El voraviu

La comissió de control de la CCMA tampoc ha aclarit res dels fils que menen el cas Rosell. El director de TV3 cada dia recupera més el to del gran tertulià i polemista que era abans del càrrec, per estrany que resulti des del càrrec. El PSC, Cs i el PP li posen a mamella de monja, tot sigui dit. Sanchis ha recordat que hi ha una direcció corporativa d’esports, que passa comptes directament amb el consell de govern de l’ens, i no pas amb ell com a director. I explica que l’edició en concret s’ha instat des d’aquesta direcció d’esports. Espolsades les puces, diria l’àvia Neus. “Puc decidir què s’emet i què no s’emet. Però no puc entrar, ni opinar, ni editar cap contingut d’esports”, recorda. Si volen saber per què va decidir emetre’l, ho explicarà en una altra compareixença, i s’ha desmarcat del reportatge. “Jo no l’hauria emès”, ha dit. Addueix que no compleix el llibre d’estil. I ha apuntat la idea que es doni només la versió de Rosell sobre els fets, com a motiu del seu distanciament de la peça. La vida cortesana és així. Podria tallar-ho, però no ho tallo perquè ho han tallat uns altres, encara que per mi ho tallaria, i ara tallo i si volen saber per què, em criden un altre dia pel tema concret i potser no em tallo. És la nostra. Cada mes, dutxa de lideratge sobre ningú i a final d’any, rebut desorbitat per a tots.

El president espanyol d’avui ha estat el de les grans ocasions. A Sánchez només li ha faltat repartir piruletes, o com el padrí en els bateigs d’abans, bombardejar amb anissos i confits. Tip que el pressionin i el collin, ha dit prou. S’ha acabat. Màniga ampla. Tot s’ha enverinat massa i ha de distreure l’atenció. En sentit invers, recorda el Carlos Cano de Sevillanas de Chamberí. “De pronto se levantó. Y mandó parar la juerga. Con acuse de recibo. Cá mochuelo pá su olivo. Que aquí se acabó el carbón.” Havia d’aturar l’embolic que han muntat amb la reforma laboral i donar aire a la geometria variable aquesta que tots necessiten, però que han de fer veure que no volen. Ha tret tants trumfos com podia, un darrere l’altre. La qüestió és generar expectatives. Que juliol i agost no patim, que des de l’1 de juliol podran venir turistes. Que la lliga de futbol ja pot començar el 8 de juny. Que dimarts aprovaran l’ingrés mínim vital en el Consell de Ministres. Que a partir de dimarts, farem deu dies de dol oficial pels morts de la covid-19. I que avui, el BOE ja publica que en la fase 1 podrem anar a passejar en grups de deu i en la fase 2, en grups de quinze. Total, que anem-hi anant, i a partir de Sant Joan, gresca. Ho ensumàvem la setmana passada. Marro i moguda al juliol, caixa a l’agost i al setembre la pesta dirà.

Ben aviat (posem passat el dol oficial que comença dimarts i durarà deu dies) haurem entrat, ara de veritat, en una altra fase. Tots a la gresca i a la reconstrucció, que durant juliol i agost és el mateix. Com més gresca, millor temporada turística, i com millor temporada per al turisme, millor inici per a la mal dita reconstrucció. De la por del contagi, del distanciament social i de les mil i una precaucions per no col·lapsar el sistema sanitari, temo que no en quedin gaire res més que un parell de coses: la pressió al Departament d’Ensenyament perquè resolgui poder aparcar mainades i adolescents en algun lloc el curs que ve i les mascaretes, que ara que ja n’hi ha estocs són obligatòries i són la salvació. Fixeu-vos també que ara ja fa uns dies que es va desaconsellant, i fins i tot ridiculitzant, la utilització de guants. He llegit un munt d’articles que fins i tot n’expliquen els perills, perquè som una colla de dròpols que no els sabem utilitzar i els convertim en una arma a favor del virus. La realitat és que ara passa amb els guants el que fins fa quatre dies passava amb les mascaretes: no n’hi ha. La producció (que és asiàtica) es ven tota a quatre països i a preus escandalosos. De mascaretes, ara n’hi ha estibes. Per això serà l’única cosa que quedarà quan al començament era l’única cosa que no calia. La puta pela.

