UN ANY D’AQUELLES EUROPEES

Ara que tot just fa un any de les últimes eleccions europees és un bon moment per reflexionar al voltant de tot el que va succeir abans, durant i després d’aquestes eleccions que, entre altres coses, van representar el major triomf independentista des de la celebració de l’1-O, ja que Lliures per Europa va aconseguir tres escons, més d’1 milió de vots i, sobretot, establir les bases del que ha de ser el full de ruta de l’independentisme.

Els que tenien, i encara tenen, el poder a Espanya eren conscients del perill que suposava la candidatura de Lliures per Europa i, per tant, fins i tot abans de les eleccions, van intentar impedir que aquella candidatura estigués encapçalada pel president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. L’encarregada d’executar aquest atemptat a la democràcia participativa va ser la JEC –la de Betancor, l’empleat de Ciutadans–, però finalment vam aconseguir revertir aquest exabrupte democràtic.

La campanya va ser de tot menys senzilla, sense recursos econòmics, amb els caps de llista a l’exili i amb un escàs marge d’actuació com a conseqüència del desgast que va generar l’intent d’escapçar la llista electoral, la presentació d’una provisionalíssima llista alternativa, etc. Tanmateix, tot això va valer la pena quan, des de Brussel·les, vam conèixer l’impressionant i massiu suport del poble de Catalunya a la llista que representava la lluita sense rendició de l’independentisme.

Aquella nit electoral va ser un moment de molta alegria, però en acabar la sòbria celebració a Brussel·les, Josep Costa i jo vam marxar caminant als nostres respectius hotels mentre conversàvem sobre un fet del qual érem perfectament conscients: que tot plegat no havia fer res més que començar; els ciutadans havien fet confiança als candidats i ara ens tocava complir portant els ja electes fins al Parlament Europeu. Poca gent es pot imaginar de tot el que vam arribar a parlar aquella nit, però, per sorprenent que sembli, la via jurídica la teníem preparada des de feia molt de temps… i només calia anar encaixant les peces i saber aguantar la pressió que, a partir d’aquells resultats, havia de ser enorme i recauria en nosaltres.

Sabíem el que havíem de fer i quan, però no paràvem de repassar el guió, una vegada i una altra, per assegurar-nos que tot estava al seu lloc i que es posava en marxa en el moment adequat.

Des d’aquell mateix moment, el mantra, el relat que arribava des de Madrid no era cap altre que repetir: “Hauran d’anar a Madrid a jurar el càrrec.” Nosaltres sabíem que això no era així, però tant era el que diguéssim perquè, d’una banda, la maquinària mediàtica ja estava en marxa i, de l’altra, la JEC –la de Betancor, l’empleat de Ciutadans– tornaria a jugar el seu antidemocràtic i antijurídic paper.

Amb aquest relat inalterable, nosaltres, sense ni tan sols pensar-ho, anàvem col·locant, en el moment oportú, cada fitxa a la casella corresponent; molts, potser massa, es reien de Costa i de mi, però per nosaltres l’única cosa que realment era important era que teníem la confiança dels electes i dels seus votants, que ja era molt.

El moment àlgid d’aquelles burles, ja aleshores molt accentuades, es va produir l’1 de juliol, quan el Tribunal General de la Unió Europea, en una decisió extravagant, ens va denegar les mesures cautelars i, sabent que hi havia un risc cert de detenció i lliurament immediat a Espanya, vam haver de prendre la decisió que el president Puigdemont i Toni Comín no creuessin a Estrasburg per assistir a la sessió inaugural de la present legislatura europea.

La confiança no es va esquerdar i vam seguir amb la partida d’escacs; van ser mesos intensos i tensos en els quals, entre altres coses, es va emetre la sentència del procés i es van cursar noves euroordres en contra dels nostres defensats.

Just abans de Nadal, però, el TJUE ens va donar la raó en dues decisions històriques, les dels dies 19 i 20 de desembre i, de seguida, el Parlament Europeu va reaccionar reconeixent-los com el que eren des del 26 de maig del 2019: eurodiputats. Quan el 13 de gener el president Puigdemont i Toni Comín van entrar al Parlament, a Estrasburg, va culminar una etapa iniciada ara fa un any.

Guanyar els escons depenia dels vots dels ciutadans, que no van fallar; aconseguir que els reconeguessin com a eurodiputats va dependre de molta feina, i és bo recordar que mai vam dir que seria senzill, però sí possible. Si tot això ha estat complex, construir un país ho és més… La clau és posar-s’hi, no desanimar-se i, sobretot, no tenir por d’aconseguir-ho ni excuses per no intentar-ho.