L’OFICI DE VIURE POST COVID-19

De quines paraules ens omplim? Què ens alimenta en temps d’incertesa i angoixa? La inflació de la política, que sembla que ho envaeix tot en la vida quotidiana, és inversament proporcional a la realitat de la majoria de la gent que, sortosament, es pot mantenir distant de la decadència en què s’està endinsant el relat general dels partits polítics, malgrat excepcions valuoses, del seu impacte en la vida col·lectiva, de la manera que podem fem front a les nostres existències individuals.

És un privilegi poder recórrer a altres mirades i paraules que ens ofereixen un respir llarg. Els llibres que es publiquen, les noves llibreries, la música antiga i nova que hem pogut tornar a escoltar, un poema a la xarxa, un “gràcies” sentit de la botiguera del barri que agraeix la compra, un whatsapp rebut en aquell segon vital de tristesa, una conversa senzilla i emocional amb el taxista que et porta a un hospital, un missatge optimista del metge esgotat que et somriu a través dels ulls per sobre de la mascareta, tornar a casa i descobrir els veïns de l’escala... No ens toquem per raons higièniques, i potser tenim l’oportunitat d’estar més a prop que mai. No ens veiem i, en canvi, parlem. El confinament ens ha ofert un retrobament amb les nostres vides i el passat, i amb el present, amb les famílies a través de les videoconferències, en què potser s’han produït converses que mai abans s’havien tingut. També amb amistats autèntiques que superen els filtres socials de la conveniència i els jocs de cartes. La covid-19, malgrat la política, i malgrat els greus costos, ens està oferint gestos quotidians en la vida de les ciutats que són finestres a un ofici de viure nou. Potencial.

I el bon periodisme, que també són paraules, aquest que ara està patint tant la crisi i que ens omple de veus noves i plurals, treballades, que volen oferir esperança, s’ha seguit produint més que mai enmig de tertúlies buides, baralles de bons i dolents, frivolitat barata i lluita per audiències. La bona informació, que es resisteix a les interferències polítiques, persisteix gràcies a esforços individuals. I especialment, tres programes de la televisió pública catalana, lluny de la política, destaquen com a aliment per sentir, viure i somriure. I a voltes, també, plorar. Casualment, o no, estan liderats per tres periodistes homes, aquests homes nous que fa tant de temps que estàvem esperant. Homes tranquils, sensibles, que escolten, que fan de la fragilitat humana que tots tenim un exercici de fortalesa compartida en què emmirallar-nos. Gaspar Hernández fa temps que ha compartit la seva evolució amb tots nosaltres, i cada vegada més ens apropa a la natura, a persones que s’han reinventat cercant tot allò que els éssers humans tenim potencialment a la cantonada: la força de la natura, la consciència del nostre poder, la salut, la meditació i el valor del silenci. En el meu breu pas pel Parlament de Catalunya imaginava que si les converses i acords entre polítics adversaris es fessin al meravellós jardí de les magnòlies immenses, després d’una estona de meditació o de música, en comptes de fer-les al saló dels passos perduts, que només permet la passejada tancada de les presons, i que és un espai d’intriga i maniobres d’uns i d’altres, la política podria fer un gir imprescindible.

El retorn a la visió comunitària, pels pobles de tot el país, ara una realitat de la postcovid, fa anys que ens l’ofereix El foraster, gràcies a Quim Masferrer. Un periodisme tendre, humà i festiu. Fa poc vaig anar a un petit restaurant d’un dels pobles del Pirineu que ell va visitar, on es refugiava la Montserrat Roig, i durant dues hores una dona valenta em va explicar la segona visita del Quim, ja sense càmeres, amb llàgrimes mentre l’escoltava relatar una vida dura com la de tantes dones. Allà vaig sentir tot el que sembra el bon periodisme. Dignitat. I per fi, una creació regeneradora, com deia Jung. El programa Tabus, de David Verdaguer, l’adaptació d’un programa belga que ha rebut l’empremta personal del seu conductor, valent, amb un fi sentit de l’humor, acompanyat d’una extraordinària realització, que, de sobte, destrossa estigmes establerts i crea herois quotidians, persones a qui ha tocat la part viure la fosca de la vida. Amb normalitat, lluny del paternalisme caritatiu que tan mal fa a la justícia social.

Totes aquestes noves veus conformen una tria de vida que tots tenim al davant, dificultats incloses. No permetem que els Dementors de Harry Potter, aquests que cada matí sentim al clatell, o que surten en digitals franquiciats pels que no volen la llum, ens paralitzin.

I que el futur immediat permeti que més dones periodistes, com aquestes que lideren diaris i programes molt escassament, siguin les que també protagonitzin de forma continuada aquestes creacions audiovisuals estimulants al nostre país. També ens toca.