Lectors, companys i amics m’envien fotos de la premsa d’avui al quiosc. Som l’únic xai que no xaieja. Tots els diaris menys el nostre, fan coberta amb el missatge publicitari que paga el govern de l’Estat. “Salimos más fuertes”, els uns. “En sortim més forts”, els altres. Felicitats, doncs, si és així. En Xevi Xirgo, el nostre director, ho ha piulat. “Quines casualitats! El PuntAvui va ser l’únic diari que va publicar els anuncis de l’1-O i avui és l’únic que no té un anunci a portada del govern d’Espanya.” L’han repiulat desenes de milers. El 17 de març, quan va començar tota aquesta campanya publicitària, també ens en van deixar fora de la contractació de la coberta que van fer en aquell moment. Si no és odi, ho sembla. No hi ha justificació tècnica. L’OJD (Oficina de Justificació de la Difusió) i l’EGM (Estudi General de Mitjans) diuen clarament que som el tercer diari de Catalunya. Quedem fora de la repartidora perquè som qui som i som com som. Quedem fora de quartos que són de tots i als quals tenim dret com els que més. Què hi farem. És política. És ideologia. I si no és odi, s’hi assembla molt. Com s’hi assembla molt la manera de fer del coronel Pérez de los Cobos, ara cessat per trencament de confiança. Com diria l’àvia Neus, les muntanyes no es troben; els homes, sí.

Enagás té dos nous membres en el consell d’administració, José Montilla i José Blanco. Els sonen els noms? Sí, eh que sí? I Enagás també els sona, veritat? Hi mana el govern, sí, perquè el seu màxim accionista és la SEPE, amb un 5%. I el segon accionista, Amancio Ortega, també amb un 5%. No creguin pas que és com allò de Navantia la fantàstica, que fa un parell de setmanes perdia el contracte de les fragates i que perd quartos des que es va fundar i té tan poc glamur que només la seva presidenta pot tenir un sou de 180.000 euros. Enagás és cosa fina. Són 1.429 empleats, seu a Madrid, i el 2019, uns ingressos de 1.151 milions i un benefici de 422, dels quals 162 venen d’empreses participades (més consells i més consellers). El president és català i proper al PSC, Antonio Llardén, i l’any passat va cobrar 1.694.000 euros. Té de conseller delegat Marcelino Oreja fill, que en va cobrar 912.000. Les retribucions dels consellers són 100.000 euros fixos i un variable segons les reunions i comissions. Per exemple, el 2019: Isabel Tocino, 175.000; Ana Palacio, 190.000, i Antonio Hernández Mancha, 160.000. Els sonen? També són consellers de Enagás. Tota la llocarada, com poden comprovar. Així, l’expresident Montilla no haurà de malviure amb els 91.000 euros anuals que li corresponien de pensió.

Ja se’ls ha vist el llautó. Els funcionaris dels registres civils s’han reincorporat, han atrapat la feina endarrerida i les diferents comptabilitzacions màgiques que havien creat per entretenir-nos, protegir-se o per no sé què, s’han multiplicat com els pans i els peixos. Que expliquin el que vulguin i com vulguin, però la pesta aquesta per a la qual encara no tenim vacuna (encara que en alguns moments sembli que sí) ja ha provocat 43.000 morts, no 27.000, com diuen. Entre març i maig, a Espanya han mort 43.000 persones més de les que hi morien normalment, que era una xifra força estable. La previsió del Sistema de Monitorización de la Mortalidad (MoMo), tenia previst per càlculs estadístics, que entre el 13 de març i el 22 de maig moririen a Espanya 77.817 persones i les que han mort han estat 120.851. O hi ha una altra pesta que n’ha provocat 16.000 més dels 27.000 que prediquen, o en són 43.000. Que comptin com vulguin. Com si volen comptar de cap per avall. Són 43.000 més que l’any passat a la mateixa època. Avui intentaven defensar les tesis que potser han mort d’altres afectacions per no haver anat a temps als hospitals, per la saturació de la pandèmia o perquè han tingut por d’anar-hi... Com digueu. No discutim. Si no han mort de coronavirus han mort pel coronavirus. 43.000, de moment.

S’anuncia (encara que no s’aprovarà definitivament fins a mitjans de juny) un pla europeu de 750.000 milions d’euros. Déu-n’hi-do! 500.000 milions serien en transferència, és a dir, a fons perdut; i 250.000 milions a retornar, és a dir, en préstec. De moment, no hi ha gaires més detalls, i el recorregut fins a l’aprovació final i la lletra menuda de les condicions encara han de viure moltes patacades entre nord i sud. Però tothom ja ha calculat que a Espanya li podrien tocar ben bé 140.000 milions, dels quals uns 77.000 serien a fons perdut. Milers de cervellets ja rutllen a tota velocitat buscant la manera de captar-ne alguns. Quants n’arribaran? A qui aniran? Com es gastaran? 77.000 milions a fons perdut en una societat com la nostra poden ser el detonador que necessiten la picaresca i la rapinya que tants episodis han mogut i protagonitzat els darrers anys. Parlem del pressupost de la Generalitat de Catalunya de tres anys, una verdadera temptació i una verdadera brutalitat. Quants en malgastarem? Quants en desapareixeran? Quants aniran a les mateixes butxaques de sempre? Algú rebrà sobres? Algú comissionarà? Arribarà res a la gent? Se n’aniran noves picossades a nous Palaus i a nous Gürtels? Fa tanta ànsia que tornin a arribar tants diners de franc, que entenc els del nord.