El voraviu

Dos amics meus, en Vicent Partal i l’Assumpció Maresma, fan 25 anys de VilaWeb, inicialment La Infopista. Des d’abans i durant aquests 25 anys hem compartit un somni i mantenim una pretensió. El somni és que els ciutadans trobin interès en el periodisme que es fa i que fem. Que no passi el que li passava a aquella senyora que un dia, a començaments dels anys noranta, va interpel·lar en Vicent, i que sempre hem tingut present en les referències i consideracions professionals: “Miri, jo amb els diaris em trobo que el que em passa a mi no hi surt mai i que el que surt als diaris a mi no em passa mai.” I la pretensió que tenim és que els mitjans de casa nostra no quedin tots en mans foranes o d’obediència forana. En això hem estat i en això estem, més o menys colze amb colze segons els temps i els moments. 25 anys d’un projecte nadiu digital, 25 anys de qui va saber interpretar com qui més a casa nostra quines serien les eines del periodisme del segle XXI. Avui els projectes digitals floreixen com els camps de tulipes a Holanda de febrer a maig. Enmig de tanta varietat, també s’han escampat els bords, i tant com aquests 25 anys resulta imprescindible que en Partal, la Maresma i Vilaweb mantinguin la seva integritat, els seus somnis i les seves pretensions, que compartim. Per molts anys!

Un dels grans temes del que en maldiuen la reconstrucció seran les escoles i els instituts. Aquest vespre al FAQS, el director general ha avançat el marc de la cosa perquè els de digestió lenta el comencin a pair. Els grups es reduiran i quedaran entre 12 i 15 alumnes, no més. Tants d’anys somiant una ràtio trencadora i ara que la donàvem per perduda ve la covid, Salut obliga Ensenyament i ja la tenim aquí. La ràtio somiada serà un fet el curs 2020/21. Però no. El que tenim és un pollastre que no hi ha qui el plomi. Ni hi ha espais ni hi ha professors, per complir. Ni possibilitat de tenir-los, ni els espais ni els professors. Estaríem parlant de doblar. Doble de metres quadrats d’aules i doble de professors. Segurament doble de pati i doble de menjador. Ni que tinguéssim la bossa d’en Rothschild, que diria l’àvia Neus. Conscienciem-nos-en. Està bé la trampeta aquesta de dir que “cada centre ha de ser capaç d’adaptar les exigències a la seva realitat” i fins i tot queda una mica descentralitzador. Us penseu, però, que existirien els mòduls prefabricats si als edificis hi entrés el doble de gent? Amb gran esforç per part de tots, el curs vinent anirà a mig gas. I serà una indecència si no s’aplaudeix els mestres amb tanta força com s’ha fet aquests mesos amb els sanitaris.

No tots els mals venen de Madrid, per més que en venen i en vindran. A la nostra vila i cort barcelonina també arrosseguen bones vergassades. És el que tenen les corts. Vilanna, municipi de Bescanó, a la comarca del Gironès, que és el centre neuràlgic de la meva quotidianitat, queda lluny de la vida de palau i no observo directament la realitat cortesana. Probablement per això tinc més preguntes que respostes, tot i que les respostes potser ens deixarien encara més de pasta de moniato que les preguntes. Com és que TV3 deixa que Évole l’avanci quinze dies amb el reportatge Rosell? Si el que la direcció ha tallat del que plantejava l’autor “no altera res”, com ells mateixos diuen, per què han provocat que Lavagnini no signi i una emprenyada del comitè? Per què TV3 es permet aquest mullader veient quina és la relació Laporta-Rosell i que Sanchis, el director de TV3, va ser el director de confiança de Laporta a Barça TV? Per què TV3 es permet aquest mullader veient quina és la relació Roures-Rosell i que Roures és qui és en l’entorn de TV3? Esperem de veritat que hi hagi un pam de net i que no agafi cada dia que passi més sentit aquella declaració tan estranya de Rosell a Évole. “Votaria sí a la independència i si el resultat del referèndum fos que sí, marxaria de Catalunya.”

