que fa que gai­rebé tot rut­lli com un rellotge suís, depèn de ruti­nes que donem per des­comp­ta­des, per natu­rals sense ser-ho. Un ordre, cal dir-ho, on fins i tot hi encai­xem allò que no acaba d’anar per tal que no inter­rompi el que fun­ci­ona, posant-ho en uns calai­xos dels malen­dreços soci­als clas­si­fi­cats amb eti­que­tes política­ment cor­rec­tes: vul­ne­ra­bles (en lloc de pobres); capa­ci­tats diver­ses (en lloc de dis­ca­pa­ci­tats); polítics pre­sos (en lloc de pre­so­ners polítics)...

Durant un parell de mesos ens hem posat en mans d’epi­demiòlegs i gover­nants amb una nota­ble dis­ci­plina. La por –i la res­pon­sa­bi­li­tat, també– fa mira­cles. Però a mesura que pas­sa­ven els dies i les set­ma­nes, s’han anat mani­fes­tant les crítiques als qui han tin­gut l’esgo­ta­dora i angoi­xant feina de pren­dre deci­si­ons sense saber exac­ta­ment qui i com era l’adver­sari a com­ba­tre. Hem vist els retrets i quasi lin­xa­ments diri­gits als matei­xos experts: que fàcil que és ara asse­nya­lar els errors de pre­visió als qui exigíem que par­les­sin tan sí com no! I després, sobre­tot, cap als gover­nants que se n’han hagut de refiar. Crítiques de vega­des hones­tes, a favor de la clare­dat, però molt sovint opor­tu­nis­tes, apro­fi­tant el mal per fer-ne més, o sim­ple­ment per des­fo­gar l’anti­polític que molts por­ten a dins.

Però si experts sani­ta­ris i polítics ja s’han con­ver­tit en objecte del pim-pam-pum post­co­vid-19, trobo sig­ni­fi­ca­tiu la poca atenció crítica que ha meres­cut el paper dels mit­jans de comu­ni­cació en gene­ral i del peri­o­disme en par­ti­cu­lar en tot l’afer. I, això, en un con­text de nota­bles incre­ments d’audiència, sobre­tot dels audi­o­vi­su­als i digi­tals. És cert que, amb un cert vic­ti­misme, sovint el peri­o­disme s’exclama –amb part de raó– dels que volen matar el mis­sat­ger, però no és menys cert que hi ha un tipus de peri­o­disme que fa veure que no exis­teix el mis­sat­ger i que parla de la rea­li­tat com si ell no en formés part, com si no hi fos, esca­po­lint-se d’aquesta manera de qual­se­vol exer­cici d’autocrítica.

Així, es podria con­si­de­rar el paper que ha fet el peri­o­disme en la necessària dis­ci­pli­nació social, però també amb abu­sos en el trac­ta­ment sen­sa­ci­o­na­lista de la pandèmia. Per no asse­nya­lar amb el dit ningú d’aquí, poso el cas d’aquell cor­res­pon­sal d’un dels mit­jans lon­di­nencs més impor­tants que escri­via: “Sor­tir a com­prar llet pot resul­tar tan mor­tal com con­duir per la car­re­tera més suïcida­ment bom­bar­de­jada de Kabul.” Però si no sen­sa­ci­o­na­lisme, el recurs a una emo­ci­o­na­li­tat des­cor­dada ha estat cons­tant, sovint en detri­ment de l’anàlisi dels fets. Per no esmen­tar les limi­ta­ci­ons greus en la pre­sen­tació de les dades, en part per la pre­ca­ri­e­tat de les fonts, però també per una nota­ble incom­petència per com­pren­dre-les i expli­car-les.

De tot ple­gat, però, el que em sem­bla més qüesti­o­na­ble és el peri­o­disme que no es limita a exer­cir el legítim paper de con­trol dels poders públics i pri­vats, sinó el que gosa dir què han de fer els governs. Natu­ral­ment, sense haver-ne d’assu­mir cap de les con­seqüències. Posem per cas, sense dir-nos qui­nes serien les impli­ca­ci­ons dels incre­ments de des­pesa pública exi­gits. Un exem­ple: té cap sen­tit donar suport a l’exigència de con­trac­tar 100.000 mes­tres, de cop, sense ni dir que ni tan sols els tenim dis­po­ni­bles, ni com afec­ta­ria la qua­li­tat del sis­tema, ni per quins pro­ce­di­ments labo­rals podrien acce­dir a aquesta funció pública? O, s’ha con­si­de­rat que la prudència de deter­mi­na­des deci­si­ons s’explica pels ris­cos penals que tenen i que –ja ho veu­rem aquest setem­bre–, donarà pas a tota mena de denúncies als jut­jats?

Les fron­te­res no sem­pre són prou clares, però es tracta d’inten­tar dis­tin­gir tan clara­ment com sigui pos­si­ble entre infor­mar i ser­mo­ne­jar, entre ana­lit­zar i mora­lit­zar, tret que es tin­gui una agenda política o par­ti­dista defi­nida, que lla­vors cal que el lec­tor cone­gui. Tant que es diu que cal con­ver­tir aquesta crisi sanitària i social en una opor­tu­ni­tat, sug­ge­reixo que la revisió crítica –i autocrítica– del paper del peri­o­disme en situ­a­ci­ons d’estrès social com aquesta en sigui una.