Està perdut l’estiu? Mesures com la quarantena aeroportuària que va entrar en vigència divendres estan pensades perquè es perdi? O estan pensades per guanyar-lo? O no estan pensades? O són per retirar-les divendres vinent? Perdut potser no, però ben catòlic, que diria l’àvia Neus, tampoc resultarà. L’estiu del 2020 es recordarà molts anys i generarà més d’una cita d’aquelles que esdevenen llocs comuns per a generacions. Com el crac del 29, però amb matisos. Perquè l’estiu serà dolent, però no tot serà pena. Imagineu que ve tot de cop, amb ganes reprimides de mil gresques i sense haver pogut programar res, que és com segurament vindrà. No hi haurà temps material per recuperar tanta gresca i tanta festa perduda, però es trobarà entre aquells dies llargs que no s’acaben mai i amb aquelles calors que només conviden a platja i migdiada. Ens comportarem com els antidisturbis quan els han tingut 24 hores dins la tocinera i els deixen anar als manifestants, però amb més bàrbar i més primitiu, que és possible. Imagineu que hem superat la fase 3.100 i que podem esparracar les mascaretes que a partir de dijous ens obligaran a portar. I cada dia tres partits de futbol de nivell, com a mínim. Quin marro i quina moguda al juliol! A l’agost, farem caixa. I al setembre, la pesta dirà.

La Bundesliga va completar ahir la jornada 26, la primera sense públic als estadis. I dels nou partits jugats, només un va acabar amb victòria local, el 4-0 del Borussia Dortmund al Schalke 04. En les 25 jornades que s’havien jugat amb públic a les grades, l’equip local s’havia imposat en 93 ocasions. És a dir, que cada jornada es produïen una mitjana de 3,72 victòries dels equips locals. Tampoc és la raresa més cridanera del campionat, perquè la jornada 6 va ser pitjor per als de casa, bo i tenir públic a la grada. Ni un sol dels que jugava al seu estadi aquell dia va aconseguir guanyar. La jornada en què més va influir, en teoria, la presència del jugador número 12 va ser la jornada 14, quan les victòries locals van arribar a 7 de 9. El valor estadístic de tot plegat segurament és zero perquè la mostra és massa petita, com diria un bon sociòleg, però el que és cert és que el primer dia sense públic va ser el segon amb menys victòries locals del campionat. Veurem què passa a partir d’ara en les diferents lligues. Ho hem de prendre com un petit bri d’esperança. Si es demostra que el públic juga, que influeix en el resultat, el futbol professional encara tindrà alguna connexió amb l’esport durant un temps. Si no, això serà la dictadura dels drets audiovisuals des d’ara mateix.

Torna a posar-se en evidència que el Sánchez style es traduiria en explicació de l’àvia Neus com que el president del govern espanyol té més cara que esquena. Posem en net i en ordre la situació. 1) La vicepresidenta Nadia Calviño afirma avui que ni reforma laboral ni debat sobre la reforma laboral, que no estan aquí per crear problemes. 2) Abans la CEOE i la Cepyme, pujades als núvols, havien fet un comunicat en què mostraven com els mortifica l’acord del govern espanyol amb Bildu per a la derogació de la reforma laboral. “Un menyspreu indignant que dinamita el diàleg social.” 3) Els sindicats UGT i CCOO fan la puta i la ramoneta, però no s’estan de dir que troben l’acord amb Bildu “música de la dolenta” i demanen reprendre l’agenda de la negociació. 4) Pablo Iglesias diu a Catalunya Ràdio que l’acord firmat amb Bildu per a la derogació “íntegra” de la reforma laboral s’ha de complir. “Firmat està”, diu el líder de Podemos. 5) José Luis Ábalos, des d’Onda Cero, li diu que nasti de plasti, que la posició del PSOE es remet a l’aclariment que van fer hores després de firmar l’acord. 6) L’acord s’havia signat dimecres a l’esquena de Cs i el PNB per assegurar l’abstenció de Bildu en la pròrroga de l’estat d’alarma. Signaven “la derogació íntegra” de la reforma laboral del PP.